divendres, 30 de maig del 2008

Somnis de l'Eiger. Jon Krakauer

30/5/2008

Articles curts sobre expedicions del propi autor o sobre altres temes muntanyencs. Amb una idea que ronda l'autor. L'assumpció del risc al fer escalada. Com la cerca de noves proeses, vies no assolides, rècords... fa que alguns muntanyencs assumeixen més riscos dels que potser haurien d'assumir. I de com potser s'ha perdut el respecte a escalades “clàssiques”. Així l'autor, que diu clarament que no és el millor escalador, lloa les bellesa d'aquestes ascensions. Què no pel fet d'estar llargament assolides, no perden si la seva dificultat ni sobretot la seva bellesa.

dijous, 29 de maig del 2008

Maping

Una de les coses que més em fan gaudir és desplegar un mapa i començar a imaginar itineraris. Mirar les corbes de nivell, els topònims. Transformar aquelles taques blaves en llacs on plantar una tenda. I sobretot imaginar-me: ascendint valls, passant colls i arribant als cims. Ja de petit un dels meus jocs solitaris preferits era dibuixar mapes, normalment d'illes, amb multitud de cales i penínsules. Un cop acabats de dibuixar es convertien en escenaris totalment reals, existents. Potser d'aquells jocs infantils sorgeix la meva passió per mirar mapes.

Un cop he fet aquesta primera mirada al mapa és quan començo a llegir ressenyes i guies d'itineraris. Començo a combinar-los, a afegir quilòmetres i hores. D'aquí ens podríem apropar fins aquí i d'aquí fins... Tots em fascinen, tots m'agraden, tots els vull fer. Llavors a l'altra punta del mapa descobreixo un lloc interessant ( un llac, un pic de nom curiós...) i tant sí com no, vull enllaçar-lo a la meva ruta però sense deixar de passar per on volia. Haig de trobar una ruta que enllaci tots els llocs on vull anar. I a la tercera fase, trec el llapis i començo a sumar hores de caminada. Es pot fer una ruta de 15 hores per dia? Sé que no, però és que no vull renunciar a res. I si allarguem la travessa? I ens estem més dies?

Arriba la quarta i última etapa , la de la retallada , la de realització d'un itinerari factible. La incertesa de no escollir els millors llocs em dura poc pensant que qualsevol lloc que trii serà preciós. La d'eliminar trossos la intento trencar pensant que la muntanya no es mourà i hi podré tornar sempre que vulgui. Però malgrat tot això, no em deixa de quedar un pòsit d'amargor. No vull renunciar a res. Vull fer aquella travessa impossible, aquella que sé que no és pot fer, però que vull fer. Aquella que un nen petit que jugués a dibuixar mapes, que s'allargaven i es contreien a la seva voluntat seria capaç de trobar la forma de fer-la.

dimecres, 28 de maig del 2008

Deixar el niu

Hi ha moments en que et fas gran i has de deixar el lloc on has nascut. Has d'iniciar un camí que a vegades serà dur, ingrat i a voltes voldries no haver iniciat però imprescindible a la vida si no et vols quedar aturat. Això és el que li passa al meu colom. Avui ja ha volant fins a la façana del davant i no sé quan trigarà a marxar: un dia, dos, tres... No sé si sentirà nostàlgia del lloc on va néixer però sé que d'aquí poc marxarà.

Com és possible que els coloms joves siguin tant foscos ? Ara m'adono que confonia els vells amb els joves. I a partir d' ara quan passegi per la plaça de Santa Anna pensaré : és el meu colom? És un fill seu? Un nét? Això sí, a la propera puta rata voladora carregada de paràsits que vulgui fer el niu a la meva finestra la matxaco!



La Puck i el colom dient-se adéu de punta a punta del carrer.

dimarts, 27 de maig del 2008

Camins marcats . Sí o no.

Últimament he vist a diversos blogs de muntanya una discussió sobre gent favorable als camins marcats ( GR i PR ) i una altra gent que es mostra en contra.

La veritat jo sóc partidari de les dues opcions. M'agrada anar per camins sense marcar , descobrir corriols, perdre'm i trobar per casualitat llocs on no esperava passar-hi. Anar a la muntanya amb brúixola i mapa. Però altres vegades quan vaig per zones desconegudes, o tinc un temps limitat o vaig sol ( ja sé que no es pot fer) m'aprofito de les rutes marcades.

El que em preocupa és que en un món on hi ha infinites maneres de viure la muntanya i on sempre cadascú s'ha mostrat respectuós amb les altres, comenci a haver-hi gent que vulgui imposar una certa visió. Cadascú viu la muntanya amb el grau d'intensitat, d'esportivitat que vulgui mentre es mostri respectuós cap ella.

