dilluns, 23 de novembre del 2009

Voltes i més voltes.


Durant més de deu anys m'he enfaixat i desenfaixat de la mateixa forma: Desenrotllo la faixa del tot, em quedo la part de les trenes per a mi i dono l'altra part al company que m'enfaixa. Porto un costat de la faixa amb els cordons trenats de tres en tres per la Roser, cadascú té les seves manies. Agafo la part de les trenes i la introdueixo dintre del pantaló i dono una volta en sentit anti-horari sense fer força, llavors faig una estrabada perquè quedi ben forta al voltant dels ronyons i quan crec que ha quedat bé, dono les tres voltes que em queden per enfaixar-me sense girar-la ni doblar-la. Acabo introduint els cordons per la part de dalt, sempre aproximadament a la dreta de la panxa. Haig de dir que fa uns anys em quedava més a la dreta, ai les panxes! Em desenfaixo sol, trec els cordons i desfaig una volta, enrotllo, desfaig una altra volta i... al final em quedo amb les trenes a la mà. Agafo la meitat cap una direcció i l'altra cap a l'altra i faig un nus. Lligo els mocadors al voltant de la faixa.

Imagineu-vos després de tretze anys d'assajos de febrer a novembre, dimarts, dissabte i a vegades dijous i les actuacions les voltes que he donat enfaixant-me. Doncs no són ni la meitat que porto aquest darrers anys pensant si deixo els castells: Que si plego del tot, que si plego a mitges, que no vull el compromís de tronc, que si continuo però si assagem el divendres...Hagués plegat aquest any si no fos que un amic es va posar al capdavant de la colla però li vaig dir que a finals d'any plegava, que no aguantava més. No em podia ni imaginar més d'un any més de castells.

Ara confesso que en certs moments de l'any se'm feia insuportable però també que m'apassionen els castells i que em sento lligat a la meva colla. Voltes i més voltes!

Odio ser tant cagadubtes i plantejar-me tant les coses i marejar tant la perdiu amb coses que tenen la seva relativa importància. Vull recuperar el meu temps d'oci i ocupar-lo amb el que jo vulgui, no tenir tots els caps de setmana reservats de febrer a novembre cada any. Així que l'any que ve faré el que em vingui de gust sense donar tantes voltes: muntanya, ocells, anar a Vimbodí, mandrejar, turisme, llegir ,escriure i potser al final fins i tot vulgui anar a fer castells, però en la mesura que jo triï no la que em vingui imposada d'assistència contínua i obligatòria.

Fent feina.

La nova casa va avançant, els d'Ikea ens fan reverències quan entrem. Ara ja tenim llum i bombetes que no funcionen. Ja hem connectat l'aigua i ja tenim una pèrdua. Ara veurem si les bones paraules del constructor són veritat.

El despatx lo millor de la casa.

Ja tenim taula del despatx, la taula i cadires del menjador i els armaris de les habitacions. Les llibreries pendent de muntar-se fins que vingui l'electricista i tots els llibres escampats per tot arreu. Ara mateix visc en el caos de dues cases, una fent-se i l'altra desfent-se.

Les llibreries actuals de la casa.

diumenge, 22 de novembre del 2009

Santa Fe del Montseny

Unes dues hores.

La fageda de Santa Fe.

Com a regal de trimestre de la Mar , hem decidit regalar-li un llit de fulles seques per això ens hem acostat a Santa Fe del Montseny. La intenció era jugar una mica, veure el paisatge i perdre's una estona per un camí. Al final amb l'esperit gregari que a tots ens acompanya hem tornat a fer l'excursioneta marcada de l'empedrat de Morou aquest cop en sentit contrari que fa dos anys.

El regal de la Mar, un llit de fulles seques.

Us deixo la referència de l'excursió.
Empedrat de Morou


La Mar ha rebut la seva primera lliçó de botànica, i s'ha adormit a classe!

dijous, 19 de novembre del 2009

1956-2008

Ho vaig descobrir d'un bloc amic i ara per ara és el meu vici dels vespres. Comparar les fotografies aèries d'un vol de 1956 amb les de l'any 2008.

