dijous, 23 de desembre del 2010

dimarts, 21 de desembre del 2010

Fart de ser un desastre

Ahir em vaig espantar una mica, bé una mica bastant. Quan vaig pujar a treballar amb l'ordenador no veia la pantalla quadrada sinó trapezoïdal, no les imatges de l'ordenador sinó el monitor. Veia la part dreta molt més gran que la part esquerra. No em va fer gaire gràcia. Em vaig passar el vespre mirant els quadres, les parets i posant-me fulls al davant dels ulls a veure si es mantenia aquesta perspectiva estranya amb altres objectes. Al final em vaig anar a dormir no massa content ni convençut.

Avui al matí al posar-me les ulleres he vist que em falta el vidre de la dreta. El meu estigmatisme i la falta de vidre han provocat aquest efecte. Com pot ser que ahir no vaig veure que em faltava un vidre? Quan el vaig perdre? Quan em costarà la broma? Per sort avui m'ha agafat més per riure que per plorar. Però quan deixaré de ser un desastre? Uf, ja n'estic una mica fart. Per què sempre en faig d'aquestes?

dilluns, 20 de desembre del 2010

15è Aniversari arreplegat i una cabrona.

Dissabte ens vam deixar veure per l'aniversari dels AZU, 15 anys ja! Deixar veure perquè no ens vam poder quedar al sopar, la Mar mana. Així que vam ser-hi un parell d'hores amb prou feines. Van servir per saludar la gent, alguns dels quals que no veia des de el 10è aniversari i fer un tastet de la celebració. Vam poder recordar alguns muntatges de vídeo i sentir els típics comentaris de: aquí encara tenies cabell, quines pintes! I al veure'm a la pantalla pensar: Com t'has pogut engreixar tant?

Però el moment estel·lar de la nit va venir per sorpresa. Enmig d'un vídeo amb la música de Carros de Foc, la Mar va decidir que ja no li calia ajuda per caminar i va començar a sortejar les cames de tots els presents i travessar la sala tota sola ( fins ara no havia fet més de tres passes) i llençar-se a l'aventura de caminar. La cabrona no podia ser més teatrera, volia un moment culminant per començar a anar pel món, un moment èpic i el va tenir. Ho havíeu d'haver vist: La Mar agafada de la mà de la Roser caminat, al mig de la cançó li deixa la mà i comença a caminar, ni fet expressament!

Per cert avui dilluns porta un parell de blaus com a conseqüència del perfeccionament de la tècnica que va intentar el diumenge. Espero que pel seu bé i sobretot el nostre aprengui ràpid.

Col·lecció Bassat-Nau Gaudí

Ramba-Riera, Riera-Rambla, Rambla-Riera el fet de sempre passejar pels mateixos llocs de Mataró ens fa buscar alternatives sempre que podem. Ens acostem a la nau Gaudí on hi ha l'exposició de la col·lecció Bassat d'art modern.

El típic art modern que no em diu res. Fred, impersonal i que a mi no m'aporta gaire cosa. Per això ens dediquem a observar la Nau Gaudí, el primer projecte d'arquitectònic que va fer Gaudí. Segons els panells ja s'entreveu la genialitat del mestre. Segons el meu parer m'agradaria veure altres naus industrials de l'època per poder comparar-les i treure conclusions. Jo no veig Gaudí per aquí.

divendres, 17 de desembre del 2010

El tío Petros y la conjetura de Goldbach. Apostolos Doxiadis



És curiós cadascú tira cap el seu àmbit. A mi les referències al teorema de la incompletesa de Gödel m'ha fet pensar ràpidament amb el Principi d'Incertesa de Heisemberg. De com aquest dos fets han transformat per sempre les Matemàtiques i la Física i com deurien afectar als científics que treballaven en aquestes ciències quan van ser descoberts.

Sinopsis: La vida d'un matemàtic grec que dedica tota la vida a descobrir un dels enigmes de les Matemàtiques (La conjectura Golbach).

diumenge, 12 de desembre del 2010

Túnel de Sant Adrián

4h



Decidim fer una excursió fins arribar al túnel de Sant Adrián, pas tradicional del camí de Santiago que va per l'interior del País Basc. El túnel evita passar per dalt de les muntanyes que separen Gipuzkoa i Araba, de fet estava fortificat i tenia una guarnició a l'Edat Mitjana. Fa dos dies la pista estava glaçada i com que des de la carretera ens diuen que hi ha una horeta decidim deixar el cotxe a la carretera per fer una passejada fins al port.