El que si hi ha dos aspectes que em preocupen:

Un primer que no és fàcil marcar un camí, les marques suficients per no perdre'l però sense marcar cada cinc metres. Més que de les marques de pintura, del que em queixo és de la utilització desproporcionada dels cartells indicadors. Hi han certs pistes forestals de les Muntanyes de Prades que semblen l'entrada a una autopista. Aquí sí que em mostraria curós en aquest aspecte . O llocs com a Montserrat on he contat 12 marques de pintura diferents sobre la mateixa pedra.

La segona cosa és que em preocupa la gent que només segueix senders, per molt marcats que estiguin, no poden oblidar que estem a la muntanya. I que a la muntanya un de quant en quant es perd, perd el camí i mai es podrà prescindir del sentit de l'orientació, i d'un mapa o d'un coneixement bàsic de la muntanya. O que hi ha cops que trigués el doble del que et pensaves. Em preocupa que aquesta gent acabi imposant una marca a cada arbre, un cartell a cada bifurcació i una cabina de telèfon a cada quilòmetre.

Així en definitiva m'agraden els GR i PR però no tenen per que ser la única opció. Ni hem de cobrir tot el país de rutes marcades. Això sí, anar amb mapa pot substituir la majoria dels senyals i dels cartells. I també perdre's de tant en tant no fa mal.

dilluns, 26 de maig del 2008

És un gall !!!

La bèstia que tinc al balcó és un gall. Quina altra bèstia et desperta a les sis del matí quan surt el Sol ?.Cada dia ! No podria descansar dissabtes i diumenges? O té la gentilesa de despertar-te quan plou per avisar-te? Ei que m'estic mullant !

El que em sap greu és que serà fill únic. Ja estaven dos germans preparant-se per venir al món, però ara per ara no vull una sobre població de coloms a la meva habitació. Quan s'envoli s'haurà acabat el niu de coloms!

Igualment ara em fa pena la pobra bèstia buscant els seus ous.

La foto ha sortit borrosa, quins cops d'ala que ja pega!!

dimarts, 20 de maig del 2008

Josep Milà, l'amor a la muntanya neix fins i tot en temps de guerra .

La vida muntanyenca d'un excursionista vilafranquí de la postguerra. De com descobreix la muntanya durant la guerra i els problemes de l'excursionisme als primers anys del franquisme. Tret d'un parell de curiositats, com la impossibilitat d'anar a fer excursions al Pirineu ja que era temps de guerra ( maquis) o el judici per propaganda clandestina per deixar unes postals amb la bandera catalana als cims, no l'he considerat molt interessant. Els llibre de la gent que diu ,jo era el millor excursionista ( encara que sigui veritat) no m'interessen gaire.

diumenge, 18 de maig del 2008

Castell de Montclús

50 minuts




Aprofitem un dissabte al matí per fer una petita escapada al Montseny. Les ganes de no matinar i un temps una mica inestable ens fan decidir per una cosa bastant curta. Escollim un itinerari de la diputació. Aquesta vegada l'encertem de ple. Mira que m'he queixat d'aquests itineraris però aquest m'ha agradat molt, per tres o quatre rucades.

Primer de tot només començar se'ns enganxa un gos, que no ens para de reclamar durant tot el camí. Llança'm una pedra! Llança'm una pedra! Llança'm una pedra! Quin pesat ! Però simpàtic. Tres minuts més tard no tenim més remei que descalçar-nos per passar la Tordera. Apa a fer l'espectacle! Deu minuts més tard ens perdem pel camí però no ens importa gens, ja que ens condueix per una vall fresca i verdíssima. La llàstima és que hi ha troncs caiguts i finalment hem de tornar enrere i llavors descobrim el verdader camí. Amb dues grimpades estem al castell, que és més gran del que em pensava al principi. Per una mitja horeta de camí està bé, oi?

Comença a ploure així que desfem el camí, mentre naturalment continuem llençant pedres al bitxo( al final l'hem batejat) fins que arribem a la hípica del principi on ens deixa.

Ens ha tocat una mica l'aire que era el que preteníem. Tornem a agafar el cotxe a l'agregat de Santa Margarida sobre Sant Esteve de Palautordera i enfilem el camí de casa.


divendres, 16 de maig del 2008

La isla secreta. Xavier Moret

A vegades hi ha períodes de temps en que tens ganes de llegir però no acabés de trobar res que et motivi. Llavors és quan recorres als vells coneguts.

M'agrada en Moret, ric amb les seves novel·les i el llibre de viatges d'Austràlia em va agradar. Així que al veure a la biblioteca un llibre de viatges del Moret d' Islàndia, país que m'atreu, el vaig agafar. Decisió encertada l'he devorat en tres dies.

No m'agraden els llibre de viatges, però l'autor no et vol demostrar que és el viatger més intrèpid, ni que ha fet cap proesa. Sols et mostra el seu viatge i les coses que li han sorprès. I al ser català com tu, normalment també et sorprenen.

