divendres, 21 de gener del 2011

No era lluny ni difícil. Joan Margarit



Fa temps que penso; per què escric tant malament ? I cada cop ho tinc més clar, no sé llegir. Llegeixo massa ràpid, en diagonal i devorant els llibres. Potser massa acostumat a la carrera, on havies de llegir un munt d'articles i el que t'interessava era tenir una visió ràpida de conjunt. Potser i més realista, perquè ho faig tot sempre ni bé, ni malament. Si això ja em passa quan llegeixo prosa, imagineu-vos quan llegeixo poesia, que és gairebé mai. Per cert, quan s'acaba de llegir un poema? A la primera, a la segona o a la...

Atret per quatre poemes que em van regalar de Joan Margarit que acompanyaven un llibre de fotografies he decidit llençar-me a un llibre complert. I malgrat no sé si he acabat de copsar-lo del tot, el que tinc clar és que m'ha agradat.

Sinopsis: poemes de l'autor que com diu: No sé si serà una etapa llarga o curta però tinc clar que he arribat a la última etapa de la meva vida.

dimecres, 19 de gener del 2011

El rei de la casa. Gabriel Galmés



Fa més de deu anys que treballo en instituts. I una de dues o no m'assabento de les coses, cosa que em penso tristament que és veritat. O el llibre és una mica exagerat. Els merders de faldilles entre professors, professors-alumnes el trobo una mica fora de lloc. Tampoc crec que l'autor hagi pretés explicar la realitat del centres. Per passar l'estona i poc més.

Sinopsis: el primer dia a l'institut es converteix en una lluita entre l'equip directiu i l'oposició dels elements del sindicat, tot barrejat amb les demandes dels estudiants.

dimarts, 18 de gener del 2011

Feliç aniversari !

Encara que sembli mentida, avui en Pep Guardiola no és l'únic que celebra l'aniversari. Avui també és el meu i com que aquest és el meu bloc; doncs em regalo una entrada, així d'egocèntric sóc. Anem a lo important, els regals que he rebut. De que serveixen els aniversaris a part d'adonar-te que et fas vell? I posats a ser egoista, siguem-ho.

He esmorzat amb la tassa que m'han regalat per fer el te a l'Ies, la màquina de cafès em rebentarà l'estómac d'aquí poc. He rebut com a regal de ma germana i mons pares un SMS dient: ens veiem dissabte, prepara un bon dinar. Al migdia he decidit que jo em faria un regal. Adéu exàmens, actes i fitxes i he decidit que em regalava la tarda per a mi. Aquest era el meu regal d'aniversari.

He fet el vermut tot llegint l'Ara i quan acabava la última patata i apurava l'últim glop de Coca-cola he descobert a la última pàgina del diari la columna del Lluís Gavaldà. En un instant estava al poble. Conec aquest pagès, l'he vist moltes vegades al poble en una vella Vespino i gorra blanca de paleta com a casc, o l'he vist amb una vella furgoneta destarotada anant al tros. No sé el perquè, però aquest pagès havia de ser del Camp de Tarragona no podia ser de cap lloc més, un dels meus. Per què no escriu una novel·la en Lluís? Em falten autors que tinguin com a referent la gent de comarques de Tarragona.

A mitja tarda he anat a buscar la Mar i ha aprofitat per regalar-me un parell de llibres. Just els que volia jo! Una novel·la que fa temps que cerco i un llibre que m'ha recomanat un company fa poc últimament. Com ho sabrà? Per agrair-li he jugat al Godzilla amb ella. Jo faig edificis, castells, cases... i ella...Suposo que us imagineu que fa. I al final m'he escapat a córrer pel passeig marítim.

Però quan ha arribat el vespre s'han acabat els regals. Tocava exàmens, anglès. Feina, feina i feina. Sort que demà m'espera un bon te a l'Ies ( Per cert no m'agrada massa però el meu estómac ho agrairà).


Un regal inesperat.

divendres, 14 de gener del 2011

Simon's cat. Simon Tofield



Hi ha una secta més poderosa i més excloent que la gent que té un nen petit, ho he comprovat. I es tracta de la gent que té gat. He passat moltes estones parlant de gats: El meu fa...doncs el meu fa...i normalment per destacar com passa de nosaltres i com són d'egoistes però amb carinyo. Aquest és un llibre pels adeptes a aquesta secta, hi trobareu moltes coses que fa el vostre gat.

