dilluns, 31 de desembre del 2007

Any nou, blog nou

Quan comences a escriure un blog hi han dues maneres d'enfocar-lo i quan vaig començar no tenia clar quines de les dues adoptar. O pots fer un blog per a la gent, o un blog personal. I vaig adoptar diferents criteris al principi.

Per exemple a les excursions descrivia l'excursió per tothom que volgués. Així era més una ressenya per qualsevol que volgués fer-la que les meves experiències. En canvi als llibres que descrit no faig la contraportada o escric un petit resum del seu contingut sinó que de cada llibre dic les idees personals o els pensaments que m'han evocat. Això sí, amb un petit consell per a tots els que s'hagin pensat llegir-lo

El que veig que poc a poc m'he anat decantant per fer un tractament personal. En el fons hi ha infinitat de llibres d'excursions, de blogs de llibres i de tot tipus que ho faran molt millor que el meu.

Tot aquest rotllo és per dir-vos que penso redissenyar el meu blog. Canvis que veureu en el futur. Més conceptuals que de disseny, encara que n'hi hauran alguns. Aquest és el meu blog-recopilatori personal de totes les activitats que realitzo al llarg de l'any. Així a partir d'ara apareixeran totes les activitats del meu índex cultural ( quina collonada, però em diverteix) però de forma de petit post i també les meves reflexions sobre el que em sembli.

I com sempre i que ja vaig dir al primer post. Aquest és un blog personal però si algú li és útil per qualssevol cosa doncs millor per a ell.

diumenge, 30 de desembre del 2007

Aiguafreda-Tagamanent

3 hores



Faig una de les excursions típiques del Montseny d'Aiguafreda al Tagamanent. Al anar sol no em vull perdre i resseguir un tros de GR, en aquest cas el GR-5, és una opció segura. A part coincideix amb l'inici de la travessa del Montseny que potser aquest any m'agradaria provar. Però cada cop ho penso menys seriosament.

Com em semblava el camí està molt ben indicat i sols em passo el Tagamanent perquè he posat la directa, cap problema torno endarrere. Tardo una hora i tres quarts per pujar i mitja hora menys en baixar, volia acostar-me al Pla de la Calma però no tinc prou temps.

Bonica excursió matinal i sense possibilitats de perdre el camí, encara que fa més pujada del que em pensava al principi. I unes vistes esplèndides des de el Tagamanent i una església de tres naus dalt d'un turo.

Estreno els bastons. Molta gent me'ls havia recomanat i realment em van molt bé a la pujada, crec que els utilitzaré força sovint.

Aquesta excursió és la número 4 del llibret del mapa del Montseny de l'editorial Alpina.


La Pena -Senda de Colom

2,5 hores

Pugem a la Pena aprofitant que tenim un mati lliure. Fem l’excursió més típica del Bosc de Poblet però no per això deixa de ser interessant. El que fa la mentalització! No estic més en forma que altres vegades però pujo tranquil•lament.

Per primera vegada baixo per la Senda de Colom. Com és possible que no ho hagués fet mai? Baixant pel camí passem pel davant de la cova de Fra Maginet i de la font de Colom, és un camí preciós, així que segurament moltes altres vegades baixaré per aquí. En definitiva una bona passejada matinal, amb algunes restes de neu de la setmana anterior.

Els itineraris del parc fan pujar per la senda de Colom i no baixar però trobo que és més bonic de la forma que ho hem fet, encara que potser al ser el camí més llarg la pujada deu ser més suau.


dijous, 20 de desembre del 2007

ÍNDEX CULTURAL



Com que m'avorreixo i tinc afició a contar-ho tot he decidit fer un índex cultural per valorar les meves activitats culturals. Tot índex és estúpid i aquests més. Per què han de contar les pel·lícules al cinema i no les que ha vist a casa? O per què un concert sí i no un cd escoltat a casa? Un sol llibre et pot influir més o marcar més que trenta llibres. Però no deixa de ser un divertiment.

He puntuat deu actes culturals que cadascú dels quals valen un punt i una quantitat per assolir el punt. A partir d'aquest ja no es pot obtenir més puntuació. I per últim per a mi anar a la muntanya és una acte cultural i hi ha coses que per a mi tenen importància i altra gent no les considerarà ( exemple clar al anar a veure ocells). Però tampoc no deixa de ser el meu índex.

diumenge, 16 de desembre del 2007

Montcau- Cova Simanya

3.5 hores

Sortim d'una casa modernista que trobem a la desviació de la Vall d'Horta 1 km després de Sant Llorenç Savall. ( Hi ha una ruta de la diputació que segueix aproximadament aquesta excursió).

Durant tota l'excursió seguim les marques d'un GR-5, anem grimpant però no de forma excessiva tota l'estona. Una biga ens marca el camí cap a la cova Simanya. Llàstima de només portar un frontal i no ens podem endinsar massa. Interessant per una altra vegada.

Tornem a agafar el camí fins al coll, després ascendint al Montcau ( 1053 m) i podem apreciar una panoràmica fantàstica. Desfem l'excursió pel mateix lloc on hem pujat. En una horeta hem tornat als cotxes.L'única pega és que ens trobem molta gent.


dissabte, 15 de desembre del 2007

Tria de poemes conversables. Tast de poemes objecte. Joan Brossa.

14/12/2007




M'agraden els poetes sorneguers, amb sentit de l'humor que et fan sentir intel·ligent. Més que explicar-vos res més del llibre us faig una antologia de l'antologia.

Consell: altament recomanable us semblarà us farà somriure.

DIÀLEG

Monòleg

Monòleg


MIRALL

Allò que penses de mi no em diu
res de mi, però m'ho diu tot
de tu.

TRES PLANS

En Pere riu
Un plat de sopa
En Pere plora

Invertiu el muntatge i semblarà
que tingui gana.

SALTAMARTÍ

Ninot
que porta un
pes a la base i que,
desviat de la seva posició
vertical, es torna a posar dret.

El poble.

dijous, 13 de desembre del 2007

Llums a la costa. Jaume Benavente

13/12/2007




        Hi ha dies que no vols fer cultura sinó simplement passar una bona estona llegint un llibre. Hi ha moments en que no t’apeteix la novel·la de la teva vida o una gran obra.I aquesta novel·la ha estat l’adequada, he passat una bona estona llegint que era el que simplement volia.
 
