dijous, 31 de desembre del 2009

2009. Un any intens i profitós.

Fent un resum de l'any:

  • He començat a córrer, ho he deixat, he tornat a córrer, ho he tornat a deixar i ara a final d'any he tornat a córrer.
  • Em vaig presentar a oposicions com fa dos anys, vaig aprovar com fa doa anys. Però aquest, he tingut plaça.
  • M'he comprat un cotxe de segona mà però un cotxe al cap i a la fi. El meu primer cotxe de propietat.
  • He tornat a anar a veure ocells, hi he anat menys del que pensava i no n'he après gaire. Però hi ha tornat a anar.
  • He canviat d'institut després de tres cursos al mateix lloc.
  • Al final m'he apuntat a l'EOI.
  • Després de cinc anys de lloguer ens hem comprat un pis, escandalosament car i a un preu abusiu. Ho sigui molt més barat que fa uns pocs anys.
I em sembla que no em deixo res. A sí: Ha nascut la Mar!

La carretera. Cormac McCarthy


La clau de la història és el final, que els hi passarà als protagonistes. I no és que no m'hagi agradat sinó molt pitjor el veig totalment inversemblant i irreal. A part necessito llegir llibres més animats.

Sinopsis: Encara que en cap moment ho digui, l'acció passa en un món destruït totalment per les guerres. On tot s'ha cremat i la gent sols pot alimentar-se de les restes de menjar que queden o practicant el canibalisme. En aquest món un pare i un fill tracten de sobreviure .

dimecres, 30 de desembre del 2009

Argentona- Castell de Burriac

1h 45'

Com a bona maresmenca la Mar havia de pujar al castell de Burriac, així que aprofitant el bon dia ens hem decidit fer una escapada. Estava segur de recordar el camí des de la font Picant d'Argentona així que no he agafat cap guia per anar-hi. A l'arribar m'adono que la bateria de la càmera està esgotada i que no sé ni per on comença el camí. Igualment ens enfilem amunt. Arribar al Castell és fàcil: sempre amunt, descobrim que hem pujat pel turó d'Oriols enlloc del camí que recordava.

Tornem pel camí que recordava i havent-nos airejat una mica que sempre va bé, però sense cap testimoni gràfic per passar a la posteritat.

diumenge, 27 de desembre del 2009

Cop de bastó!




M'agraden les tradicions i les variants que prenen a cada casa. Per exemple a casa els tions sempre han vingut volant des de Prades, i han tingut forma de porquet o amb la cara afilada. D'on venen els vostres? I com són? Suposo que deu haver diferents races de tions segons la seva procedència.

Per cert el que sempre m'ha fet gràcia és que tothom sap que entre cagada i cagada els tions han de descansar. Què feu vosaltres mentre espereu? A casa meva ens rentàvem els mans (som molts nets naltros), a altres calenten els bastons als fogons de la cuina i altres assagen la cançó.

També m'agrada el fet que es veu que els tions van vindré amb els pobles celtes i els seus cultes a la natura i els arbres (quina il·lusió que t'estovin per adorar-te!) i des de llavors s'han quedat entre nosaltres. Fa tres, quatre mil anys?

M'agrada les tradicions que semblen absurdes. Però que hem de fer a casa si cada desembre ens ve a visitar? I encara que l'estimen molt si per cagar se li ha de donar un cop de bastó, doncs fot-li.

L'home inquiet. Henning Mankell



Llibre típic de l'inspector Wallander, encara que aquest cop no coordina cap equip d'investigació sinó que busca resoldre un cas personal. Llibre on la vida personal d'ell pren molt protagonisme. En aquest cas investiga la sospitosa desaparició del seu consogre ex-capità de submarins de l'armada sueca.

No he llegit tots els llibres de l'inspector Wallander, però si uns quants i reconec que m'agraden. Quan no sé què llegir moltes vegades recorro a ell. He vist com es convertia en pare, es divorciava i els seus mals hàbits de salut i ara al arribar al seu final m'ha entristit. Encara que sigui un personatge de ficció m'ha acompanyat moltes vegades, curiosa sensació.

Com sempre llegir una novel·la de Mankell és una bona garantia d'èxit.

dilluns, 21 de desembre del 2009

Balanç blogaire 2009

Aprofitaré com sempre aquests dies que vaig a Vimbodí i no tinc connexió per fer descompressió blogaire i pensar una mica en els meus blocs. El més important de l'any és que he passat de tenir un bloc a tenir-ne dos i mig.

El barranc de l'Argentada.


Com he dit altres vegades tinc un afany enciclopèdic per tot el que faig: llibres que llegeixo, excursions, immersions... i per això vaig crear aquest bloc. Com un bloc personal per tenir recollides aquestes dades. En un principi volia fer un bloc d'accés restringit però no ho vaig fer. El més sorprenent és que vaig rebre comentaris i aquest any fins i tot persones que conec l'han descobert i relacionat amb mi. Sorpresa, sorpresa.

Ja no em plantejo com serà el bloc, que vagi fent. Això sí, continuo pensant que hauria d'escriure menys i millor. I no omplir amb post innecessaris com aquest. Bé ja és grandet que vagi creixent.

Tinc pardalets al cap.

Per primera vegada vaig intentar fer un bloc bàsicament temàtic amb un petit component personal. De forma evident es va veure que era massa ambiciós i al cap de dues setmanes ja no sabia que explicar d'ocells. Però m'he divertit molt fent-lo. I malgrat crec que li falta molt gruix, em fa il·lusió que tot el material sigui de creació pròpia.

Aquest és el bloc que vull repensar, no tinc clar el seu futur: si fer un bloc d'observacions meves o aprofundir en l'intent d'un bloc temàtic (encara que sé que fracassarà d'antuvi). El que tinc molt clar és que hi haurà una segona edició del concurs Tinc pardalets al cap.

Fem volar coloms.


Dir que he fet el 50% d'aquest bloc em sembla exagerar molt i molt. He anat a remolc i he aportat poques idees. A voltes m'ha semblat que els temps dedicat al bloc pardalets li robava d'aquest.Curiosa l'experiència de fer un bloc a quatre mans. Un altre bloc a redefinir.

Espero l'any vinent poder anar conservant aquest tres blocs i tinc molt clar que no hi hauran més naixements.