Deixem el cotxe a dalt del port al costat d'una ermita moderna i comencem a caminar per una pista asfaltada. Anem seguint les marques de GR. La pujada es fa feixuga i molt més llarga del previst. Els cotxes ens van passant pel costat. Això sí el paisatge val la pena.

Finalment veiem el túnel i fem una forta grimpada fins a dalt de tot, a la baixada està tot enfangat i realment relliscós. És curiós des de aquí es veu l'Aizkorri molt accessible. Com ha canviat el seu aspecte en aquest tres dies. El primer dia semblava una muntanya alpina i només reservada a alpinistes experimentats. Ahir des d'Arantzazu semblava una bona grimpada i avui sembla força accessible carenant.

Arribem al cotxe força cansats i malgrat ha estat molt interessant no ens deixem de sentir una mica tontos quan els cotxes ens passaven pel costat.

País Basc: Túnel Sant Adrián i Gazteiz

Al matí volem fer una petita excursió fins arribar al Túnel de Sant Adrián, pas natural del camí de Santiago. Com que aquests dies la pista ha estat tallada i volem allargar una mica més l'excursió. Enlloc d'anar per la pista fins al del túnel, deixem el cotxe a la carretera i anem a peu fins al túnel. L'excursió s'allarga molt més del previst i enlloc d'una passejada es converteix en un bona caminada.

Túnel de Sant Adrián

A la tarda ens escapem a Gazteiz. Si Donostia bullia d'ambient a Gazteiz està tot mort, però el centre té molt bon aspecte per fer una escapada en una millor hora.

Barceló CaixaForum

Fem una escapada a Barcelona a veure l'exposició de Barceló a Caixa Fòrum. Mai havia anat a veure Art contemporani però últimament hem anat a veure unes quantes exposicions. La veritat no hi entenc ni un borrall, però m'agrada veure els pintors com juguem amb les formes, els colors, els materials i intenten perfeccionar una tècnica per veure on els pot portar. M'ha agradat per aquest motiu com Barceló compara la pintura com la cuina: uns ingredients, una recepta i anar cuinant.

Al final hem discutit quins dels quadres posaríem al nostre menjador. Ja sé sap no hi entenc gaire i amb alguna cosa m'haig de distreure.

divendres, 10 de desembre del 2010

Arantzazu-Campas d'Urbia

1h 45'

Sortim d'Arantzazu i seguim els senyals que ens indiquen Urbia i Aizkorri amb la intenció d'arribar al primer i sense possibilitat per causa dels dos temps de veure Aizkorri. Remuntem per una fageda en plena tardor i abans d'arribar als prats de las Campas d'Urbia decidim fer mitja volta. El temps no acompanya i hem sortit massa tard per la Mar. Això sí, el paisatge és increïble i ens quedem amb les ganes d'acabar una de les excursions més típiques de Gipuzkoa. El tastet que hem fet ja ha valgut la pena. Carregant el cotxe ens cau un aiguat, hem donat mitja volta just a temps.



Un santuari curiós al principi, una fageda amb alguns exemplars considerables, uns prats alpins i un pic al final. Estem convençuts que hi tornarem per acabar-la.


La fotografia del punt on vam fer mitja volta, per recordar-nos el proper cop.

País Basc: Arantzazu, Oñati, Segura.

Encara que el dia és una mica plujós ens arribem al Santuari d'Arantzazu i tenim a la cartera fer una caminada fins a les Campas d'Urbía. El Santuari és totalment modern i per tant una mica sorprenent. Ens agrada el seu aspecte extern però ens decepciona força per dintre. És fred, fosc i sense massa gràcia.


Com que el dia es va arreglant una mica .Al final, però una mica tard, ens atrevim a endinsar-nos bosc enllà. Ens sorprèn veure els excursionistes bascos amb polaines, jaquetes i caputxes que per protegir-se de la pluja, tots a més a més, porten un paraigües a la motxilla. Si el porten deu ser per alguna cosa.

La pluja que reapareix, el vent i la Mar reclamant el dinar ens fan tornar abans del previst. Malgrat aquesta mini excursió no he tingut sensació de descans i recarregar piles fins que ens hem perdut una mica pel bosc. Reconec que em faig una mica pesat proposant caminades i mirant muntanyes.