La novel·la funciona i malgrat ser una vida corrent la que t’explica et sents encuriosit a saber més coses.

Consell: si simplement voleu llegir una novel·la, encara que la història s’hagi escrit mil vegades, per passar l’estona aquesta està bé.

L'origen dels castells. Joan Bofarull Solé.

13/12/2007



Més enllà d'un recopilatori de totes les dades sobre els orígens dels castells ( actuacions muixeranga, ball de valencians) que es tenen recollides, considero que té alguns apartats interessants, encara que siguin els menys extensos. Així m'ha interessat l'anàlisi tècnic que fa de l'evolució del pom de dalt i la seva hipòtesis de l'evolució de la muixeranga valenciana al ball de valencians i d'aquest als castells. I els factors que van portar a fer-ho. Encara que tenint tant poques fonts trobo agosarat posar dates concretes a cada pas, com sembla que fa a vegades.

D'altra banda i com diu trobo a faltar un estudi de l'evolució de les músiques que acompanyen el ball.

Com a data curiosa l'actuació d'un Ball propi de valencians a Vimbodí el 1880 i el 1883.

dimarts, 11 de desembre del 2007

L'Alguer

Tres dies de vaguejar per l'Alguer, tres dies per carregar piles, de descansar i anar sense presses. Tres dies de passejar per la muralla de mar ( si encara la tinguéssim a Barcelona), d'atravessar places i places i de perdre's pels carrers. Tres dies per contemplar la mar, les cases velles, els carrers d'una ciutat italiana del sud. Per sopar sota una volta de pedra i escoltar una llengua estranya i propera alhora. Tres dies per ser feliç.

I com sempre que viatjo la imaginació que se'm desboca, vells projectes que tornen, nous projectes que venen i el neguit que no s'adormin aquests una altra vegada. La vella cançó de la melangia una altra vegada i unes quantes fotografies pel record.

dilluns, 10 de desembre del 2007

Qui marxa estúpid retorna estúpid.

Passejant per l'Alguer, al port, als parcs veus una espècie de corb. No és difícil de veure, es pot apreciar fàcilment i n'hi ha prou abundància, quan tornes a Catalunya i per curiositat obres el Peterson descobreixes que és un bimbo ( un ocell que mai abans havies vist). Aquell ocell que a Sardenya era ben comú aquí és tot un estrany. I descobreixes que has viatjat i que malgrat els paisatges tant semblants i una cultura tant semblants hi han coses que canvien i que has estat a punt de no apreciar i no deixes de pensar quantes coses t'hauràs perdut per no estar atent. Ja sé sap el viatge enriqueix però aquell que marxa estúpid torna estúpid.

L'ocell en qüestió és la cornella emmantellada Corvus corone cornix casualment subespècie sardonius, quina casualitat.

diumenge, 2 de desembre del 2007

Mort i Pam. Vicent Andrés Estellés

30/11/2007



Just quan tens una sentència feta llegeixes un altre llibre i tots els pre-conceptes que tenies te'ls gira de gairell. Poemes senzills, descriptius que es poden entendre amb extraordinària facilitat però que per això no deixen de ser efectius.

Cada cop penso, però cada cop oblido que per a començar a llegir un poeta el millor és una antologia. Ja que hi ha un recull del millor del poeta i després sempre pots anar cap els llibres de poemes o la temàtica que més t'hagi agradat.

Consell: una bona antologia per començar a llegir Vicent Andrés Estellés

dimecres, 28 de novembre del 2007

Mare de terra. Vicent Andrés Estellés

26/11/2007



Cada cop tinc més clar que no sé llegir. Llegeixo en diagonal, devoro els llibres, passo les pàgines a ritme frenètic i no acabo d'aprofundir la lectura. Llegeixo com qui mira l'acta d'una reunió. Si això ja és un error es transforma en un drama quan llegeixo poesia.

No l'entenc, no la sé valorar i no descodifico el codi propi que té. Malgrat que cada cop penso que es triga més a llegir una pàgina de poesia que una de prosa, quan m'adono ja estic a la meitat del llibre. Així tret dels poemes èpics o narratius o clarament descriptius no tinc gens clar el que ens vol dir el poeta. Però no em vull quedar només en la narrativa em dóna la impressió que em perdria massa coses. Mantinc l'esperança que poc a poc n'aprengui. Així l'únic que em puc comprometre és a anar rellegint i esforçar-me a connectar amb el poema.

A partir de l'Aplec del Puig en endavant m'ha agradat ( són els poemes més descriptius) els anteriors ja ho he explicat no tinc cap fonament per valorar-los.

dimarts, 27 de novembre del 2007

La llista



Avui he trobat la llista de bons propòsits pel 2007. Passo a analitzar la llista ho hauria de fer a finals d'any però potser llavors no hi pensaria i ara no tinc res millor a fer. Si tinc moltes coses a fer però no en tinc ganes.

1.Escriure un blog. Va començar com a fotoblog ( va durar fins el 2 de gener ) i després si que s'ha convertit en aquest blog (1,25p)

2.Escriure un novel·la negra . Per ara porto una tercera part d'un conte i ara per ara està aturat.(0,25p)

3.Aprimar-me. He perdut bastants quilos la llàstima es que els he anant perdent-recupenrant,. Per què no conta el desnivell acumulat com a la muntanya? (0,25p)

4.Estudiar opos. Això ho he fet però tinc l'oportunitat per tres dècimes de tornar-ho a fer.(0,75p)

5.( Estudiar anglès ) això ho deixo pel 2008. Realment això ho he fet, ho he deixat pel 2008. ( 1p)

Així puc considerar que he tret un 3,5 de nota final. Millor del que em pensava!

El curiós del cas es que podria aprofitar la llista pel 2008.

diumenge, 25 de novembre del 2007

Escorxat viu. Edmund White

25/11/2007



Per què les històries d'ambients homosexuals amb la Sida de rerefons em semblen antiquades? Per què crec que són històries dels vuitanta? La Sida no és pas una malaltia curada, la Sida continua matant milers de persones i és un dels principals problemes de l'Àfrica.

A part d'això sembla que totes les històries es repeteixin, com si fossin variacions sobre la mateixa.