Bones festes a tots els blogaires.

diumenge, 20 de desembre del 2009

Ven enloquece y otros cuentos de marcianos. Frederic Brown



Llibre de relats curts de ciència ficció. Els primers m'han agradat força després crec que decauen una mica. És curiós per això com alguns generes han envellit de forma ràpida, es nota que els relats tenen una bona pila d'anys.

dissabte, 19 de desembre del 2009

Balanç personal 2009

Començo a fer els resums de l'any, comencem pel tema castells.

El meu darrer any com a casteller, o assidu als assajos o com.. no sé. El meu darrer any d'un seguit d'anys de forta implicació. La veritat al principi se'm va fer molt feixuc, no volia continuar. Però el final de temporada m'ha passat volant. El no pertànyer a la tècnica m'ha ajudat força.

En el tema folres n'hem fet pocs aquest any. He tornat a fer de lateral a la torre i de terceres mans al pilar. Això sí, va acabar l'any amb una sorpresa majúscula, fent d'agulla al pilar de set de Terrassa, posició que no havia assajat a la meva vida.

L'any que he fet el quatre amb agulla i la primera vegada que feia un castell inèdit a la colla. Però l'any que tant sols feia el castell punta de la colla, curiós. L'any que vaig pujar a un castell de vuit quan feia dos mesos que no assajava (les opos).

La veritat l'any que m'ha servit per confirmar la meva decisió de fer una parada tècnica ;però també ,ho haig de confessar que en algun moment he pensat: I si continues?

El resum estadístic personal de cada any:

Folres 1d7f (4c), 2d8f (2c) Total 6

Castells a tronc: 4d8 a (5d,1i, 4id) 4d8 (3d, 1i) 5d7 (1d) 4D7a (1D) 3d7 (1d)
Total 17
Fotografia: Mònica

dijous, 17 de desembre del 2009

Jo m'atabalo, ella s'atabala i atabalem tot cristo.

Ma mare s'atabala, tota la vida s'ha atabalat. Es preocupa per tot, vol ser a tot arreu i acaba per no estar enlloc. Sempre que li passa, que es sempre, em poso nerviós, la vull frenar, vull fer el que ella fa i fer el que em toca, vull ser a tot arreu i sí, m'atabalo. Jo també m'atabalo. A vegades sóc jo que m'atabalo poso nerviosa a ma mare, que pateix i acabem els dos atabalats i posant histèrics a qualsevol que hi ha per allà.

Avui ha estat un dels dies més gloriosos de la nostra comèdia. Després de tot això sempre em pregunto: per què? Si hi havia temps de fer-ho tot amb calma.

diumenge, 13 de desembre del 2009

Primera nit a la casa nova

Ahir vam transportat el llit, el somier i tots els trastos de la Mar i finalment vam caçar el gat. Pobre anava perdut mirant tots els racons del nou pis.

Al matí he sortit a buscar el diari i els croissants (diumenge burgés) i després de riure'm del gat jo estava igual ;desorientat i sense saber on anar. El que m'ha agradat és que al carrer de l'anterior pis vivia una cotxa fumada i he descobert una altra al meu nou carrer. No ho sé, em dona bona espina aquest ocell, és com si digues aquest és un bon lloc per viure.


La Puck va descobrir al cap d'una
hora que hi havia un segon pis.

dissabte, 12 de desembre del 2009

Sí senyor sí.

Un és com és. Com que no vol acabar el tema de presa i malament ha programat els exàmens del tema el primer dia de permís i el quart. Com que un ha estat substitut doncs li dóna els enunciats al substitut i queda per anar-los a recollir i corregir-los. Així que ja tinc previst uns dies de feina extra encara que estigui de permís (uns 120 exàmens i uns 80 dossiers). No m'importa els hagués hagut de corregir d'igual forma.

Doncs aprofito el primer dia de relax per esmorzar amb els meus antics companys de l'anterior IES. Trucada del director: És que l'inspector ha dit que vindrà a avaluar el proper dimecres i encara que estiguis de permís, ha demanat sinó podries vindre? Ha dit que enviarà un correu amb la documentació que us demanarà. Què has de dir ? Doncs, sí senyor, encara que fa tres mesos que vas avisar de la teva situació.

Doncs ara per ara aquests dies de permís són un dels més feina de l'any. La veritat millor així . Ja m'ho trec de sobre i feina feta. Però del correu res de res. Així que estic preparant el que em sembla que em demanarà, si demana una altra cosa ja sé que li diré: Sí, senyor sí.

divendres, 11 de desembre del 2009

122 dies per a la Mar i alguna estona per a mi.

Treballar per a la Generalitat té alguns avantatges, ningú et discuteix els permisos. Qualsevol treballador té dret a la reducció 1/3 de jornada amb el sou íntegre durant el primer any de vida d'un fill. Aquesta reducció es pot compactar i fer-la tota seguida. 365/3 dóna 122 dies de permís. No em puc ni imaginar la cara del meu antic cap si li comentes aquest fet, crec que es feriria però abans m'hagués despatxat. Ja ho dic, treballar per la Generalitat té moltes coses bones.

Avui he començat els meus 122 dies de permís. La llàstima és que no et deixen triar quan començar a fer-los. Si hagués pogut hauria esperat que la Roser fes les seves vacances pendents i els dies d'alletament i gairebé ens podríem haver oblidat de les guarderies el primer any de la Mar. Bé ara queden més de tres mesos que ja veurem que fem. La veritat és que també m'he queixat del fet que perdo les vacances de nadal, vint dies més m'anirien de conya. Però després de pensar que tots els treballadors fan quinze dies i prou. I jo ja vaig fer quatre setmanes i ara 122 dies em cau la cara de vergonya.

El que tinc molt clar que aquest dies són per a la Mar i perquè descansi la Roser, que ja li convé. Però crec que quedarà algun moment per dedicar-me'ls una mica a mi. Ja fa temps que tinc ganes de fer una parada i posta a punt. Hi han força coses que em vull plantejar i crec que ha arribat el moment.

diumenge, 6 de desembre del 2009

El primer post des de el pis nou.

L'ordenador ja viu a la nova casa, nosaltres encara no. Tot gràcies al lampista que fa tres setmanes que diu: Demà vindré. Ara ja ha vingut i la nova frase és: Demà tindré les peces.

Així que la meva vida consisteix amb una muntanya immensa de coses al pis vell i una muntanya immensa de coses al pis nou. I viatges amunt i avall transportant. Voldria dir que la muntanya de la casa vella disminueix però en aparença no ho sembla.