A més mostra un interès pel paisatge i un amor pels espectacles de la natura que me'l fa molt proper.

Cauré sense recança una altra vegada en els seus llibres de viatges.

dimecres, 14 de maig del 2008

Era un canari!

Mira que sóc burro ! Jo pensant que era un ànec i resulta que és un canari! Els canaris també sóc grocs ,oi? Algú em diu que és un colom, però des de quan els coloms piulen? Els coloms fan uuohoouu. Uujjjj, uhhouuu. Sempre m'ha semblat absurd descriure els cants dels ocells. Ho és, no? I aquest ocellot fa piujj, pìujj, piujj quan crida als pares. D'altra banda, cal que sigui a les sis del matí? No es pot esperar una hora i anar sincronitzat amb el despertador? Està clar que és un piular, un piu, piu una mica aspre però és jove pobre. Però per cert, algú ha vist mai un colom piular? Ara sí, sense discussió és un canari.

El que em preocupa és que em penso que passa una fase adolescent gòtica. S'ha vestit tot de negre encara que conserva les extensions i el capell groc. Serà passatger? Que dura que és l'adolescència!

dimarts, 13 de maig del 2008

Primer tram

Primers mesos de la meva estada a la tècnica. Em donava aquests mesos per espavilar-me. ( Fins als primers castells de vuit) La veritat ara ja no vaig amb l'estrès del principi. No sabia la meva feina, ni que pretenien. Crec que a poc a poc ja sé que haig de fer.

El caos dels primers assajos ja ha passat i vaig una mica més relaxat i amb més recursos. Igualment penso que em podria haver espavilat més de presa i amb menys temps. D'altra banda fins ara he fet el que qualsevol podria fer, ara no em puc acontentar amb l'anar fent. Haig de fer més feina i de millor qualitat.

De tota forma fins que surtin els problemes, que sortiran, les decisions difícils, que sortiran no puc dir res. Ara per ara em dono fins a l'aniversari ( abans vacances ) per fer un segon balanç. Més de resultats generals de la tècnica i no personals. Sé que els cent dies ja han passat i aviat la gent exigirà resultats.

diumenge, 11 de maig del 2008

Glopada d'aigua. Colònies-Titllar-Tossal de la Baltasana

2h 45 minuts

Volia anar a descobrir camins i endinsar-me pel mig del Bosc de Poblet, però el fet que hagin plogut més de cent litres en tres dies i que una vegada que vaig al poble estigui una mica amb els meus pares; Em decideixen a fer un recorregut senzill, conegut i relativament curt. Torno a fer l'itinerari tres del parc. El que va de les colònies al Tossal de la Baltasana.

Sembla tanmateix que les muntanyes hagin absorbit fins a l'última gota d'aigua que podien i un cop saturades d'aigua hagin expulsat tota l'aigua sobrera, com un infant que fa una glopada de llet quan ja no li cap més a l'estómac. No sols les rieres baixaven plenes, les pistes forestals pedregoses i polsoses eren rius que es feien difícil creuar-los. Així que faig una passejada fantàstica enmig del soroll de l'aigua que espetega i d'un bosc amb una verdor fresca. Ja parlaré un dia dels diferents verds. El verd de Prades és de sec, verd de pinassa i verd fosc; El verd del bosc de Poblet és un verd de frescor d'humitat però avui era un verd d'aigua, de plantes saturades d'aigua.

Tot molt bonic fins que he hagut de passar una riera i m'he enfonsat fins més enllà de l'alçada de la canya de la bota, que freda que està l'aigua de les déus! I com molesta caminar amb els peus xops!

Un camí conegut però com sempre: com canvien els camins amb les circumstàncies!

dissabte, 10 de maig del 2008

En John

En John agafa la seva guitarra i deixa una llista de cançons als locals on actua. Va cantant versions a ritme que la gent les va demanat. Un Oasis, seguit de Bob Dylan, U2, Bruce... No sempre fa cas als clients de vegades es queixa de les tries, segur que esta a la llista? però més tard o més d'hora sempre acaba cantant el que demanen.

Prendre's una cervesa després de sopar escoltant música en viu, una cosa que sempre he envejat dels països anglosaxons. Per què costa tant trobar llocs que ho facin aquí?

dijous, 8 de maig del 2008

Problemes de fàcil solució.

Aquest any tinc la fixació de la muntanya, bé aquesta fixació l'he tinguda sempre, però aquest any si que tinc decidit a treure'm l'espina de sobre. Ja estic movent-me molt més que els anteriors a fer petites excursions, però encara em falta fer una travessa. Estar uns quants dies allunyat del món, a la muntanya i comprovar que sí, que el món pot girar sense tu, però que tu també pots girar sense el món. Que tot allò que et sembla tant important és més secundari del que et penses.