A la tarda ens deixem perdre pels pobles de la Vall: Oñati Segura.

L'esglèsia d'Oñati.

Qui diu que s'ha perdut l'afició al País Basc?

dijous, 9 de desembre del 2010

País Basc: Donosti i Tolosa

Primer dia de l'escapada al País Basc. Com que el dia pinta malament decidim anar fins a la costa i arribar-nos a Donostia quan en principi no ho teníem previst. Primera vegada que visito el Peine del viento, després d'haver estat tres cops abans a la ciutat. Fa tant de vent que em trenca el paraigües i l'haig de llençar (la veritat no era gaire bo). Ens acostem a la part antiga però el seguidors de la Real i del Bilbao omplen tots els bars de pinxos del centre i ens quedem amb les ganes. Impossible encabir un cotxet.

A la quarta veig el Peine.

A la tarda anem a Hernani a la Fundació Chillida però els diumenges està tancada ( sempre ens passa el mateix) i poc després al diari descobrim que tancarà de forma definitiva al gener, un altre lloc que ens perdrem. Fem una passejada per Tolosa abans d'arribar-nos aviat a Zegama perquè la Mar corri una mica per la casa rural i ens deixi dormir.

El Mercat de Tolosa.

dimecres, 8 de desembre del 2010

País Basc: Quilòmetres i rapinyaires

1586.6 quilòmetres i gairebé un centenar de rapinyaires després torno a estar a casa, un s'ha de distreure amb alguna cosa quan fa tants quilòmetres en cotxe. Molts paisatges i més d'una vintena de milans reials vistos (un dels pocs rapinyaires que sé reconèixer a 120 km/h)

I com sempre moltes coses que queden en el tinter per una altra ocasió:

Pujar al Aizkorri des de Aranzazu, alguna de les rutes des de Zegama que no hem fet.

Aquella fotografia de dos milans reials sobre un caserio de Legazpi que la peresa de treure la càmera del maleter i el fet de no trobar un lloc on parar el cotxe es va quedar sense fer. I encara ho continuo maleint tres dies després.

Aquells pinxos o aquells gots de txacol·lí a Donostia i Gazteiz que no vam fer...i tantes i tantes coses.

I amb la sensació que quan anem de viatge ens movem massa, que volem abarcar massa territorri i que per properes ocacions reduïm el cercle.


diumenge, 28 de novembre del 2010

Castanyer de Can Cuc

2h ?

Després de dos anys sense anar a cap caminada capgrossa hi tornem. L'escollida és la quasi clàssica del castanyer de Can Cuc. La nostra sorpresa és quan la Mar és la única criatura que ens acompanya. Normalment al ser senzilla i d'un matí hi ha un bon grapat de canalla.

Ens passem la caminada mirant el calendari de caminades: a quines anirem i a quines no anirem. Aquesta per dates no pot ser,aquesta no la podem fer amb la Mar...i amb les que al final ens oblidarem... esperem poder anar-hi a alguna més abans que s'acabin.

diumenge, 21 de novembre del 2010

Coll de Can Benet-Santa Maria del Montnegre

2h 15'

Fem una escapada pel Montnegre. Donem una volta a una castanyereda jove però força extensa, ja amb gairebé totes les fulles caigudes. No m'acabem de convèncer les excursions pel Montnegre, perquè la majoria són per pistes forestals. Aquesta ho ha estat en la seva totalitat. Malgrat tot no ens ho hem deixat de passar-ho bé. Hi havia unes boniques vistes del Montseny i uns boscos molt interessants.

Els boscos del Montnegre.

El que queda del roure gros de Santa Maria.

Santa Maria del Montnegre.

dimarts, 16 de novembre del 2010

Ja som patrimoni de la humanitat!

Avui han proclamat els castells patrimoni de la humanitat. Bé, us semblarà una ximplesa però m'ha fet il·lusió. Per a mi; que estic d'any sabàtic o dècada sabàtica (encara ho estic decidint) però especialment per tots els meus companys en actiu.

Sí, m'ha fet especialment il·lusió per aquells companys que dediquen hores i hores a una de les coses més absurdes i meravelloses que hi ha: els castells. Hores i hores per aconseguir una fita totalment efímera, sense cap recompensa que el fet d'haver-ho aconseguit.