La muntanya de merda de la casa nova.

dilluns, 23 de novembre del 2009

Voltes i més voltes.


Durant més de deu anys m'he enfaixat i desenfaixat de la mateixa forma: Desenrotllo la faixa del tot, em quedo la part de les trenes per a mi i dono l'altra part al company que m'enfaixa. Porto un costat de la faixa amb els cordons trenats de tres en tres per la Roser, cadascú té les seves manies. Agafo la part de les trenes i la introdueixo dintre del pantaló i dono una volta en sentit anti-horari sense fer força, llavors faig una estrabada perquè quedi ben forta al voltant dels ronyons i quan crec que ha quedat bé, dono les tres voltes que em queden per enfaixar-me sense girar-la ni doblar-la. Acabo introduint els cordons per la part de dalt, sempre aproximadament a la dreta de la panxa. Haig de dir que fa uns anys em quedava més a la dreta, ai les panxes! Em desenfaixo sol, trec els cordons i desfaig una volta, enrotllo, desfaig una altra volta i... al final em quedo amb les trenes a la mà. Agafo la meitat cap una direcció i l'altra cap a l'altra i faig un nus. Lligo els mocadors al voltant de la faixa.

Imagineu-vos després de tretze anys d'assajos de febrer a novembre, dimarts, dissabte i a vegades dijous i les actuacions les voltes que he donat enfaixant-me. Doncs no són ni la meitat que porto aquest darrers anys pensant si deixo els castells: Que si plego del tot, que si plego a mitges, que no vull el compromís de tronc, que si continuo però si assagem el divendres...Hagués plegat aquest any si no fos que un amic es va posar al capdavant de la colla però li vaig dir que a finals d'any plegava, que no aguantava més. No em podia ni imaginar més d'un any més de castells.

Ara confesso que en certs moments de l'any se'm feia insuportable però també que m'apassionen els castells i que em sento lligat a la meva colla. Voltes i més voltes!

Odio ser tant cagadubtes i plantejar-me tant les coses i marejar tant la perdiu amb coses que tenen la seva relativa importància. Vull recuperar el meu temps d'oci i ocupar-lo amb el que jo vulgui, no tenir tots els caps de setmana reservats de febrer a novembre cada any. Així que l'any que ve faré el que em vingui de gust sense donar tantes voltes: muntanya, ocells, anar a Vimbodí, mandrejar, turisme, llegir ,escriure i potser al final fins i tot vulgui anar a fer castells, però en la mesura que jo triï no la que em vingui imposada d'assistència contínua i obligatòria.

Fent feina.

La nova casa va avançant, els d'Ikea ens fan reverències quan entrem. Ara ja tenim llum i bombetes que no funcionen. Ja hem connectat l'aigua i ja tenim una pèrdua. Ara veurem si les bones paraules del constructor són veritat.

El despatx lo millor de la casa.

Ja tenim taula del despatx, la taula i cadires del menjador i els armaris de les habitacions. Les llibreries pendent de muntar-se fins que vingui l'electricista i tots els llibres escampats per tot arreu. Ara mateix visc en el caos de dues cases, una fent-se i l'altra desfent-se.

Les llibreries actuals de la casa.

diumenge, 22 de novembre del 2009

Santa Fe del Montseny

Unes dues hores.

La fageda de Santa Fe.

Com a regal de trimestre de la Mar , hem decidit regalar-li un llit de fulles seques per això ens hem acostat a Santa Fe del Montseny. La intenció era jugar una mica, veure el paisatge i perdre's una estona per un camí. Al final amb l'esperit gregari que a tots ens acompanya hem tornat a fer l'excursioneta marcada de l'empedrat de Morou aquest cop en sentit contrari que fa dos anys.

El regal de la Mar, un llit de fulles seques.

Us deixo la referència de l'excursió.
Empedrat de Morou


La Mar ha rebut la seva primera lliçó de botànica, i s'ha adormit a classe!

dijous, 19 de novembre del 2009

1956-2008

Ho vaig descobrir d'un bloc amic i ara per ara és el meu vici dels vespres. Comparar les fotografies aèries d'un vol de 1956 amb les de l'any 2008.

Us deixo l'enllaç: ortoXpres

Vimbodí, ha canviat poc: ja hi havia el tren i la nacional. Però és curiós veure com la separació d'alguns conreus, o els camins de pagès s'han mantingut durant cinquanta anys. Hi ha coses que costa molt de canviar malgrat no ho semblin.

I unes més detallades del Pla d'en Guerra. Els meus avis es van comprar una pallissa a les eres i després es van fer la casa allà. Veure els cercles rodons de la meva infantesa m'ha fet il·lusió.

Vimbodí 1956

Vimbodí 2008

Les eres del Pla d'en Guerra i la quadra de les vaques del meu avi al mig de tot.
El Pla d'en Guerra gairebé ja urbanitzat del tot.

dimarts, 17 de novembre del 2009

Sense excuses

Actualment vaig a l'EOI aprofitant un pla d'impuls del coneixement de llengües estrangeres a educació. Estic matriculat a un curset de la UNED de màgia i matemàtiques i espero el desembre per matricular-me en un altre de Geogebra. Així que considero que ja cobreixo amb escreix la formació permanent que ens exigeixen. Però aquest dies el que penso és que m'hauria de matricular a cursos de català.

Sempre he fet moltes faltes d'ortografia. Però mai com ara, se'm fa tant evident. A meva visió del món científica , ho confesso una mica quadrada, sempre m'ha revelat contra les normes ortogràfiques. Totes tenen excepcions i algunes excepcions de les excepcions i gairebé totes acaben amb un llista de paraules que t'has d'aprendre de memòria que no compleixen la norma. Però quines normes són aquestes? Amb quins criteris estan fetes? Una norma és una norma i prou.

També ho podria atribuir a la meva dificultat amb les llengües, o a la meva barreja dialectal, als meus professors o el poc interès personal en aquest temes. Però sé que són excuses: si et dediques a l'ensenyament no ets pots permetre aquestes carències i és la teva obligació arreglar-les. Sense excuses.

dimarts, 10 de novembre del 2009

Quatre parets i una clucada d'ulls

Sempre quan he pensat en la meva casa. He pensat que hauria de tindre cabirons de fusta (tinc la casa vella de Vimbodí als gens), tinc fixació per les bigues i pels cabirons de fusta. En consonància seria vella, amb sostres baixos i rajoles fins a mig metre de la paret. Ho sigui, les clàssiques cases de poble de tota la vida. La llar de foc seria opcional, però no faria nosa. I algun balcó i potser una cuina amb un pedrís a la paret. Ho sigui la típica casa que si hi col·loques una rajola tradicional catalana no desentona. Aquesta seria la prova de foc.

