La part que porto pitjor d'una tutoria són les entrevistes amb els pares. Què els hi haig de dir jo que no sàpiguen del seu fill? Quina solució màgica els hi donaré? En porto tres i un desastre.
La primera va acabar quan li vaig dir que al cap d'un mes li tornaria a trucar i li vaig dir que sinó estigues atent ell de recordar-m'ho. Em va contestar: Uf! Truca'm tu que jo tinc molta feina i m'oblidaré. En conclusió, vaig descobrir que tot el que havia estat parlant durant mitja hora no serviria de res.
La segona, de la setmana passada, va començar amb tot els tòpics dels professors: poc pencaires, els primers de fer vaga, les vacances, les sortides...jo sí que treballo, em va dir. Em fa gràcia quan avui no puc escriuré ni un petit post fins a quarts de dotze del vespre. No, no tranquils, avui no faré de profe ploramiques, ja hi hauran altres ocasions. El que m'emprenya és que vaig aguantar un quart d'hora de retrets com si fos part la feina, fins que vaig poder parlar una mica de la seva filla. Com si em toques! Per què no em vaig plantar? Per què sóc tant carallot? Per què aguanto tant?
He esperat a la tercera per escriure. Ha estat una entrevista normal, com la majoria, per sort. Però de les altres cada cop n'hi ha més. I em preocupa.