Consell: us recomano que llegiu la història Un oracle i si no us apassiona massa passeu a un altre llibre.

dissabte, 24 de novembre del 2007

Coll Formic-Turó del Sui

3 hores 15 minuts



Matinal pel Montseny. Deixem el cotxe a Coll Formic i agafem el GR5.2 en direcció contrària al Matagalls, al cap de dues hores travessant el pla de la Calma ens desviem cap al Turó del Sui, petit turó però que té una panoràmica destacable. Desfem la ruta exactament igual.

Excursió planera, senzilla i gens perdedora.

El GR discorre per pista i tornem pel mateix lloc, però no hi havia temps de res més.

Sempre és curiós sortir amb companys nous a la muntanya, aquest cop amb companys de l'Ies.

dimarts, 20 de novembre del 2007

Fent programacions perdent el temps.

Porto dues hores fent una programació. A l'institut ja tenim un document que va perfecte, on recull quins aspectes, quins temes hem de treballar a cada tema i una petita temporització. Però ja se sap cada any canvien els decrets i els professors ens dediquem a passar hores i hores copiant programacions d'aquí i d'allà, mirant decrets i preguntant-nos que collons volen dir certes frases.

Al cap de perdre uns quants dies elaborem un document immens, que l'inspector encara li trobarà a faltar alguna cosa. Si un inspector ho troba tot perfecte es podria pensar que no ha fet la seva feina. I mirar documents sempre és més fàcil que preocupar-se de com estem fent la docència. I així sempre es pot cobrir les espatlles davant l'inspector d'inspectors, ja que elaborarà un document on hi hagi la carència de les programacions. I ja ho podeu imaginar, l'inspector d'inspectors només mirarà els informes i no com fa realment la feina important l'inspector.

Doncs els exàmens que haig de corregir, les activitats que haig de preparar i les trucades que haig de fer queden aparcades ja se sap estic fent la programació i dijous ve l'inspector. L'únic consol que em queda és que l'any que ve hauré de tornar a fer la feina. Algú decidirà que enlloc de procediments transversals ara es dirà activitats interdisciplinaries ( no us preocupeu ningú realment entén la terminologia).

A per cert, naturalment quan tinc algun dubte miro aquell document tant senzill i que resulta tant útil, la programació no la consulto en tot el curs.

dilluns, 19 de novembre del 2007

Balanç personal 2007

(Post personal per fer memòria d'aquí uns anys)

Ja ho he estat sempre, però un any en que me convertit de forma definitiva en casteller comodí. No em queixo, m'ha donat més joc que mai però una mica em trobo que no tinc cap posició definitiva, ni pròpia.

Quedarà especialment com l'any que vaig debutar al tres de vuit per la lesió del Jaume Carles i vaig cobrir la baixa . Estic content creia que l'època de pujar als castells s'havia acabat i de sobte va retornar i amb un castell inèdit per a mi. Sé que és un parèntesis, però me divertit. Ningú em treu els cinc tres de vuit, però com deia sóc plenament conscient que ha estat un parèntesis.

També quedarà com l'any en que vaig ocupar cinc posicions diferents als folres de torre en sis folres que he fet ( segon vent, segones mans(2), segons lateral i primer lateral). Ja ho he dit aquest any m'ho he passat pipa cobrint forats!

Però per a mi, quedarà com l'any que m'ha fet menys il·lusió fer castells, que se m'ha fet més llarga la temporada i que he tingut la sensació que em treia de fer moltes altres coses que em venien més de gust. L'any que he estat més absent inclús quan pujava als troncs. Sobretot quedarà com l'any en que he retornat al 98 i he tingut la sensació que tot l'esforç que he donat a la colla des de llavors no ha servit per a res, sinó que la roda torna a ser a sota. Però també quedarà com l'any que malgrat queixar-me i pensar-ho: he descobert que no deixaré els castells, m'agraden massa.

No ho col·loco com a egocèntric sinó que sóc amant dels números i vull tenir el recull.

3d8 (5d) 4d8 (5d) 5d7 (3d) 3d7 (2d) 4d7 (1d) p4 (2d) total 18
4d9f (1c, 2id) 2d8f (3d,2c,1id) total 9

Empedrat Morou

Una mica més d'una hora.



Aprofitem un dissabte al mati per fer una sortida pel Montseny. Realitzem una de les rutes de la diputació: L'empedrat del Morou i anem fins a Santa Fe del Montseny. Fins a Sant Celoni molt bé però després ens costa bastant trobar la carretera cap a Santa Fe i després 20 quilòmetres de corbes. Massa lluny per fer una passejada. Això si es compensa pel paisatge que ens trobem pel camí.

Comencem la ruta molt planera i que es fa amb una hora i poc amb molta tranquil·litat, travessem una fageda tota recoberta de fulles caigudes i anem caminant enmig del soroll de la fullaraca. Un paisatge molt bonic i que m'agradaria tornar-lo a veure en altres estacions, en tots els casos ha de ser espectacular. Ara mateix en plena tardor és preciós.

Una bona passejada pel Montseny, però massa lluny de casa i massa gent però molt agraïda.



diumenge, 18 de novembre del 2007

L'últim do de pit (1a part)

Estimat Xavier..., així? Estimat fill? Que es pensarà de son pare? Com collons començo la carta ? Per què no li dic a la cara? No puc, no puc...

Si almenys callessin aquests tres borratxos podria concentrar-me una mica. De què collons parlen tant riallers? Si van vestits com si anessin a un funeral?

-Sí, home tot per acabar així, ni fumava, es cuidava, mai havia fet excessos i amb trenta i pocs mira que li ha passat.
-Sí, és veritat, cada dia anava a córrer !i de què li ha servit?
-Te'n recordés que la meitat dels dies no volia venir al bar?
-Ara que ho dius, és veritat. Que collons, fem una altra canyeta?
-No que farem tard a l'enterro, va anem a fer un cigarro a fora i anem tirant
-Puta llei del tabac, semblem delinqüents...