Doncs avui la Roser i jo hem donat tot el que hem estalviat en els últims deu anys a un home i ens hem compromès a pagar durant una altra pila d'anys a un altre home a canvi de quatre parets. La nostra casa.

Com és la meva casa?

Doncs és una antiga fàbrica reconvertida, amb sostres de més de quatre metres ( Ai! La factura de la calefacció). La típica casa que agrada a arquitectes i dissenyadors i que podria aparèixer a una revista de decoració. Quina por! Ho reconec: agrada o no agrada. No cal dir-ho, a mi sí. A més no té cabirons de fusta té bigues de ferro.

No em puc estar de penjar un parell de fotos, avui el menjador.


El nostre pati desde el menjador.




El menjador, amb la cuina al fons i l'estudi a dalt.

La cuina i el menjador desde l'estudi.


Aquests dies m'acompanya la meva àvia. Sempre deia que tenia una il·lusió a la vida: poder morir a casa seva i no a la casa d'un d'altri. Quan has estat masover tota la vida i has anat a fer jornals tens molt clar la paraula propietat i amo. Els meus avis crec que no es van creure mai que ho aconseguissin, era un somni massa impossible. Així que àvia un petó, estiguis on estiguis xafardejant i posant líos. I no esbronquis tant a l'avi!

divendres, 30 d’octubre del 2009

En el cafè de la joventut perduda. Patrick Modiano



Diversos personatges de vida bohèmia s'entrecreuen en un bar de Paris i es senten atrets per Louki, intentant desxifrar la seva història.

dijous, 29 d’octubre del 2009

Dijous llardós

Avui he preparat per dinar una carmanyola d'espaguetis al pesto ben oliosos, no tindria gaire importància si fos pel fet que aquesta no tanca gaire bé i he oliat tot el meu interior de la meva bossa: llibreta de notes, llibres, apunts... un bon merder.

Quan he arribat a l'EOI i he tret el report de reading ( eps! Que aprofito les classes!) he descobert dues taques enormes d'oli i no he pogut evitar un somriure de nostàlgia. De petit els fulls que em donaven els professors automàticament es doblegaven, es perdien o es desordenaven a l'instant, encara que hi prestes tota la meva atenció. I algun cop l'oli de l'entrapà feia de les seves.

He fet una còpia presentable al mig de classe, intentant evitar que em veies la professora. Fer les feines a últim moment també era una especialitat meva, me n'oblidava. Més d'un cop m'he aixecat a les tres de la matinada pensant: Merda!

No sé com ho he fet però la còpia també tenia dues taques d'oli però aquestes les he jutjat acceptables. Hi ha coses que no canvien amb el temps.

dilluns, 26 d’octubre del 2009

Fer exàmens

Entre l'estrès de classe i classe, que els alumnes tinguin examen és un petit descans. Una hora de relax on pots descansar i no cal tirar del carro, simplement vigilar, també et dona l'oportunitat de llegir una mica, fer quatre coses, sempre hi ha coses a fer o simplement recuperar-te.

Jo que sóc tant intel·ligent he convertit les quatre hores de classe de dilluns de primer d'Eso en quatre hores d'examen. Enlloc de distribuir-les al llarg de la setmana totes seguides, quin avorriment! Tot perquè els alumnes no es diguin les preguntes, com si ara ho fessin! S'han convertit en tant ganduls que ja ni això fan. El que serveix per trencar la rutina s'ha convertit en un dia monòton.

El que mai me'n recordo és que fer un examen és com demanar diners al banc, els tornes i amb interessos. Porto tota la tarda corregint i el piló no hi ha forma de que baixi.

dilluns, 19 d’octubre del 2009

Els amics de la Mar: La Lluna

Hola Mar,

T'explicaré una petita història a veure si t'agrada.

El Sol i la Lluna són dos germans bessons, un noi i una noia. Quan eren infants, corrien, jugaven i s'empaitaven com fan tots els germans. Però ja saps en els contes sempre passa una desgràcia. Un dia la Lluna, que li agradava escapar-se de nit, va caure a l'aigua, i malgrat estar tota xopa va continuar jugant. Corrent i corrent, tota xopa pel cel així que la pobra es posà malalta.

Així ara el Sol el veus jugar tot cridaner pel cel de dia i a la pobra Lluna la veus pàl·lida, plena de blaus i crostes i de tant en tant té tant fred i que es tapa amb una manta. Per això a vegades només en veiem un tros petit, petit.

T'ho explico tot això perquè quan vegis a la Lluna la pobreta està malalta i no podem fer ni soroll, ni plorar, ni cridar ni fer gaire remor perquè està malaltona i la podries despertar. També de pas deixaries dormir als teus pares que van cansats.


De com l'Arnau s'enfilà a la Lluna
ja ho explicarem en un altre conte.

Els nens porten un pa sota el braç, les nenes unes opos.

A la meva germaneta,

La meva germana tenia una bona feina i segura a Barcelona però volia una altra cosa, viure al Camp de Tarragona. Així que va deixar la seva feina i va agafar una suplència per un any d'una plaça que entraria a concurs al finalitzar aquest contracte. Així que es podia quedar sense res al cap d'un any.

La meva germana no tenia prou amb un sol fill, així que va decidir tenir-ne un altre malgrat tenia les oposicions a la vista. La meva germana és valenta i decidida però sobretot és una pencaire nata.

La meva germana va saber dijous que esperava una nena i avui ha aprovat les oposicions, perquè jo sé que: Els nens porten un pa sota el braç, però les nenes unes opos. I és que les nenes són molt més llestes que els nens. Jo sempre ho he sabut! M'ho va ensenyar la meva germana!

diumenge, 18 d’octubre del 2009

Castanyer de Can Cuc

Pantà de Vallforners-Castanyer de Can Cuc

2,5 hores

Sempre dèiem que aquesta excursió era ideal per criatures, així que ara que en tenim una no ens ho pensem gaire. Així que vuit cames comencen a caminar per transportar sis persones. Quina cara l'Arnau i la Mar! Així tothom fa muntanya.