Ja som tant importants com la dieta mediterrània!

dilluns, 15 de novembre del 2010

Unitats de xoc. Pere Calders


Quan a l'epíleg veus que el llibre va passar per la censura militar de la República entens una mica el deix del llibre. Cau una mica en el panegíric als soldats de la República. No deixa de ser interessant per això.

Sinopsis: Les experiències bèl·liques de Pere Calders fins arribar al front de Terol.

divendres, 12 de novembre del 2010

L'home del llac. Arnaldur indridason

Segona novel·la que llegeixo de l'autor i encara que el desenllaç sempre el veig més o menys previsible m'agrada. Encara que de tant en tant alguna alegria en la vida del protagonista no aniria malament.

Sinopsis: el cadàver aparegut en un llac d'Islàndia porta a l'inspector a endinsar-se en els estudiants islandesos que van rebre beques per estudiar a l'Alemanya de l'Est. Aquest fet permet a l'autor descriure l'ambient fosc dels anys durs de comunisme a l'Alemanya de l'Est.

dimecres, 10 de novembre del 2010

Dibuixant arbres

Avui he tingut unes d'aquelles sessions voluntàries del curset de formació que fem els dimecres per la tarda. Amb el terme voluntàries vull dir per voluntat del director. Ja que la majoria de nosaltres no les volem fer, però el director ja ens va deixar clar la seva voluntat i especialment la normativa de centre.

Avui ha estat una d'aquelles sessions que tenim per reflexionar, posar coses en comú i discutir sobre l'educació entre tots. Ho sigui ens han preguntat durant deu minuts la nostra opinió i després durant una hora cinquanta minuts ens han explicat la normativa i el que els prestigiosos pedagogs formulen i ens han il·luminat amb la seva llum la nostra ignorància.

Així que jo he pres apunts, ho sigui he estat fent dibuixets i esperant que s'acabessin les interminables dues hores ( hi ha dies que no pots i avui era un d'aquells). I m'he adonat que sempre faig les mateixes tres classes de dibuixos: arbres, pobles o figures geomètriques en volum i amb ombres. Avui m'he dedicat als arbres, no sé el perquè. Però el que m'ha sorprès és adonar-me, que des de potser fa més de vint anys, que quan m'avorreixo faig les mateixes tres classes de dibuixos. Curiós.

Un dels quatre fulls d'apunts que avui he pres.

dilluns, 8 de novembre del 2010

Passejant belgues

Això és el que hem estat fent tota aquesta setmana. Passejant els nostres amics de Hasselt i mirant que podien fer ells quan nosaltres treballàvem. Sort que Barcelona està aprop i dóna per molt. Així que portem una setmana de gairebé sortir cada dia a sopar fora. De buscar llocs on facin paella per sopar. Eh? De la Mar plorant perquè està constipada i del Matteo plorant perquè es troba en un llit estrany. Una setmana de poc dormir.

Una setmana molt curiosa. On els hi expliques una excursió planera pel Montseny i et diuen: preciós sí, però pla... I penses clar viuen a Bèlgica. O quan estàs mitja hora explicant la dificultat de la torre de vuit sense folre ,I Vilafranca la descarrega d'aquella manera!

Ara que han marxat encara ens queden unes setmanes atapeïdes. Has de tenir convidats a casa per adonar-te de la multitud de coses interessants, museus, llocs, propostes... que es poden fer i que tu no has fet mai. Ara cal posar-se al dia!

dijous, 28 d’octubre del 2010

La Mar ja fa el pilar de cinc.

Després d'unes setmanes en què a la Mar només li interessava fer llenya dels pilars, aquests darrers dies ha tingut un canvi d'actitud notable. I la seva carrera ha estat fulminant. D'ahir començar a fer pilars de dos i de tres i anar perfeccionant la tècnica. Avui ja ha fet el pilar de cinc! I després d'un assaig llarg i esgotador, ha acabat fent el pilar de sis! La llàstima és que per falta d'efectius no hem pogut anar més enllà.

dimecres, 27 d’octubre del 2010

I els hipopòtams es van escaldar vius. William S. Burroughs. Jack Kerouac


No m'agraden els llibres escrits a quatre mans i en aquest llibre ho he tornat a constatar. I no em sento identificat amb la generació beat ( drogues,alcohol...) Tot i això no m'ha desagradat del tot, encara que no el recomanaria.