Sempre m'han fet ràbia aquest tios però pensar que d'aquí a uns mesos em faran servir com excusa. Mira el Joan tant formal, tant esportista i li van detectar un càncer i al cap de tres mesos ja era al forat. Sí cabró sí, si la sanitat pública no es gastes tots els diners en merdosos com tu, en tractar drogates i fumetes com tu, potser hi hauria alguna cura pel meu càncer. Però clar fill de puta, no sabies que el tabac mata? Oi? Pobret, no t'ho ha dit mai ningú? Almenys podries pagar-te una assegurança mèdica, o morir-te del teu vòmit traient els pulmons per la boca, tu solet, però no, no, d'aquí uns anys col·lapsaràs les urgències i a sobre m'hauràs fet servir d'excusa. Mira el Joan tant que es cuidava. Va vés porta un altre cigarro que pels quatre dies que són. Si pogués et fotria el cigarro, que collons el cigarro... l'encenedor, el cendrer i tot el puto cartró de tabac pel cul!

Sort que marxen que sinó no sé que faig,clar! Els putos marginats perquè ara estan perseguits i no poden fumar al bar, quin drama pobrets, quina pena que em feu. Almenys et quedis impotent com diu al paquet! I el millor de tot és que podria fer-ho! Me'ls podria emportar pel davant! Qui empresona a un malalt de càncer terminal? Com em riuria al judici quan el jutge em condemnés a trenta anys. Joan, tal com va de ràpida la justícia en aquest país no arribes ni a la primera vista preliminar. És veritat, potser m'ho hauré de pensar? I si faig una mica de neteja abans de marxar d'aquest món? per una vegada faria alguna cosa decent a la vida, com desbarro últimament. Va a la feina...

Fill meu, potser creus... així tant directe?

I com li diré tot això al meu fill? últimament el veig cap cot. S'ensumà alguna cosa? No ho crec, sinó no m'hagués demanat anar a la muntanya, o potser sí? La última excursió, on anar? Uf no, ja no estic per excursions, la última excursió ja l'he feta , on va ser ? Quantes últimes coses ja hauré fet? Uf la última cardada si que fa temps! Però com li diré ? L'excusa del refredat ja massa temps que dura, aviat preguntarà. Per primer cop m'alegro de sols veure'l cada quinze dies, si em veies com estic després dels cap de setmana! No em perdonarà, o se'n farà la idea? Li haig d'escriure la carta d'una punyetera vegada per explicar-li, com s'ho prendrà? La trencarà abans de llegir-la o ja només seré un record vague i passat d'aquí a uns anys?

I, a qui li dono? a la Lluïsa? Li hauria de dir alguna cosa a ella? Ella que li explicarà? Quines coses té la vida, vaig compartir set anys amb ella i un fill i ni se m'havia plantejat dir-li res. Per altra banda com li explicaria? Porto ja mitja hora al bar i encara no he escrit ni una sola ratlla i d'aquí poc hauré d'anar a recollir al Xavier. Què li dic ? Déu meu, que li dic? No em podries donar tant sols quinze minuts d'aquí a uns anys per explicar-li ? No, no ja sé que no, un altre fill de puta. Et prometo que al meu funeral li fotré una bufa al primer capellà que es presenti. A la merda tu i els teus!!! Desvariejo com mai, una carta és l'única manera per explicar-li però, què li dic? Com començo?

Bé, dilluns li escric després del cap de setmana amb ell ja em vindran les paraules, Joan et morts però encara tens temps per escriure una carta. Va l'últim cigaló, i del car! que collons! La casa per la barraca, almenys que no diguin: la va palmar i de que li van servir tots els quartos del banc? Ja ho deia jo que el veia canviat i quina pena que feia ? Que va patir molt?

Potser em penso lo d'enviar uns quants pel davant, i qui em carrego? la putada de carregar-me alguns de dretes és que sempre en surten més! com cucs!i no arreglaria res. I si jo els he aguantat tota la puta vida que ara s'espavilin els que queden! Almenys que serveixi per millorar la gent que estimo. I si em carregues un turista amb espardenyes i mitjons? Fent una crida mundial a l'alliberament de Catalunya? Bé, Joan encara tens sentit de l'humor, encara hi ets una mica.

-Hola fill, com va? Preparat per marxar? Com ha anat l'escola? Que has fet avui? Va posa la bossa al maleter i marxem, ja m'ho explicaràs pel camí. Que ha passat alguna cosa ? Et veig pansoi...

divendres, 16 de novembre del 2007

La Balada del soldat. Albert Vinyoli

16/11/2007



Cada cop m'agraden més els llibres de contes. Començo a estar fart de novel·les pretensioses que s'allarguen pàgines i pàgines sense dir res i cada cop més valoro la dificultat de fer un bon conte.

Un conte ha de ser punyent, divertit o fer-te reflexionar i sobretot en un conte és bàsic el seu final. Un gir inesperat, un riure, una fredor que et recorre el cos, un conte t'ha de demostrar que ha valgut la pena llegir-lo, que t'ha aportat alguna cosa.

Aquest és un llibre de contes que sense acabar de ser rodons et fa passar una bona estona.

dijous, 15 de novembre del 2007

Balanç de la temporada 2007

Una altra vegada l'èxit o el fracàs de la temporada ens la jugarem a una última carta, com sempre a Terrassa. Abans d'això i perquè naturalment tot el balanç final estarà condicionat pel resultat del quatre de nou m'agradaria fer una mica de balanç de la temporada.

Valoració positiva de la tècnica, dintre del balanç natural entre encerts i errors considero que han predominat els primers. Vist com estava la cosa a principis d'any que s'havien de tornar a fer les alineacions de quatre, tres i torre s'ha acabat l'any amb tres alineacions que funcionen i descarregant un nombre considerable de quatre i tres de vuit i de torres de set. I a part, a mitja temporada quan les lessions ho han requerit han estat capaços de treballar noves alineacions de circumstàncies. En qüestió de torres de vuit s'ha millorat notablement la confiança dels folres però no s'ha consolidat la torre de vuit, a dia d'avui la torre de vuit encara és un castell fràgil, i que ens pot donar ensurts.

En quan als errors crec que molt d'aquests són errors històrics de la colla (calendari, funcionament de la dècada dels setanta, amiguisme, comportament no digne d'alguns components, crides a la mobilització permanent...) per tant la tècnica-junta no en té la culpa ja que són heretats però tampoc considero que no s'ha fet res per corregir-los. Potser no es podia exigir la seva solució definitiva però si una certa millora i no el seu estancament.