El castanyer de Can Cuc

Un bon matí al Montseny, llàstima d'haver-hi massa gent però ja ho sabíem al triar aquesta excursió.
A la tornada vam tenir una agradable trobada.

A veure si trobeu un porc senglar i dos garrins a la fotografia.


Millor anar tirant, que es fa tard.

divendres, 16 d’octubre del 2009

Avui 16 d'octubre, Santa Teresa.




Sí,sí ja sé que Santa Teresa es celebra el 15 d'octubre, però hi ha algunes llars catalanes que el dia 15, el de l'assassinat de Companys, no tenien res a celebrar i ho passaven al 16.

No he entès mai la mania de la revisió del seu procés. Cal que la justícia militar ens digui que va ser un procés il·legal? A mi no em cal. Entenc això sí la visió dels familiars que vulguin una reparació moral.

Tampoc no em preocupa que els seus “historiadors” atribueixen tots els mals a la presidència de Companys i el tractin de colpista i assassí. Jo sé perquè el van matar, per ser el president escollit de forma democràtica pel poble de Catalunya.

Així que jo no mouré un dit per anul·lar el seu procés, els màxims interessats són ells que haurien de sentir-se avergonyits. I si mai la justícia em demana perdó, ja em pensaré si l'accepto.

dimarts, 13 d’octubre del 2009

Das-Mosoll

1.5hores

Uff! quina mega-excursió

Primera excursió, més aviat passejada de tots tres, que ens permet comprovar el tema de la impedimenta. La veritat molt bé per sortides curtes però per llargues... però tampoc és la intenció. La llàstima és que aviat farà massa fred.


Quin rotllo! amb el paisatge tant bonic que hi ha.
I em fan anar així! No veig res!


Al final una bonica passejada tardoral per la Cerdanya.

Camí del cementiri de Das.

dijous, 8 d’octubre del 2009

Nou institut

Visca educació. Segons el departament totes les places de matemàtiques de l'antic institut estaven cobertes. Per tant jo sobrava i m'han enviat a un nou institut. El petit problema és que era mentida. Doncs dos professors canvien de plaça (jo un d'ells) i a l'àntic institut li falten dos professos. I ja pots trucar i explicar l'error que no et fan cas. Així que canvi d'institut i dues setmanes sense profe de mates a l'anterior IES.

Em sap greu. Crec que havíem fet un grupet de profes que ens aveníem força. La veritat sempre he sentit una mica de nostàlgia dels antics instituts on he estat. Sap greu marxar, però així és la feina. El que passa és que vaig al poble del costat i cada dia passo per davant de l'anterior IES. Potser millor així la majoria ha marxat.

Doncs el que toca: Nou institut, nous companys, nous alumnes, noves direccions, nous organigrames, nous materials, noves maneres de funcionar, nou poble, nou bar ( mentida no tenim cap bar proper!)...

dilluns, 5 d’octubre del 2009

De tant en tant s'ha de treballar.

He començat la meva vida com a funcionari de la millor forma, quatre setmanes de permís per paternitat. La veritat hi tenia dret encara que no fos funcionari, però també qualsevol treballador només en té dret a dues enlloc de les quatre. Lamentablement s'han acabat i avui he tornat a l'institut, institut nou. Ja explicaré coses.

Bé, abans del permís tenia intenció de fer moltes coses, s'han quedat al tinter. Només els últims dies, com sempre, m'adono que si t'organitzes hi ha temps per a tot. El que sí he fet és disfrutar de nena i adaptar-me a la nova vida.

Per cert aquesta nit he somiat que anava a veure ocells, la veritat unes observacions no extraordinàries però sí interessants. No sé si anotar-les al bloc :-) M'ha agradat d'aquesta forma sí que tendria forma de fer-ho tot.

dilluns, 28 de setembre del 2009

He rodolat sobre una gran taca vermella



Una orella, per a mi el quatre amb l'agulla és una orella. L'orella del Manel que és el que més veig, el que em serveix de referència, poca cosa veig més del castell. Veig poques coses, però en sento moltes.

El castell són els peus del Pau, que des de el conec ha anat baixant pisos i canviant de nom : piolín, Pauet i ara ja Pau. I l'absència dels peus del Vladi, que em sap greu, però les coses són com són. Són els meus peus sobre el Josep-Lluís, el baix que he renunciat a preguntar-li com ha anat. Bé, molt bé nen. És sempre la seva resposta encara que algunes vegades el vegis esbufegant. El castell també són les mans al costat de la cama i a sota el genoll de l'Oriol i el Paco. L'Oriol cua, cabells blancs, moto i estelada a la diada i el Paco vivint a Vic, crític amb algunes decisions de la tècnica però baixant a tots els assajos, i músic de cap de setmana. També les mans al cul del Vador, que té un gat clavat al meu. I la pressió a les cuixes dels vents, del Carrat i del Ruben. El Carratalà fa anys que no es passa per la colla però a la Mercè no pot faltar i el Ruben al matí s'estava fotent un suís a la Pallaresa, jo també hi era. El castell també és el peu del Xiquet i del Gaby els quals agafava, i el París, l'home que mai té un no per resposta i el Téllez que l'any passat vam tenir alguna discussió pujada de to, però que tot plegat em sona molt llunyà i oblidat.

Ha soltat els peus del Víctor i del Gaby i me llançat a rodolar per sobre la pinya vermella. He trepitjat caps de laterals, vents i cordons. De companys que fa temps que no venen però no falten a la Mercè, de nous castellers encara amb samarretes, de companys del Riberal que tampoc mai falten. Alguns són amics meus, altres fa molts anys que convivim i alguns no en sé ni el nom, però tots companys.

He rodolat per sobre una gran taca vermella i quan he tocat el terra dur de la Plaça de Sant Jaume (els que fa anys que fem castells amb Barcelona sabem el dur que és), llavors he mirat al cel i he vist un majestuós pilar de sis al mig de la pinya de la colla, la joia de la colla.

Ara que em replantejo el meu futur a la colla. Si com el castell m'allunyo del nucli de la colla però aquesta té un futur esplendorós, com l'agulla que queda al castell seré feliç.