Sinopsis: els dos autors descriuen l´asesinat d'un amic seu des de el punt de vista de dos personatges diferents.

divendres, 22 d’octubre del 2010

El vicari de Wakefield. Oliver Goldsmith



Aquesta novel·la del segle XVIII m'ha sorprès perquè al principi semblava molt moderna, i potser fins i tot una mica còmica per la beneiteria del vicari. Fins als últims capítols; on l'ensenyament i el final fàcil i previsible apareixen. És molt curiós llegir aquest tipus de novel·les de lo planeres, obvies que són. I amb un rerefons moral, que ells intenten amagar però tant evident, que et fa somriure. M'he divertit, sobretot quan malgrat els seus sermons sobre l'aparença i la humilitat la seva dona i les seves filles van a la seva.

Sinopsis: la vida d'un vicari es veu afectada per les desgràcies però ell intenta trobar felicitat en totes aquestes circumstàncies.

dijous, 21 d’octubre del 2010

El Nadal d'un nen a Gal·les. Dylan Thomas


A vegades et ve de gust un llibre curt,previsible,però molt ben escrit.

Sinopsis: tres contes melangiosos sobre els nadals d'infantesa de l'autor en un petit poble de Gal·les.

dimarts, 19 d’octubre del 2010

En honor a Mandelbrot

Cada professor de matemàtiques té les seves manies. Des de que vaig assistir a una conferència fa una bona pila d'anys, la meva han estat el fractals. M'enamoren els fractals: dimensions fraccionàries...superfícies infinites dintre d'espais finits... Com uns elements tant senzills es poden complicar tant? Però per damunt de tot, l'estudi de les estructures de la natura. Com creixen els arbres i les plantes? Les matemàtiques no són pas una ciència abstracta, sinó la descripció de l'entorn.

Fa uns dies ha mort Benoit Mandelbrot autor de la formulació de la Matemàtica fractal i creador del terme fractal (trencat).

Gràcies per tanta bellesa.

diumenge, 17 d’octubre del 2010

Pineda de Mar-Sant Pere del Riu

1h 30''

Bonica passejada per l'Alt Maresme. Sortim del centre de Pineda de Mar i en cinc minuts ja estic envoltat de camps de conreus. Poc després ja entro al bosc. Llàstima de trobar-me uns caçadors al mig del camí. La veritat no em fa massa gràcia. Enfilo cap amunt i arribo a Sant Pere del Riu on ja havia estat fa anys, rodant una pel·lícula del dia de la colla amb els Castellers de Barcelona.

Sant Pere del Riu

A la tornada una mica avorrida per pista asfaltada però serveix per poder veure les restes de l'aqüeducte romà.

Restes de l'aqüeducte a la Font del Ferro


Les restes de l'aqüeducte de Can Cua

Un altre cop començaria l'excursió des de Sant Pere i aniria endinsant-me cap el bosc però ha estat molt curiosa a nivell de geografia humana. De la costa turística als camps i les fàbriques de la franja costanera per arribar al bosc.

És la ruta 18 del guia del Montnegre i Corredor de la col·lecció els camins de l'Alba,

Bicicletada a Casavells

Com m'agrada que parents i amics tinguin cases escampades per Catalunya, així fer sortides és més fàcil. Ara se'ns obre una nova possibilitat a l'Empordà. Aprofitem per conèixer la casa i fer una petita sortida en bicicleta. Només una presa de contacte. Ja sé sap, amb criatures arribes tard a tot arreu i els plans inicials es redueixen.

Una volta de menys d'una hora. Casavells-Matajudaica-Castell de l'Empordà-Corçà i tornada a Casavells. Durant molta estona anem seguint el riu Daró. Hi tornarem, i tant! Això sols ha esta una primera presa de contacte!

Com sempre la Mar aprofita les excursions per fer una dormida.


dissabte, 16 d’octubre del 2010

Els onze. Pierre Michon



M'he tornat boig buscant el quadre, emprenyat per la meva poca cultura, que me'l feia desconèixer del tot. Fins que he descobert que era un quadre inventat. Encara però no acabo d'entrendre el llibre. L'escriptor anomena a dos personatges com un de sol, totalment incongruent perquè és impossible que lliguin. Com si hagués unit dos llibres i no els hagués revisat per veure les incongruències. El que més m'ha agradat és com crea l'ambient del Terror de la França revolucionària.