D'aquest paràgrafs es podria deduir que estic mig content però no és cert, crec que la tècnica aquest any ha mig funcionat però la colla no. La assistència i sobretot la regularitat de la colla deixa molt de desitjar. El dimarts són dies d'assaig perduts, i després de la Mercè la gent desapareix, sembla que la feina estigui feta. Moltes vegades em sembla que molta gent exigeix molt a la colla però dona molt poc. Això sí, aquests són els primers a queixar-se. No es pot ser colla de nou assajant només un dia per setmana.

I per tancar la sensació que no em puc treure de sobre que malgrat tota la feina i ganes que li he dedicat a la colla els últims deu anys tornem a estar al mateix lloc.

dimarts, 13 de novembre del 2007

Quina ràbia!

He decidit fer algunes coses noves, quina novetat ! Sempre amb el mateix. Així que estic escrivint alguns contes amb el propòsit d'anar-ho fent d'una manera sistemàtica. La veritat m'ho passo molt més bé ideant històries que escrivint-les, quan ja he pensat tota la història i la considero rodona em fa molta peresa escriure-la. Suposo perquè costa molt donar el to que vull a una història. Així que més que escriure el que m'agrada més és idear històries, desenllaços sorprenents, o girs inesperats.

Doncs bé. Aquest matí he tingut una d'aquelles idees senzilles però bones. Una idea que em permetia fer un conte punyent en tres o quatre paràgrafs. Començar a publicar algun conte al blog avui mateix i amb una mica de gràcia.

Doncs me oblidat de la història! Porto tot el matí donant voltes a que estava pensant quan l'he pensada i tampoc no me'n recordo. Quina ràbia, quin bon començament oi?

diumenge, 11 de novembre del 2007

Altres realitats

Avui per casualitats de la vida he tornat a veure un dels primers instituts on vaig anar a treballar. Vaig estar-hi molt bé i el centre i l'alumnat estava bé, però no deixava de ser un barri obrer de Barcelona, però no marginal ni degradat, us ho dic perquè no us feu una imatge que no correspon amb la realitat per l'anècdota.

En aquella època, pels passadissos vaig saber que la mare d'un alumne havia mort atropellada per un camió, al comentar-ho a la sala de professors i interessar-me que havia passat, em varen mirar amb aire de: que innocent ets o que novatillo ets; i em varem explicar que quan algú mor atropellat per un camió vol dir que ha mort a causa de les drogues. És molt dur per un alumne o una família explicar que algú ha mort així per això tot el barri fa servir aquest eufemisme.

Aquest fet em va fer reflexionar que malgrat el que ens pensem som molt classistes. Tota la gent amb la que ens relacionen aproximadament més o menys pertany a la nostra classe social. Els barris estan dividits per classes, les escoles pertanyen als barris, la nostra família, la nostra feina està determinada pels factors anteriors i els nostres amics o els coneixem a l'escola, a la feina o al barri. Penseu una mica en tots els qui us relacioneu i ho veureu que succeeix molt més del que us penseu. I al final de tot pensem que la nostra realitat és aproximadament la de tothom i al sortir d'aquí com li passa a un interí d'ensenyament topem amb altres realitats que ens impacten.

divendres, 9 de novembre del 2007

Massa tard, com sempre.



Per què sempre m'entero de les coses quan ja han passat? Per què els diaris fan les crítiques quan ja no hi ha temps d'anar a veure l'espectacle? M'acabo d'assabentar per casualitat d'un espectacle que pinta molt bé de titelles. L'armadura de l'absolut de la companyia Buchinger's boot marionettes , teatre surrealista de titelles. En fi, com sempre haig d'estar més a l'aguait de les coses. Una altra vegada serà, però dubto que aquesta companyia torni a passar Barcelona.

dijous, 8 de novembre del 2007

Marmitako

Ingredients: tonyina, pebrots vermells i verds, cebes, alls, patates i tomàquets.

Ataco el marmitako com si fos un estofat que enlloc de carn hi va tonyina, és això o sóc un heretge?

Fregeixo la tonyina fins que es comenci a dorar, le tallat a trossos petits, amb el mateix oli fregeixo la ceba tallada fina i un parell d'alls, quan es comença a dorar els pebrots tallats a daus i al cap d'una estona els tomàquets trossejats i pelats ( quin invent més bo pelar els tomàquets!), quan els tomàquets alliberen l'aigua hi introdueixo la tonyina i les patates roges que abans he mig fregit i deixo que es vagi fent. No m'ha calgut posar-hi aigua.

Com disfruto que s'acosta l'hivern i puc començar a fer suquets, encara que tots acabin tenint el mateix gust! Com disfruto quan la feina de l'Ies em deixa disfrutar dels petits plaers!

dimecres, 7 de novembre del 2007

L'endemà de l'endemà.

Sempre em queixo que no tinc temps, que els castells o el que sigui no em deixen fer res. I quan tinc temps no l'aprofito, deixo passar les hores sense fer res útil. I llavors dic que serà la última vegada, que a partir de demà aprofitaré les hores i en treure el màxim suc. I l'endemà el mateix, espero a l'endemà.

Sempre em fixo un termini o espero que algun fet em farà canviar i vaig esperant i esperant aquest fet extraordinari que em farà diferent. I el fet més extraordinari que em pot passar és que algun dia decideixi aprofitar totes les hores. Però ara ho tinc clar, a partir de demà canvio.O potser espero fins a dilluns? o per una setmana puc esperar que acabi la temporada castellera, o per què no espero fins a principis d'any? No és quan tothom fa els bons propòsits?

dilluns, 5 de novembre del 2007

Montseny

5 hores



Aprofitant que és la tardor ens acostem al Montseny per buscar castanyers. Fem una ruta al voltant del Castanyer de Can Cuc sense passar pel seu costat. Intentant evitar tota la gent possible.

Iniciem la ruta una mica abans del pantà de Vallfornès, hi ha una cadena que impedeix el pas dels cotxes i només entrant al pantà agafem una pista que va cap a Sant Salvador de Terrades sense intenció d'anar-hi sinó de remuntar fins al Sui i després entrellucar el pla de la Calma.

Dos pebrassos ens criden i ens obliguem a entrar al mig del bosc després la mandra de tornar enrere ens fa perdre una bona estona camp a través fins que retrobem la pista, ja se sap, abans rebentar que desfer camí. Portem una hora i estem al començament i no hem vist ni un castanyer. Per cert, tres rossinyols ens acompanyen junt els dos pebrassos, pobra companyia.