Us deixo l'enllaç: ortoXpres

Vimbodí, ha canviat poc: ja hi havia el tren i la nacional. Però és curiós veure com la separació d'alguns conreus, o els camins de pagès s'han mantingut durant cinquanta anys. Hi ha coses que costa molt de canviar malgrat no ho semblin.

I unes més detallades del Pla d'en Guerra. Els meus avis es van comprar una pallissa a les eres i després es van fer la casa allà. Veure els cercles rodons de la meva infantesa m'ha fet il·lusió.

Vimbodí 1956

Vimbodí 2008

Les eres del Pla d'en Guerra i la quadra de les vaques del meu avi al mig de tot.
El Pla d'en Guerra gairebé ja urbanitzat del tot.

dimarts, 17 de novembre del 2009

Sense excuses

Actualment vaig a l'EOI aprofitant un pla d'impuls del coneixement de llengües estrangeres a educació. Estic matriculat a un curset de la UNED de màgia i matemàtiques i espero el desembre per matricular-me en un altre de Geogebra. Així que considero que ja cobreixo amb escreix la formació permanent que ens exigeixen. Però aquest dies el que penso és que m'hauria de matricular a cursos de català.

Sempre he fet moltes faltes d'ortografia. Però mai com ara, se'm fa tant evident. A meva visió del món científica , ho confesso una mica quadrada, sempre m'ha revelat contra les normes ortogràfiques. Totes tenen excepcions i algunes excepcions de les excepcions i gairebé totes acaben amb un llista de paraules que t'has d'aprendre de memòria que no compleixen la norma. Però quines normes són aquestes? Amb quins criteris estan fetes? Una norma és una norma i prou.

També ho podria atribuir a la meva dificultat amb les llengües, o a la meva barreja dialectal, als meus professors o el poc interès personal en aquest temes. Però sé que són excuses: si et dediques a l'ensenyament no ets pots permetre aquestes carències i és la teva obligació arreglar-les. Sense excuses.

dimarts, 10 de novembre del 2009

Quatre parets i una clucada d'ulls

Sempre quan he pensat en la meva casa. He pensat que hauria de tindre cabirons de fusta (tinc la casa vella de Vimbodí als gens), tinc fixació per les bigues i pels cabirons de fusta. En consonància seria vella, amb sostres baixos i rajoles fins a mig metre de la paret. Ho sigui, les clàssiques cases de poble de tota la vida. La llar de foc seria opcional, però no faria nosa. I algun balcó i potser una cuina amb un pedrís a la paret. Ho sigui la típica casa que si hi col·loques una rajola tradicional catalana no desentona. Aquesta seria la prova de foc.

Doncs avui la Roser i jo hem donat tot el que hem estalviat en els últims deu anys a un home i ens hem compromès a pagar durant una altra pila d'anys a un altre home a canvi de quatre parets. La nostra casa.

Com és la meva casa?

Doncs és una antiga fàbrica reconvertida, amb sostres de més de quatre metres ( Ai! La factura de la calefacció). La típica casa que agrada a arquitectes i dissenyadors i que podria aparèixer a una revista de decoració. Quina por! Ho reconec: agrada o no agrada. No cal dir-ho, a mi sí. A més no té cabirons de fusta té bigues de ferro.

No em puc estar de penjar un parell de fotos, avui el menjador.


El nostre pati desde el menjador.




El menjador, amb la cuina al fons i l'estudi a dalt.

La cuina i el menjador desde l'estudi.


Aquests dies m'acompanya la meva àvia. Sempre deia que tenia una il·lusió a la vida: poder morir a casa seva i no a la casa d'un d'altri. Quan has estat masover tota la vida i has anat a fer jornals tens molt clar la paraula propietat i amo. Els meus avis crec que no es van creure mai que ho aconseguissin, era un somni massa impossible. Així que àvia un petó, estiguis on estiguis xafardejant i posant líos. I no esbronquis tant a l'avi!