Sinopsis: La síntesis de l'obra pictòrica més famosa del Lovre: els Onze.

dimecres, 13 d’octubre del 2010

Un record de la Bretanya

Ja pots viatjar lluny, molt lluny...

que les teves passions sempre t'acompanyen.

Bretanya: Chateaugiron i Rennes

Últim dia a la Bretanya. Al matí fem una escapada ràpida a Chateaugiron i aprofitem l'últim dia per passejar per Rennes i pel parc Talbot.


Últim dia a la Bretanya. Al matí fem una escapada ràpida a Chateaugiron i aprofitem l'últim dia per passejar per Rennes i pel parc Talbot.

A Chateaugiron el castell està en obres així que ens limitem a donar un passeig per la ciutat. Ens deixem perdre per Rennes i al vespre anem a estirar-nos a la gespa del Parc Talbot amb la promesa que a Mataró ens acostumarem a fer pícnics al Parc Central amb la Mar ( Com és que han passat dos mesos des de Bretanya i encara no ho hem fet?). La llàstima és que li volem fer una foto al nostre gaiter i no hi ha manera de trobar-lo!

dilluns, 11 d’octubre del 2010

Anna Édes. Dezsó Kosztolányi

Malgrat em va sorprendre el gir del llibre,no l'he trobat massa interessant.

Sinopsis: al final de molt de temps una família acomodada de Budapest troba la criada perfecte. Què faran per retenir-la? Segur que no tindrà res de dolent?

Gorgues del Segre.

1h 15'

Continuem fent les excursions de la guia els Camins de l'Alba de la Cerdanya. Aquest cop una de curta, no sigui que ens atrapi la pluja. Sortim del poble de Llo i donem una petita ruta circular que ens porta al castell de Llo i a les Gorgues del Segre.

Fem la ruta com marca la guia, sentit horari i no seguim les indicacions de l'itinerari francès que la marquen en l'altre sentit. Una bonica passejada. La guia marca només 200 metres de desnivell, el que no diu es fan tots de cop al principi! Un cop ben suats, la resta de la ruta és una bonica caminada que va perdent alçada a poc a poc. Una volta molt maca. El primer tros amb una bona vista de les gorgues i la tornada una agradable caminada al costat de la frescor del Segre.

La llàstima és que ens deixem la càmera a Mataró. Així que ens quedem sense: panoràmiques, fulles grogues i roges, sense fotos de la Mar, ni campanars, ni creus de terme... Haurem de tornar. Doncs perfecte!

dimecres, 6 d’octubre del 2010

Bretanya: Saint-Michel

Aprofitant la caravana per fer fotos.


No és la millor opció visitar Saint-Malo un matí d'agost. Després de de quinze quilòmetres de caravana i de desfilar en processó pels seus carrers podem pujar fins l'abadia. Per sort aquí no estem tant apretats , sols som una gentada . La veritat val la pena.


La visita a l'abadia compensa les cues. A part,accepten el carnet de docent!

A la tarda descobrim el parc Talbot a Rennes, una delícia i al vespre veiem el nostre gaiter sopant en una terrassa. Naturalment amb la samarreta i les bambes de sempre.

Les vacances també són descans!

dimarts, 5 d’octubre del 2010

Ai! Els pares i les mares

La part que porto pitjor d'una tutoria són les entrevistes amb els pares. Què els hi haig de dir jo que no sàpiguen del seu fill? Quina solució màgica els hi donaré? En porto tres i un desastre.

La primera va acabar quan li vaig dir que al cap d'un mes li tornaria a trucar i li vaig dir que sinó estigues atent ell de recordar-m'ho. Em va contestar: Uf! Truca'm tu que jo tinc molta feina i m'oblidaré. En conclusió, vaig descobrir que tot el que havia estat parlant durant mitja hora no serviria de res.

La segona, de la setmana passada, va començar amb tot els tòpics dels professors: poc pencaires, els primers de fer vaga, les vacances, les sortides...jo sí que treballo, em va dir. Em fa gràcia quan avui no puc escriuré ni un petit post fins a quarts de dotze del vespre. No, no tranquils, avui no faré de profe ploramiques, ja hi hauran altres ocasions. El que m'emprenya és que vaig aguantar un quart d'hora de retrets com si fos part la feina, fins que vaig poder parlar una mica de la seva filla. Com si em toques! Per què no em vaig plantar? Per què sóc tant carallot? Per què aguanto tant?