Pd: No suporto veure fotografies dels castells, estic entrat de pit!

dijous, 17 de setembre del 2009

Sense Tísner

Sóc un desastre, ho reconec. Vaig perdre el llibre 556 Brigada Mixta del Tísner que havia agafat de la biblioteca. Quan vaig preguntar que havia de fer, em varen dir que havia de comprar el mateix llibre i portar-lo a la biblioteca. Em vaig dirigir a la llibreria i en aquesta edició o en qualsevol altra edició el llibre està descatalogat. Doncs torno de la biblioteca per preguntar que faig. Em diuen que buscaran un altre llibre del mateix autor per compensar la pèrdua, comencen a mirar i s'adonen que tots els llibres de l'Avel·lí estan descatalogats.

Em vaig quedar de pedra. Ja l'hem ignorat ? I el seu gran amic en Pere Calders? També és impossible trobar els seus contes? Tenim una cultura tant rica i tant plena d'autors que podem oblidar la ironia, l'humor i el compromís del Tísner? L'Avel·lí va venir a explicar la seva trajectòria vital al meu institut i des de llavors que li tinc un apreci especial, i em dol aquesta circumstància.

Pd Demano perdo a tots els lectors que no podran fruir de 556 brigada Mixta per la meva pèrdua.

dilluns, 14 de setembre del 2009

7 anys de 4d8

Anant cap a l'actuació de Badalona em va fer gràcia constatar que en la mateixa plaça i el mateix dia havia debutat com a segon de castells de vuit (4d8 11/09/2002) ja fa uns quants anys. Ara uns quants anys després apujava el repte posar-l'hi una agulla a l'interior. Comentant-ho amb els companys després vam començar a recordar els quatres de vuit més merdes que hem fet. El curiós és que la majoria no me'n recordava i em van passar coses.

Jo vaig recordar el 4d8 de Montgat (27/04/2003), el castell que he patit més en la vida i que creia que m'havia lesionat, després va ser portada de la revista de la colla. Del de Ripollet (Intent 1/05/2003) no me'n recordava al principi i això que em vaig trencar un braç! Del del 25è aniversari de Minyons (18/07/2004) tampoc i mira que va ser l'últim castell que vaig fer a tronc fins que la crisis dels segons de la Mercè del 2007 em va fer tornar a pujar. També van parlar d'un 4d8 de Les Corts però aquest no anava. He tingut la “sort” de fer-me mal a totes les caigudes de castells de vuit i a les Corts no recordo haver rebut.

Suposo que ara que aquest any em plantejo prendre'm els castells amb més calma o deixar-ho em venen aquest atacs de nostàlgia. Tot el meu temps lliure el dedico en gran part a la colla i tinc ganes de fer més coses. Així que a finals de temporada decidiré que fer.

En quant a l'actuació, llufa. El primer intent anava molt bé però la canalla va dir que no volia pujar i el segon intent vaig fer malament la meva feina, no vaig mantenir les mides del castell i em vaig obrir en excés. L'únic positiu és que no em vaig rebre gens a la caiguda, ja era hora, semblava el pupes. Alguns companys sí que van rebre una mica però res d'importància, espero que es recuperin aviat.

Revisant les dades me adonat que després del 4d8 de Terrassa vaig tornat a pujar al 4d8 de Vilanova, és el de la foto. Haig de menjar més panses.

diumenge, 13 de setembre del 2009

La Mar coneix Vimbodí

La Mar els dies 6-7-8 d'agost va anar a conèixer el seu poble: Vimbodí. Ràpidament quan els vilatans es van assabentar de la visita, van córrer a decorar tot el poble i omplir-lo d'ornaments fets a corre-cuita. Amb gots de plàstic, càpsules de Nexpresso... van deixar el poble engalanat. Els vimbodinecs han promès que cada cinc anys faran el mateix per recordar-ho. Fins i tot van portar la Verge de l'ermita al poble. Algunes males veus diuen que va passar perquè coincidia amb les festes dels Torrents i que ja fa temps que cada cinc anys engalanen el poble. Ja sé sap en els pobles hi han moltes enveges.



Els cafès de les esperes es van convertir en flors i els gots de la celebració en fanals.



Així uns quants dies de joia sols emboirats quan la Mar va ser segrestada per la seva àvia que la va arrancar dels braços paterns i la va introduir a l'interior de la casa pairal. Deixant els pares de la Mar sols palplantats al carrer, sense filla ni benvinguda. En fi, ja no som ningú.

dijous, 3 de setembre del 2009

Vida normal

Fa dies que tinc ganes d'escriure, sobre el meu nou institut i les sensacions que em desperta; sobre castells i anar explicant els amics que té la Mar o fer alguna cosa digna amb el meu altre bloc, mig abandonat pobre.

Però vaig dient la setmana que ve quan m'hagi assentat una mica, que tot estigui més consolidat llavors ho faré. Però estic començant a creure que amb una criatura, l'anar sempre atrafegat, retardat de feina i adormit serà la meva nova vida normal.

diumenge, 30 d’agost del 2009

Els amics de la Mar: Enbabes

Avís aquest bloc es pot tornar molt carrincló en el futur, però com és el meu bloc faig el que vull.


Enbabes acompanya a la Mar en els seus somnis. El que li passa és que és molt inquiet . Ara va amunt, ara va avall i com que la Mar sempre vol dormir mirant Enbabes. Ara dorm girada cap a la dreta, ara dorm girada cap a l'esquerra, seguint el seu amic. I si wel perd de vista perquè s'ha mogut, la Mar es desperta i ens avisa. I l'hem de girar perquè vegi el seu amic.

dimecres, 26 d’agost del 2009

La nit dels pèsols.

Si mai us doneu un cop i no teniu les modernes bosses per refredar el cop. Sempre podeu recórrer a la solució clàssica: la bossa de pèsols congelats.

Si mai us doneu un cop mig adormits a les dues de la matinada, us dono un consell. Vigileu que la bossa no estigui oberta. Sinó us podeu trobar recollint milers de pèsols a les dues de la matinada amb el mal del cop i sentint-te bastant idiota.

Segon consell: tanqueu el gat. Sinó us podeu trobar recollint milers de pèsols a les dues de la matinada amb el mal del cop i sentint-te totalment idiota. Mentrés un gat s'ho passa pipa amb la nova joguina: Escampar boles verdes per tots els racons de la vostra llar.

Us parlo per experiència pròpia.

dilluns, 24 d’agost del 2009

La MAR de feliç

Vam marxar el divendres a les sis matí els dos cap a l'hospital. I avui hem tornat amb un petit cabasset i sent tres.

Vam marxar convençuts per tothom de tenir un nen gros i pelut. I tenim una nena, petita i sense gaire pèl. Visca les àvies!