Al arribar a la carena del Sui veiem un parell de fagedes amb els seus colors de tardor. I contemplem una magnífica vista del Turó de l'Home, les Agudes i el Matagalls. Puguem al Sui amb gran esforç meu, si és un turonet!!! que penós! I continuem planejant fins enfilar la pista que condueix a la masia de Valldfornès. Tot i ser pista és molt agradable i vèiem una gran varietat d'arbres, algunes teixos i boixos ben bonics. Abans dinem fins que unes ovelles ens obliguem a marxar i iniciar la tornada.

Després del mas trobem els únics tres castanyers que veurem en tot el dia! En fi, bonica excursió tardoral pel Montseny, contemplant un munt de bolets no comestibles en un perfecte dia de tardor.

diumenge, 4 de novembre del 2007

El carrer estret. Amadeu Cuito

3/11/2007



A vegades no entenc quines intencions tenen certs escrits, amb aquest llibre m'ha passat això.

dijous, 25 d’octubre del 2007

Canvi de peu. Jordi Homs

25/10/2007




Una novel·la que en principi parla de rugby però parla de moltes més coses. De l'especulació urbanística barrejada amb política, de la desestructuració del Baix Llobregat, de joves de trenta i tants anys que no saben que fer amb la seva vida i del romanticisme que es perd al rugby. De com la professionalització acabarà transformant aquest esport amateur.

Molts cops a la novel·la he pensat que si canvies rugby per castells potser s'acostaria molt a la meva situació. Val la pena tot els esforços totalment ignorats per tothom que dedico a la colla? Les tradicions, l'esperit col·lectiu, l'amateurisme dels castells està molt proper a aquest món del rugby.


Consell: no només és una bona novel·la esportiva és essencialment un bona novel·la.

dimecres, 24 d’octubre del 2007

Fer escoles

Actors de teatre llegint el text, fotocòpies tretes de qualsevol manual com activitats, dos dianes per a trenta alumnes com a esports d'aventura. Tothom vol treure suc de les escoles. Teatres, músics, cases de colònies, museus tots pensen en les escoles com a font d'ingressos.

No em queixo, és bo per les escoles que poden oferir unes activitats complementàries i pel nostre teixit cultural, però per què moltes vegades això va unit a la poca qualitat? Per què activitats per les escoles s' associen al poc rigor professional?

En aquest país no s'ha entès mai que els espectacles infantils o juvenils no van associats a baixar el nivell d'exigència.

Vinc d'un espectacle musical on m'ha donat la impressió que mira canto quatre cançons, xerro una estona i ja tinc uns calerons garantits per fer alguna cosa més interessant. A part, si xerro durant força estona potser m'estalvio alguna i tot. I això ho he preparat en parell de dies.

Entenc que hi han coses més motivadores per un actor, músic, escriptor, conferenciant que una sala de nois inquiets i xerraires i a vegades maleducats, però uns mínims els ha de garantir tothom.

La lladre de llibres. Markus Zusak

25/10/2007



Una nena que descobreix el poder de la paraula per descriure el seu món. Un jueu fugitiu en un soterrani que utilitza la paraula per explicar el seu dolor. Un nen petit que es pentina amb la clenxa a l'altre costat, amb un petit bigoti i descobreix el poder de la paraula i especialment de la mentida per fer mal i donar molta feina a la nostra protagonista.

Consell: per ensenyar als adolescents que és un règim de terror i que deuria significar viure sota el nazisme.

dilluns, 22 d’octubre del 2007

100 folres

Cent vegades ja he sentit sonar les gralles des de dalt d'un folre. Han passat una mica més de deu anys des de que el Janillo em va dir a la Mercè del 97, tu tranquil quan vegis deu mil persones mirant-te no et posis nerviós; fins al fred de la diada de Tarragona del dissabte passat. Les dues construccions les mateixes i la conseqüència la mateixa, torre de vuit carregada.

En aquest deu anys he fet una mica de tot:

Torre de vuit: primer lateral, segon lateral, lateral de fora, primer vent, segon vent, tercer vent, segones mans.
Pilar de set: primer lateral
Quatre de nou: segon vent, primer vent, lateral, segones mans
Tres de nou: segones mans, primer lateral a la rengla, segon vent.

En aquest deu anys també no he anat a set folres per diversos motius, absències, lesions o simplement la tècnica no m'ha col·locat.

En fi, deu anys on estan barrejats els castells més èpics de la colla i que porto gravats a la memòria amb les decepcions més amargues . En definitiva així són els castells, així és la vida.

Deixo un recull per la posteritat però com deia una amiga de la Vella. La història no fa castells, el folre més important serà el proper de Vilafranca.

1997(4)... 2d8f (3c, 1i)
1998(4)... 4d9f (1c) 2d8f (1d,2c)
1999(5)... 3d9f (1i,1id) 4d9f (1d,1id) 2d8f (1c)
2000(16)... 3d9f (1c,1i,2id) 2d8f (9d,2c) 1d7f(1c)
2001(14)... 3d9f (2d,2id,1i) 2d8f (7d,1c,1id)
2002(16)... 3d9f (2d,1c,3id,1i) 4d9f (1i) 2d8f (4d,3c,1id)
2003(10)... 3d9f (2d, 1c,2id) 2d8f (5D)
2004(11)... 3d9f (1i,3id) 2d8f (3d,1c,1id)
2005(11)... 3d9f (1c,1id,2i) 4d9f( 1 i) 2d8f (4d,2id)
2006(4)... 2d8f (2c,1id,1i)
2007(5)... 4d9f( 2id) 2d8f (1 d,2c)



3D9F(7 D,4 C,14 ID, 7 I) 32(11)
4D9F(1 D,1 C,3 ID,2 I) 7(2)
2D8F(34 D,18 C,2 I,6 ID) 59(52)
1D7F(1 C) 1(1)

TOTAL 100 (66) FOLRES

dimecres, 17 d’octubre del 2007

Cabòries estivals. Jesús Moncada.

17/10/2007



Quin plaer llegir Moncada! Va ser el primer escriptor on vaig percebre que cada coma, cada paraula ha estat meditada i ha estat l'escollida entre moltes altres opcions. Que cada paràgraf ha estat escrit i reescrit diverses vegades i malgrat això, o per això, no perd gens de la seva senzillesa. Es percep que darrera aquesta simplicitat hi ha un gran treball, per tot això, i per la seva fina ironia i la seva melangia. Quin plaer llegir Moncada !