He esperat a la tercera per escriure. Ha estat una entrevista normal, com la majoria, per sort. Però de les altres cada cop n'hi ha més. I em preocupa.

dimecres, 29 de setembre del 2010

Ferida de guerra

Ahir la Mar va rebre una queixalada a la galta perquè li volia prendre el joguet a un altre nen. El problema és que actualment estic llegint l'Origen de les espècies i aquest incident s'assembla molt a la lluita per l'aliment i la supervivència. Tenir un caràcter agressiu i una bona dentadura facilita l'accés als recursos dels joguets? Qui monopolitzarà les atencions de la mestra? M'estic preocupant massa? Estic tranquil, li estic deixant unes ungles molt llargues que li faran fer guanyar la lluita per la supervivència. A vegades no tens que llegir determinats llibres.

dimarts, 28 de setembre del 2010

Reunions,reunions i actes i actes.

Actualment tinc tres càrrecs a l'Institut :tutor, coordinador de primer i cap de departament. En conseqüència haig d'assistir a cinc reunions setmanals: Reunió de tutors, reunió de nivell, reunió de departament, reunió de coordinadors i reunió de caps de departament. D'aquestes cinc reunions les tres primeres les porto i haig de fer les actes. Aquest any m'assemblo més a uns secretari que a un professor.

Al migdia escric les actes i aprofitant els forats preparo les activitats. De sis a vuit toca jugar, banyar i sopar la Mar i al vespre després de sopar, corregir. Així que no us estranyi que tingui els blocs una mica abandonats. Em sap greu ja trobaré algun forat.

divendres, 10 de setembre del 2010

Bretanya: Fougeres

Com que la previsió és pluja. Ens decidim per una visita propera: Fougeres. Segons la publicitat el major castell que es conserva a Europa. La veritat és impressionant. Grandiós i amb unes torres altíssimes. La llàstima és que la Mar té una estona tonta a dintre del castell i no ens deixa seguir els vídeos que parlen de la història de Bretanya fins la seva annexió a França. Semblaven molt interessants. Haurem de tornar-hi.


Per fi pluja! Som a Bretanya

Caminat pel fossat exterior

Una de les torres de l'entrada

A la dreta l'antiga torre de l'homenatge, a l'esquerra la nova


Les torres de l'homentage vistes desde l'exterior.

Malgrat que la pluja ens fastigueja uns mica la visita, almenys ara ja sembla que estem a la Bretanya. A la tarda veiem passejar el nostre gaiter amb una bicicleta amb carretó per nens petits. Naturalment amb la samarreta lila i les bambes roses.

dijous, 9 de setembre del 2010

La Mar ja va a la universitat

Bé sí, només és l'escola-bressol però la sensació és la mateixa. Com passa el temps! Cremant etapes.L'únic que espero es que quan vagi a la universitat no s'assegui i comenci a bramar al mig de classe! Quin panorama.

L'altra cosa, què faré amb tant temps lliure?

dilluns, 6 de setembre del 2010

Sant Mateu-Cadira del bisbe

2h 45'

Mira que hi ha rutes al món i quan uns amics ens proposen fer una excursió ens porten a la ruta de l'esquirol que ja havíem fet!

No passa res ha estat divertit, a veure si ho repetim de tant en tant. Sempre és curiós anar a la muntanya amb gent que no hi havies anat mai.

dijous, 2 de setembre del 2010

Bretanya: Karnac

Ens escapem al sud de la Bretanya a Carnac, zona plegada de dólmens i menhirs. És on veiem els primers rètols en bretó del noms de les poblacions. Karnac (Carnac), Roazhon (Rennes)... La veritat els alineaments (fileres de menhirs) al principi no m'impressionen gaire. Els menhirs no són molt alts, però quan comences a caminar i veus menhirs i menhirs i menhirs et quedes impressionat. Estem parlant de milers de menhirs i fileres de quilòmetres de llargada. Un dels millors records que m'emportaré de Bretanya. La llàstima és que sense voler hem posat la màquina en una opció que ens fa les fotos fosques i no ens adonem fins al final. Poques fotos salvades i les millors perdudes.