Sinopsis: historietes d'un gat.
He escrit moltes entrades a aquest bloc d'aquesta forma!

dimarts, 11 de gener del 2011

Mataró-Sant Andreu de Llavaneres

9/01/2011

1h 15'

Acostumo a recollir-ho tot en el bloc: tots els llibres que llegeixo, totes les excursions o minisortides, exposicions...però aquesta sortida normalment no l'hagués inclòs. L'hagués considerat com anar a fer un tomb un diumenge al matí. Però té unes característiques especials. Primera fer-la en bicicleta i segona estrenar la bicicleta de la Roser. Des de que li vam comprar la cadireta a la Mar, crec que és la primera sortida una mica decent que fem després de quedar-nos amb les ganes de fer la via verda.

Com sempre que sortim un diumenge acabem fent el vermut en un bar, collons com les gasten els bars de Llavaneres!

dilluns, 10 de gener del 2011

Matagalls

8/01/2011

2h ?'

Hi ha dies que les cames no et segueixen, que no tires i no hi ha manera d'avançar. Avui he tingut un d'aquest dies. Ja m'ha costat llevar-me i he estat a punt de quedar-me al llit però al final he decidit arribar-me fins Collformic i pujar al Matagalls. Quan he començat a enfilar-me em cruixia tot. Sort que m'he pogut dopar amb els caramels que vaig recollir a la cavalcada de Reis.


Com darrerament he pujat per Sant Segimon i he baixat per la ruta directa.Pel camí de Sant Segimon ja hi havia gent quan normalment en trobo ben poca. A la tornada les Rambles. He decidit no tornar-hi a pujar si no és en dia laborable.

diumenge, 9 de gener del 2011

Sant Serni-Bor-Pedra-Beders

4/01/2011

2 h 45'

Realitzem la ruta 5 de la guia de la Cerdanya de la editorial Alpina però sortint de Sant Serni i no de Talló. La ruta discorre per pistes i un petit tros per carretera. Al final Sant Serni de Coborriu, Bor, Pedra i Beders. Ja havíem fet fa temps una ruta per Pedra i Bor sortint de Riu de la Cerdanya.

A Bor tenim la sort que ens trobem uns visitants que tenen la clau de l'església així que hi podem fer un cop d'ull. A partir de Pedra la Mar es queixa la major part del camí. La motxilla ja li cansa i vol caminar.

Una bonica passejada per la plana cerdana. I de contemplar Pedra no te'm canses mai.

Sant Julià de Pedra

dissabte, 8 de gener del 2011

Coborriu de la Llosa

2/01/2011

5'

Decidim fer una excursió per la vall de la Llosa sortint de Coborriu de la Llosa. Comencem i no ens aclarim amb les indicacions de la guia. O tornem a la carretera o tenim de pujar per una pista que està totalment glaçada i està impracticable. Com que no ens aclarim decidim seguir les marques del GR i fer una petita volta d'anada i tornada. Impossible les marques es perden i no ens aclareixen res. Així que cinc minuts després tornem a estar al cotxe. Abans però, una veïna amb raó però de males maneres ens diu que tenim el cotxe mal aparcat. Un èxit rotund.

L'església de Coborriu que està situada
d'una forma que no es deixa fotografiar.

Abans de tornar a casa fem un cafè a Bellver de Cerdanya on em serveixen un cafè amb llet en una tassa, bo, a la temperatura perfecta i la proporció ideal pel meu gust de cafè i llet. Com a casa! Al final el dia ha valgut la pena.

L'excursió corresponia a la número 10 de la guia de la Cerdanya corresponent a la col·lecció els Camins de l'Alba de l'Alpina.

Vimbodí-Poblet

2h 5'



Per acabar de fotografiar totes les creus de terme m'acosto fins a Poblet pel camí de Milmanda. Si l'altre dia eren camps i pinedes, avui em toca caminar entre vinyes. La temperatura ha canviat, avui m'hagués pogut endinsar al bosc de Poblet, però ja està bé canviar una mica. La Mar es queixa un tros del camí, em sembla que aviat la motxilla s'acabarà.