Donat que no li agradava escriure articles i que no era gaire prolífic, aquí tenim reunits tots els articles dels seus trenta anys d'escriptor; amb prou feines una dotzena.


Consell: si encara no has llegit mai Moncada, que fas perdent el temps amb aquest blog?

diumenge, 14 d’octubre del 2007

La Marca de l'home. Philip Roth

13/10/2007



Hi ha llibres que parteixen d'un bona idea però no t'acaben de convèncer. És aquest el cas? O no estava massa inspirat per llegir-lo ? Trobo que la idea és original, de com un home té un marca (metafòricament) que aconsegueix treure's o viure sense ella i al final té problemes per no tenir aquesta marca. No puc ser més explícit o trauria una sorpresa al lector. Però igualment no m'ha acabat de convèncer i l'he estat intercalant altres lectures, senyal que aquesta no m'apassionava.

Consell: Hi han coses més interessants, almenys per mi.

dijous, 11 d’octubre del 2007

La història més bella dels animals.

11/10/2007



Quantes coses interessants m'agradaria haver estudiat i quantes coses desconeixo per això de tant en tant llegeixo algun assaig per fer-me notar clarament la meva ignorància de tantes coses. Aquí tres assajos en un. El primer l'evolució de la vida, el segon la domesticació dels animals i el tercer un d'etologia i de la percepció que té l'home dels animals. Escrits en forma de pregunta-resposta potser no la forma que m'agradi més però no es fa pesat.

Consell: es poden llegir de forma separada si hi ha algun que no t'interessa.

dimarts, 2 d’octubre del 2007

El tres a plaça




Agafo el paper de la pinya de tres de vuit, hi ha el meu nom a segons! Avui serà el dia. Mentida al final la diada es trenca i els intens de quatre de nou fan canviar el tres pel quatre. Pujo al quatre de vuit que va perfecte. Fer el tres m'ha permés anar amb molta confiança al quatre i disfrutar-lo a lo gran.

L'endemà torna a tocar tres. Sortim de quatre em giro i el faig en una posició forçada però la confiança amb el quatre fa que en cap moment dubti del resultat. Després ve la primera torre de vuit, descarregada.! Per fi, ens ho mereixíem. Ara sí que per nassos vindrà el tres.

Pujo al tres i el noto el més obert de tots però a mi ja em va bé. Tinc una posició no perfecta però còmoda decideixo no fer cap canvi, als propers ja treballaré per els de dalt ara el que vull és no cagar-la. Realment l'esquerra és la buida ! Fins a quints qualsevol castell és fàcil i jo només tinc la pujada i baixada de l'aixecador, els altres segons es duen la pencada!!! faig treballar les mans però em mantinc més o menys a lloc. Sento l'aleta, va collons el vull acabar. I sortint quints em ve una hòstia que no esperava. Ara no!! aquí no !! el George me la para i es descarrega el castell. La colla em felicita i a l'entrar a l'ajuntament em remullen. No m'agrada el protagonisme, a mi m'agrada anar a la meva. No m'agrada ser el centre d'atenció. No ho sembla oi, amb aquest post?

A la tarda em trobo fent classe als alumnes. Jo vull anar a celebrar la torre amb els companys! Que collons faig explicant fraccions?


Ara el que espero és que el companys es recuperin aviat i deixar de pujar. Ho dic seriosament, em sento massa responsable i no vull haver d'anar a tots els assajos. I per últim per què em feliciten? Haurien de felicitar als laterals, agulla, mans que m'han aguantat allà dalt. Tot i aquest pensament ningú em traurà mai fer un tres de vuit a segons.

Un mes intens

Tornant de les vacances paro un tres a la rengla, no hi ha ningú més? El Renedo se m'acosta i em dóna dos o tres explicacions sense ganes. Ja sé que esteu fent trucades però almenys podríeu dissimular una mica més. Al proper assaig em ve el Jaume Carles tot content, ja m'han dit que faràs el tres i a la rengla ! Apa disfruta-ho. Si a mi no m'han dit res! No han anat bé les trucades? Començo a fer proves de tres en serio. Em posen a l'esquerra, decisió lògica i les proves netes van cada cop més amunt. El Jaume Carles i el Brió em donen consells molt útils, on collons poso el braç tant llarg que tinc? Les proves que amb pinya van molt pitjor, per què? No ho sé. La primera em giro i vaig totalment cap a la rengla, i a més com em diuen el paro totalment encorbat. Anem al Figaró paro el quatre de vuit, tres anys després!! La tècnica suposo que volia que fes un castell de vuit. Paro tots els altres castells de set abans de la Mercè, tots els tresos i tots els cincs. Cosa que valoro com molt positiva, i que no em passava fa tres anys. Els castells de set et permeten anar provant coses, maneres d'agafar, de confiar amb les mans d'agafar confiança.

Em noto molt recolzat per la tècnica i molt especialment per la colla. Els baixos després de les proves em diuen carregaves una mica la dreta però molt bé, quan els veig suats i destrossats. Cap lateral, ni les agulles se'm queixen malgrat els faig pencar durament. Una setmana abans de la Mercè descarrego el meu primer tres de set net sencer i la pinya va força bé fins a dosos. Estic content perquè noto que el castell va millorant cada dia, a cada prova va més bé però no sé si al ritme adequat. La cap de colla m'agafa i diu que està segura del castell i cap problema, com sap que el meu defecte principal és creure'm a mi mateix, però aquest cop noto que la colla creu amb mi.

No tirem el castell a Diagonal Bach de Roda ho trobo apropiat no cal jugar-se-la abans de la Mercè però a la Mercè tocarà tres de vuit i els dies i les proves s'acaben.

dilluns, 1 d’octubre del 2007

I van 100...

Quan vaig començar el blog pensava en fer com una tira de diari on comenten coses de l'actualitat. Així com els objectes quotidians em feien venir les reflexions més variades. Ser un blog no personal sinó del carrer. Això es veu als resums dels llibres, són més les coses que m'han fet pensar que el simple resum o la meva opinió.

A part també volia reflectir la baixada de l'Ebre. Però la sèrie El riu avall aviat va quedar morta.