Mar

21 d'agost 2009 13:08 h
2860 gr i 49 cm



Hi ha hagut molta expectació a casa per veure la Mar.

dissabte, 15 d’agost del 2009

556 Brigada mixta. Avel·lí Artís-Gener




Sinopsis:la experiència de milicià de l'Avel·lí Artís-Gener i la transformació de les milícies en exèrcit regular.

Escrit en el llenguatge planer del Tísner fa de molt bona lectura.

divendres, 14 d’agost del 2009

Narayama. Shichirô Fukazawa.


Sinopsis:una àvia espera amb delit l'hora del seu pelegrinatge al Narayama al Japó rural de principis de segle.

L'autor aprofita les cançons populars per anat trenant la història i ens explica la vida de subsistència del Japó rural. Un dels llibres més durs i cruels que he llegit amb temps.

dimecres, 12 d’agost del 2009

Som tant inútils?

Quan ho vaig veure no ho creia i em vaig fer un tip de riure. Penjaria una fotografia si no fos que està posat als vestuaris. Al meu gimnàs hi ha un cartell-pictograma que explica com s'ha de tancar els armariets amb el candau.

Amb un gràfic explica que per tancar correcte has d'agafar l'anella de l'armari, la de la porta i tancar el candau. També hi ha els cassos incorrectes: si agafes l'anella de l'armari però no el de la porta no funciona i viceversa; si agafes la de la porta i no la de l'armari tampoc funciona. Hi ha un tercer cas, si has estat tant intel·ligent que has pogut agafar les dues anelles recorda que has de tancar el candau sinó no tanca l'armari! Naturalment amb unes creus vermelles les que no funcionen i una OK en verd la que funciona.

Realment fa falta? Fa falta explicar com tancar un candau ? En els meus deliris he arribat a pensar que es per curar-se en salut si alguna persona denúncia un robatori al gimnàs.

La reina al palau dels corrents d'aire. Stieg Larsson

11/08/2009



Sinopsis: si vols saber la meitat o gairebé tot del que passa al llibre només has de llegir la contraportada. Per què ho fan?

El que més m'ha agradat de la trilogia i especialment d'aquest tercer és que la història no acaba amb els fets, sinó que comença amb aquests i la lluita per imposar les diverses interpretacions d'aquest. Malgrat tot he trobat que com a novel·la negra grinyola per més d'un lloc però no sé que té que t'atrapa, t'atrapa molt.

Consell: Ja vaig dir que entre el primer i el segon llibre de Millenium deixaria una mica de descans perquè no es faci carregós la trilogia. Però entre el segon i el tercer no ho faria. Un és la continuació de l'altre i va bé tenir-lo fresc.

diumenge, 9 d’agost del 2009

Winesburg. Ohio



Sinopsis:
el recull de les vides dels habitants de Winesburg , un poble d'Ohio a finals del segle XIX i principis del XX. Cada capítol és la vida d'un dels seus habitants.

N'esperava més d'aquest llibre me l'havien recomanat amb bastant entusiasme, no m'ha decebut però tampoc convençut. També alguna persona que no tingues una vida trista, boja, o solitària hagués estat bé. No ha deixat de ser interessant llegit-lo.

dijous, 6 d’agost del 2009

Carlit: Dorres

4h



Últim dia de les nostra escapada burgesa a la muntanya. Avui toca pujada a l'ermita de Bell-lloc i banyada a les piscines sulfuroses de Dorres. Com que ens fa una mica de vergonya decidim no agafar els autocars i baixar fins el pàrquing a peu, una mica de calentament abans de pujar a l'ermita.

Una primera hora de forta baixada però passant pel voltant d'uns llacs immensos, al mapa semblaven més petits. I després encara que ens ho indiquen els cartells i no ens ho acabem de creure: una patejada de tres hores més per una pista forestal, quin calentament! A la Míriam se li trenquen les botes així que abandonem la idea de l'ermita però no la de Dorres. Totes les travesses haurien d'acabar igual, amb uns banyada, quin plaer malgrat l'olor d'ous podrits (sofre).

Dues coses d'aquest dies: Per què sempre deixo la guia d'ocells i els prismàtics al cotxe? si després sempre m'acabo penedint. I segon, l'escala del mapa m'ha enganyat , les patejades eren molt més llargues del que semblaven.

Carlit: El cim

6h


El camí enfilant cap el Carlit.

Aquest cop a les vuit ja estem caminant, avui toca el cim del Carlit des de el llac de les Bullosses . Enfilem la volta als llacs i arribem a l'inici del camí del pic, fins aquí bastant assequible. El cim no enganya el vèiem al davant des de aquest instant, però per on pugen? Sembla una paret vertical, hi ha camí? Fem una cosa que no es pot fer mai, preguntar.

D'aquí a poc veureu un llac i des de d'allí falta una hora.

Una hora encara! El llac té una congesta de neu malgrat ser finals de juliol
. Des de baix vèiem que la gent va parant quan a penes els hi queda molt poc tros, per què? Enfilem i ens divertim; s'ha de grimpar en un tram amb ajuda de les mans. I descobrim perquè la gent para, quina pendent! Arribem al cim amb menys de tres hores, el que marca la guia. I realment val la pena, quina vista!

L'últim llac abans del cim.


Ens adonem que som els primers catalans, tots els que ens hem trobat al cim o pel camí de baixada són francesos que ara baixen depressa per anar a dinar. Tots els que pugen després de nosaltres són catalans. Quins horaris més diferents! Un cercavores em saluda al cim mateix, bimbo!
El cercavores saludant al cim del Carlit.

A la baixada donem una volta per veure els altres llacs i faig una migdiada gloriosa en un llac després de dinar. No ens hem perdut en cap moment, encara que era difícil amb una marca a cada cinc metres.

dimecres, 5 d’agost del 2009

Carlit: Puig Peric

6h

Les prebendes de la feina s'han d'aprofitar així que m'escapo a la muntanya amb una companya de feina, les respectives parelles que treballin, nosaltres tenim vacances. Una de les travesses més burgesses que he fet mai. Sortim a les quarts de deu i arribem al llac de les Bullosses per començar a caminar a quarts d'una! Quina vergonya! Naturalment agafem el bus de l'aparcament fins el llac, no fos que ens canséssim (després vam descobrir que va ser una decisió plenament encertada).



Amagat la Portella Gran i els dos Perics.