També he pensat que fa anys i panys que no faig un bivac a la muntanya. Arribar a un lloc després d'una llarga caminada. Decidir que ja és l'hora de buscar un bon lloc per passar la nit. Què et sembla aquest? Tirem una mica més? I al final plantar-se sempre amb la sensació que a cinc minuts caminant hi ha un lloc increïble. Treure's les botes ! Per fi! Començar a fer el sopar, xerrar amb els companys i sopar a la fresca, en plana natura. I de sobte. I si passem de la tenda i fem un bivac?

Mirar com a poc a poc el nostre paisatge és va reduint, les muntanyes del fons s'han fos, ara només es veu fins a l'arbre d'aquí a la vora. Posar-se dintre del sac i adonar-se de l' infinitat d'estels que es poden veuen. I adormir-se de cansament fins que et lleves amb la rosada a la cara , i el somrís al llavis.

Bé tinc un problema, que fa molt de temps que no faig una travessa! Que fa massa temps que no faig un bivac! Un problema amb senzilla solució. Fa tant de temps com jo vulgui que no faig un bivac. Qui em priva aquesta nit fer-ne un?, o demà? O aquest cap de setmana?

Doncs hi han problemes de fàcil solució. Potser fa molt de temps que no faig un bivac però queda tant poc temps com vulgui per tornar-hi. I llavors diré, fa molts pocs dies que he fet un bivac i encara menys per que ho torni a repetir! M'hi vols acompanyar? Hi ha molt lloc, la muntanya és immensa!

dilluns, 5 de maig del 2008

Un ànec al balcó

Anant esperant a veure que passa amb l'ou i al final resulta que surt un ànec. Els coloms ponen ànecs? O la fama dels ànecs és veritat i han violat la meva pobra coloma. Els coloms són grisos, i tenen el bec allargat. Els aneguets són grocs i tenen el bec pla. Tothom ha jugat de petit amb un aneguet a la banyera oi? Doncs bé, el que tinc a la torreta de la finestra de l'habitació, és groc i té el bec pla, ergo és un ànec. De tulipa ha passat a colom i de colom a ànec.

Per cert. Algú ha vist mai un colom petit? És que pensa viure a casa dels pares (el meu balcó) fins a la pubertat? Ja aniré informant de com avança la situació.


dissabte, 3 de maig del 2008

Dorres-Ermita de Bell-lloc

1 h 15 min.

Una senzilla passejada per la muntanya i una de les vistes panoràmiques més boniques que he vist. Una excursió perfecta per fer amb nens.

Sortim de Dorres i seguim les marques que indiquen l'Ermita, decidim tirar pel dret i fer el camí més curt però es poden fer voltes més llargues, està perfectament indicat. També hi passa el camí que dona la volta a la Cerdanya. En tres quarts d'hora estem a una magnífica Ermita amb un nom del tot encertat. Bell-lloc. Situada en un petit turó al mig de la Cerdanya , així que podem contemplar-la gairebé tota. Veiem al Sud, El Cadí,La Molina, el Puigmal i al Nord el Carlit. Una panoràmica espectacular. I nosaltres sense bateria a la maquina fotogràfica! Un lloc ideal per esmorzar i recrear-se la vista.

Un pensament em martiritza: les ganes de deixar-ho tot, feina, obligacions... i endinsar-me cap els cims del Carlit que tinc al davant, que els camins em duguin on ells vulguin, trobar colls, carenes, cims i perdre'm en la immensitat del desconegut. Malgrat això desfem el camí per on hem vingut en mitja hora i començo a planificar milers i milers d'excursions.

Estana- Prat del Cadí

2 hores




Aprofitem el pont d' ú de maig per fer una escapada a la Cerdanya. Malgrat no fer grans excursions sinó més aviat petites passejades, estic molt content, per una vegada ens hem mogut. I sobretot hem descobert que la llista de possibilitats és enorme.

Deixem el cotxe a Estana, amb tota la cara nord del Cadí contemplant-nos i anem a buscar la seva falda. Tres-cents metres més endavant veiem tot de cotxes aparcats que fan la mateixa ruta. Si la gent surt a passejar què més li donen aquests tres-cents metres? Sembla més natural sortir del poble. Quina cotxe dependència!

No hi ha cap problema per trobar la ruta perfectament indicada. Hi ha un parell de pujades fortes però en tres quarts d'hora estem al Coll Roig i un quart d'hora més estem al Prat del Cadí. Un magnífic prat a la falda del Cadí. Impressionat ! Bellíssim Un part immens amb tot al Cadí al darrera ! La llàstima és que no tenim temps i hem de tirar avall. És el lloc ideal per estar-s'hi una bona estona. En tres quarts tornem a estar a Estana.