dimarts, 10 de novembre del 2009

Quatre parets i una clucada d'ulls

Sempre quan he pensat en la meva casa. He pensat que hauria de tindre cabirons de fusta (tinc la casa vella de Vimbodí als gens), tinc fixació per les bigues i pels cabirons de fusta. En consonància seria vella, amb sostres baixos i rajoles fins a mig metre de la paret. Ho sigui, les clàssiques cases de poble de tota la vida. La llar de foc seria opcional, però no faria nosa. I algun balcó i potser una cuina amb un pedrís a la paret. Ho sigui la típica casa que si hi col·loques una rajola tradicional catalana no desentona. Aquesta seria la prova de foc.

Doncs avui la Roser i jo hem donat tot el que hem estalviat en els últims deu anys a un home i ens hem compromès a pagar durant una altra pila d'anys a un altre home a canvi de quatre parets. La nostra casa.

Com és la meva casa?

Doncs és una antiga fàbrica reconvertida, amb sostres de més de quatre metres ( Ai! La factura de la calefacció). La típica casa que agrada a arquitectes i dissenyadors i que podria aparèixer a una revista de decoració. Quina por! Ho reconec: agrada o no agrada. No cal dir-ho, a mi sí. A més no té cabirons de fusta té bigues de ferro.

No em puc estar de penjar un parell de fotos, avui el menjador.


El nostre pati desde el menjador.




El menjador, amb la cuina al fons i l'estudi a dalt.

La cuina i el menjador desde l'estudi.


Aquests dies m'acompanya la meva àvia. Sempre deia que tenia una il·lusió a la vida: poder morir a casa seva i no a la casa d'un d'altri. Quan has estat masover tota la vida i has anat a fer jornals tens molt clar la paraula propietat i amo. Els meus avis crec que no es van creure mai que ho aconseguissin, era un somni massa impossible. Així que àvia un petó, estiguis on estiguis xafardejant i posant líos. I no esbronquis tant a l'avi!