A la tarda volem estirar una mica les cames i acostar-nos al Puig Peric que en veritat són dos cims lligats per un coll ( El Gran Peric i el Petit Peric) donem la volta a les Bullosses i enfilem amunt per un camí no marcat. Després de tres hores de caminar: la guia, el mapa i el que ens envolta no quadren per enlloc. Quan arribem a un llac ,que no hauríem de trobar, decidim fer mitja volta. El coll està a més d'una hora i no arribaríem al refugi a l'hora de sopar. Abans de baixar sentim un crit característic: Dues marmotes! Em trec l'espina del Carros de Foc on els companys les van veure i jo no.


Una de les dues marmotes.

A la baixada malgrat tornar pel mateix camí ens perdem, i ens anem a l'esquerra i tornem per la vall del costat fent una bona estona de camp a través. Arribem al refugi quan ja estan parant plats a taula.

Després ens adonem que ens em equivocat de cim anàvem cap a la Portella Gran i quan crèiem que ens havíem desviat (a la tornada) era quan anàvem pel camí correcte, quin desastre de guies que som. Malgrat tot l'excursió ha estat molt bé.


Després de sopar juguem una estona al trinimos ( domino de tres cares) complint escrupolosament les regles de puntuació. A que hauríem de jugar dos profes de mates? A les cartes? No home, no. A un quart de deu ens manen tancar llums i anar a les lliteres. Si encara és de dia !

dilluns, 3 d’agost del 2009

Ja tinc connexió!

No m'havia pensat mai que era tant internetdependent, serà una de les noves patologies? Sóc addicte a la xarxa? Se m'havia espatllat el router i naturalment s'ha d'enviar a Madrid a arreglar, només a la capital són tant avançats suposo. En conclusió més de dues setmanes sense xarxa i fent visites al locutori de la cantonada, sols per veure el correu.

El més curiós es que podria haver anat preparant uns quants post, l'ordenador funcionava però no m'apeteixia. Curiós, curiós.

dijous, 16 de juliol del 2009

87

Quan tinc idees no tinc temps, quan tinc temps no tinc idees i ara que tinc idees i temps no tinc conexió!!! Escric desde un locutori.

Sóc el 87 a la llista provisional d'opos de matemàtiques,com que hi han 200 places ja sembla quasi definitiu i això que em van tombar 1.6 punts de mèrits!

dijous, 9 de juliol del 2009

7.3330

Ja tinc nota de les opos, fins a les sis m'han fet patir! Demà a presentar mèrits. Primera part superada.

dijous, 2 de juliol del 2009

Foguerada d'agost. Andrea Camilleri

2/7/2009



El primer llibre que vaig llegir de Camilleri no em va agradar, el segon el vaig considerar correcte. Aquest tercer m'ha agradat molt. Encara que el culpable era evident qui era, però algunes coses de la trama i especialment com s'introdueix a aquesta m'han convençut. Encara em faré un seguidor de Camilleri i de Montalbano. Una bona lectura estiuenca si voleu un protagonista que com vosaltres sofreixi la calda de l'estiu.

Ja tenim llei

Nova llei educativa, n-èssim canvi legislatiu en el meu àmbit, però aquesta és la llei que ho solucionarà tot, això diu el conseller. Els sindicats diuen tot el contrari. I jo enmig com sempre i marejat pels canvis.

Que el sistema educatiu necessita una reforma? Sembla clar, que hi han hagut massa canvis també. Què hi han coses que semblen bones i dolentes a la vegada també.

Més poder als directors? Perfecte hi han pocs, però hi ha professors que no fan bé la seva feina i els directors en prou feina no els poden dir res. Però també hi ha directors que reparteixen prebendes entre els seus amics i interins que carregen amb molta més feina que els hi pertoca.

Autonomia de centre? Sí sembla correcte ajustar un model a la situació pròpia del centre, però fins a quin grau? Què es pot permetre i que no?

Moltes preguntes i a ningú amb prou confiança perquè me les respongui. Els sindicats els veig desfasats i amb una retòrica de transició, de la conselleria bones paraules i després només rebo que garrotades. I els periodistes?

Avui he rigut molt a la tertúlia de RAC-1. Un tertulià ha comentat indignat que al seu fill li deien pijo per anar a la concertada. Que un país no es podia permetre tenir dues xarxes enfrontades i que les dues opcions eren vàl·lides . Acte seguit ha soltat quatre tòpics de la pública: professors mandrosos, mals resultats, ambient funcionarial... Sort que no s'ha d'enfrontar els dos models.

Jo també sé un munt de tòpics de la concertada, però no els diré. Els problemes de la pública i la concertada són els mateixos. Pèrdua de la cultura de l'esforç, desprestigi de la professió i uns pares que han abandonat l'educació dels seus fills.

dimecres, 1 de juliol del 2009

Em dedico el juliol

Ahir vaig tenir un dia intens, l'últim dia de juny va ser trepidant. Al matí arreglar papers i endreça. A la tarda a quarts de sis a Girona a fer la defensa de la programació, ara a esperar resultats. Anada a Barcelona a assaig i després sopar a Mataró, comiat de curs. Quin munt de companys que marxen aquest any! Que avorrit que serà el pròxim!

Així que avui m'he aixecat ja de vacances. Sí sóc professor, tinc dos mesos de festa. Jo no volia, però no m'han donat plaça a l'intensiu d'anglès i ja he fet quatre cursos de formació durant el curs, així que considero que he complert.

Després d'esmorzar tranquil·lament escoltant la tertúlia de la ràdio; He decidit complir la meva tradició del dia d'entrega de notes finals, amb dos dies de retard. Les petites tradicions s'han de mantenir i més si són com aquesta. He agafat el tub i les ulleres i m'he acostat a la barreta de Llavaneres. He saludat júlies, orades i castanyoles. Feia molts mesos que no ens vèiem!
I llavors he decidit planificar el meu juliol:

Als matins gimnàs, alguna excursió i de tant en tant una capbussada . Fer el dinar amb tranquil·litat i migdiades de Tour, les millors. Tardes de passejades i gelat a Can Graupera, lectures tranquil:les i escriure als blocs . Si la Roser al final pot fer jornada intensiva ja serà la perfecció. I per tancar el juliol una travessa pel Carlit.

Un juliol tranquil disfrutant dels petits plaers. No em queixo he tingut un any molt plàcid a la feina però fa quatre mesos estic tancat a casa. Em dedico el juliol.
No sóc l'únic de casa que s'ho pren amb calma