Els alineaments de Karnac

Quan tornem a Roazhon ens trobem el nostre gaiter passejant en bicicleta amb la seva samarreta lila i les bambes roses. Ja estem a casa.

dimecres, 1 de setembre del 2010

Bretanya: Saint Malo i Dinan

Aquesta fotografia sols es pot fer amb marea baixa.

Comencem a voltar per la Bretanya. Al matí ens acostem a Saint Malo un bonic port emmurallat envoltat de fortaleses. Això i les marees el feien gairebé inexpugnable per una flota enemiga. Passegem per la ciutat i ens acostem a les fortaleses. Ho podem fer ja que és marea baixa.



Encara que hi hagi baixamar, alguns es mullen els peus.

L'espectacular campanar de Saint Malo, servia de far?

A la tarda ens acostem al poble medieval de Dinan, massa per un dia. Els propers dies una mica més de calma, Això sí, la visita val la pena.


Quan tornem a Rennes ens trobem el gaiter del dia abans sopant amb uns amics amb la seva barba, la samarreta lila i les bambes roses. Són les set de la tarda. Molt tard per tocar, no queda ningú als carrers.

dimarts, 31 d’agost del 2010

Travessa Borges-Montblanc

10h 6' 17''

Ja feia temps que em venia de gust participar en una caminada de resistència. Així que quan vaig descobrir aquesta que passava per Vimbodí vaig pensar que era la oportunitat. Per dates també em vaig apuntar amb el propòsit d'aprofitar els dos mesos d'estiu per preparar-me una mica,mentida no he fet res.

Sortim de les Borges a les set del matí. La càmera de fotos no té piles, bé! Entro a l'Albi amb les campanades exactes de dos quarts de deu per esmorzar. Durant aquest tros m'he notat molèsties al genoll, comencem bé! Una hora i quaranta minuts i entro al Vilosell, ja sense cap molèstia. El poble amb la meva Festa Major preferida, de les ruta que fèiem de festa major en festa major, als estius ja fa una bona pila d'anys. I ja enfilem cap a Vimbodí!

En unes dues hores més arribem a Vimbodí, la veritat fer-la sol és una mica pal. El tros de del Mas de la Cova ( el mas de la meva àvia) fins a Vimbodí és el que se'm fa més pesat, tinc ganes d'arribar a dinar. Malgrat passar a cent metres de casa no tinc temptacions de plegar, vaig bé. Ara ja jugo a casa, la resta del camí me'l conec. Al passar pel poble saludo un parell de parents i llavors m'assabento que el participant del meu darrera també té parents al poble, que petit és el món.

Torrents, Milmanda , Poblet, les Masies es fan en un instant. I les dues pujades fins a la Santíssima Trinitat i Sant Joan ja me les conec i les enfilo bé. La baixada de Sant Joan em ratlla bastant, no sé que em passa a les baixades. Entro a Montblanc sentit les campanes de les cinc, uns minuts i arribo a Sant Francesc, missió acomplerta. La primera caminada de resistència acabada.

Content l'he acabada i més bé del que em pensava. Però a mi que no m'agrada caminar per pistes forestals, fer més de quaranta quilòmetres per pistes... Què voleu que us digui?

dimecres, 25 d’agost del 2010

Bretanya: Rennes

Arribem al nostre destí: el centre històric de Rennes. Volíem una casa al camp però com sempre, lloguem la única casa que queda lliure a la Bretanya. Sempre som una mica romancers. Un encert. Rennes té un petit centre històric amb cases medievals que a partir de les set és queda buit. L'any que ve quan la Mar caminarà potser millor al camp, però aquest any quan arribem a la tarda sempre podem donar un vol per la ciutat.



Només arribar ens trobem un jove amb barba de monjo ortodox, samarreta lila i bambes roses tocant música celta amb el sac de gemecs. Realment hem encertat el lloc.


Regal d'aniversari

Avui hem estrenat el regal d'aniversari de la Mar, la cadireta de la bicicleta. Val a dir, que al matí m'ha ajudat a muntar-la. Ha estripat les instruccions, s'ha embrutat de grassa primer les mans i després el nas, les orelles, el vestit... i ha jugat amb totes les peces i les eines.

A la tarda hem sortit els tres ha fer una volta i provar-la. Que es preparin tots les vies verdes del país! Que ja estem preparats!