Quan arribo a Poblet descobreixo que les fonts que hi havia al costat de l'ermita de Sant Jordi se les han carregat per fer una plaça dura. On és l'estany? I el desmai? I les fonts? Qui ha estat l'il·luminat? Més tard descobreixo que ha estat la diputació.

divendres, 7 de gener del 2011

Vimbodí-Codoç

2h 15'


Per fer lloc pel dinar de Sant Esteve després de la fartada de Nadal ens anem passejant fins a la Creu del Codoç. Passejada agradable pel que considero el paisatge típic de la Conca: conreus a les planes i petites pinedes als turons.

Ens arribem fins a la creu medieval. La seva sobrietat, l'antigor i els relleus què amb prou feines es poden veure sempre m'han encuriosit. Descobreixo la petxina del Camí de Sant Jaume, ara es veu que som ruta xacobea.



A la tornada ens acompanya un gos caçador perdut, que no ens vol abandonar fins i tot quan ens trobem la seva canilla.

S'acaben les vacances.

Últim dia de vacances, perdó dia de lliure disposició, i com els darrers anys no he fet cap llista de bons propòsits d'any nou. Per què? Sempre puc utilitzar els de l'any anterior, ja que mai els compleixo o són tant ambigus que són re utilitzables. A part són els mateixos que tothom :gimnàs i anglès. El de deixar de fumar hauria primer hauria de començar i fa peresa.

Estic content, he desconnectat i he passat els mínims dies possibles a Mataró com era la meva intenció. Primers els dies assenyalats a Vimbodí i després a Das a la Cerdanya. No ho sé cada cop em sento més fora de lloc a la Cerdanya (no és el meu ambient) i és una llàstima, la comarca és increïble.

A Vimbodí em vaig emportar la guia d'itineraris del Montsant. Però el quedar-me sol amb la Mar i que gelés gairebé durant tot el dia em van fer canviar les intencions. Així aprofitant que volia fotografiar totes les creus del terme vaig decidir que perquè tingues gràcia havia de fer-ho arribant a totes caminat.

A Das descans, petites excursions amb més o menys èxit, lectura i jugar amb la llar de foc.

Per cert coses importants el dia 30 de desembre va ser el dia que la Mar ja de bon matí va començar a caminar i es va acabar el gatejar. Una etapa cremada més, com passa el temps!

Allò que brilla com el mar. Hiroi Kawakami.



Sinopsis: Midori Edo és fill de mare soltera i viu amb la seva mare i la seva àvia el trànsit de la infantesa a l' adolescència en un barri de Tòquio. L'acompanya el Hanada el seu millor amic i la Mizue la seva parella i tots tres experimentaran la recerca de la seva identitat sexual i de les relacions.

dijous, 6 de gener del 2011

La veu. Arnaldur Indridason


Tercer llibre que llegeixo de Indridason. No tenia massa ganes de llegir una altra novel·la negra sinó de canviar una mica. Però un dia avorrit en vaig llegir unes quantes pàgines i vaig tornar a enganxar-me. És el llibre en que l'autor m'ha fet ballar fins tenir clar qui era l'assassí.

Uns quants problemes, al ser el tercer ja començo a tenir assimilada l'estructura de la sèrie i ja em comencen a semblar tots semblats, una llàstima. I és el tercer llibre que es tradueix al català però cronològicament correspon entre el primer i el segon. Per tant ja sabia algunes coses com anirien abans que fossin explicades.

Sinopsis: el porter d'un prestigiós hotel apareix assassinat en un trist soterrani que utilitzava com habitació. Malgrat ser el porter durant més de vint anys ningú sembla que el coneixia realment.

L'heresiarca i Cia. Guillaume Apollinaire.



És curiós els llibres que volen ser més originals o frescos són els que envelleixen més malament, segons el meu parer. Potser aquest contes van aportar molt a principis del segle XX però ara jo els veig una mica caducs. A més la temàtica religiosa, en que es basen uns quants, no m'atrau massa. Això sí, segons el meu parer els contes de la segona meitat són bastant més atractius i el millor el que dóna nom al llibre.

Sinopsis: Un seguit de contes la majoria dels quals tracta de temàtica religiosa o d'aspectes relacionats amb aquesta.