I al final ha estat un recull dels llibres, excursions, immersions i les coses que faig, més personal no pot ser. Aquests ocupen 66 dels 100 post. El tema castells que pensava que ocuparia molt veig que en el fons tinc ganes de fer altres coses.

I la qualitat dels escrits veig que deixa bastant de desitjar; sempre penso en retocar-los però al final sempre queden igual.


Aquí va el recull d'etiquetes.

Llibres (36)
Submarinisme (26)
IES (11)
muntanya (6)
Riu avall (5)
Castells (4)
cuina (2)
Titelles (2)
Sense etiquetes (14)

diumenge, 30 de setembre del 2007

Ruta de les Ermites.

4 hores



Surto de Montblanc enmig de la boira pel Foradot i segueixo el Gr 171 -175 , al cap d'una deu minuts es separen i enfilo cap a l'ermita de Sant Joan. Només són quatre quilòmetres però el camí és molt costerut. En teoria les vistes són molt maques però està enboirat. L'ermita val la pena i m'arribo fins a la cova de Nialó que hi va viure, com va poder?, la germana de Jaume d'Urgell després de la derrota d'aquest. Continuu i al cap de poc el camí es converteix en pista fina a l'ermita de la Santíssima Trinitat, una mica avorrit.

Ara haig de decidir, el més lògic és anar fina a l'Espluga i tornar pel GR 175 però trobo que el GR del Cister és un gran camí per fer en bici però molt pesat a peu. Així que prefereixo tornar per dalt i descobrir nous camins per properes excursions. Tornar pel Barranc de la Pascuala ja ho he descartat per més endavant. El camí de les cent fonts ja l'he passat abans. Està molt ben senyalitzat així que decideixo pujar pel sender de l'Artiga que va fins a la Pena des de l'Ermita. Malgrat que un senyal sembla que el camí surti de la mateixa ermita el mapa indica que s'ha de continuar la pista. Continuo la pista amb el següent determini si el trobo faré la volta per dalt sinó segueixo el GR fins a Poblet i torno per baix.

El sender de l'Artiga està perfectament senyalitzat i marcat en verd i blanc malgrat això una marca desgastada en confon i m'equivoco. Si quan el camí comença a fer-se estret ja sé que m'he equivocat. Per què no torno enrrera fins que estic envoltat d'esbarces. Així el mapa guanya a les marques. Enllaço fins a la pista però no m'acosto a la Pena es fa tard i estic bastant cansat. Passo de les indicacions i miro el mapa seguint la pista fins a les cent fonts. Cent ? Jo només en veig una, hi ha un cartell pels Plans, penso per una altra ocasió. Baixo fins a la pista i la segueixo fins on trobo que s'ajunta el GR i la pista després de Sant Joan. Desfaig el camí, jo he pujat tot això ? Uf. He sortit just quan les campanes donaven les nou i arribo just quan donen la una. Total quatre hores justes.

dijous, 27 de setembre del 2007

Alea jacta est

El Janillo ha de marxar aniràs de segones mans enlloc de segon vent com ahir.

D’acord cap problema estic acostumat a ser el comodí del folre, m’agrada .Gairebé he passat per tot arreu. Al final el Janillo encara hi és a temps i em demana permís per pujar. Permís? Si el lloc és teu i tinc molt clar que és millor per a la colla que pugi ell. Ell és un primeres i arriba sobrat. Quin plaer aquest companys! Doncs cap a fora de l’ajuntament a posar-me a la soca, cosa que normalment no passa i  no hi estic acostumat. I per tant he viscut la torre d’una forma estranya. Moltes coses ens jugàvem en aquella torre i totes moltes importants. Però bàsicament o un final de temporada amb il·lusió o tornar per n-èssima vegada derrotats al local. Quan he sabut que no anava al folre ràpidament he anat a dir que estava lliure. Necessitava ser trepitjat, estar sota una rengla, no em semblava bé quedar a l’últim cordó quan la nostra colla es jugava tant. La soca ja estava feta i per tant al final he estat en un cordó sense cap peu a sobre i en un lloc sense massa responsabilitat, també ho he entès, la gent de la soca s’ha guanyat aquest dret a base de patir als assajos i jo no sóc ningú per treure’ls-hi el lloc. Bé una perspectiva nova i el pitjor de tot ,tret de l’aleta, des de el principi del toc i fins els crits d’eufòria de l’Oriol Costa en cap moment he sabut com anava la torre. Al final immers enmig de la soca votant amb tot el nucli a sobre i celebrant la torre amb els meus companys, mentres veia els ulls vidriosos de molts components de la colla.
 
No he pujat al folre ni he estat massa important en el castell més transcendent de la colla aquesta temporada però és el de menys. L’important és que la colla ha sortit triomfant i amb moltes ganes de fer coses. Més important que fer el quatre és descarregar un reguitzell de torres abans que acabi la temporada.
 
Molta gent em pregunta per què faig castells, simplement per viure moments com aquest.
 

La quarta mà. John Irving

26/09/2007




Sempre m’ha sorprès com d’una experiència personal o d’una frase casual un autor construeix una novel•la. Com d’una idea molt minsa o del nucli de l’estructura es va bastint capes i capes de situacions i personatges que al final originaran l’obra. Aquí després de llegir tota la novel•la l’autor als agraïments finals ens deixa intuir com s’ha realitzat l’obra.

Una novel•la d’un personatge una mica perdut i que es deixa emportar per les circumstàncies, una novel•la potser no sorprenent però si que no segueix un fil clàssic.

Consell: Una bona novel•la ni genial ni dolenta simplement una bona novel•la.

dimecres, 26 de setembre del 2007

Mercè 2007

Mercè agredolça, agra al principi (23) i dolça al final (24) cosa que et deixa un bon regust a la boca però no t'ha de deixar oblidar la seva agror.

Ràbia perquè aquest any veníem preparats i amb la lliçó apresa i malgrat tot va succeir el que sempre ens passa. Ràbia perquè a diferencia d'altres anys no s'ha pogut veure que aquest any hem treballat de forma molt diferent. Que hem de fer per creure'ns els castells ? Quan el folre deixarà de ser un guirigall ? Per què a vegades et fa tanta ràbia tenir raó en coses que no veies clares ja d'antuvi ?

Però d'altra banda com sempre enamorat de la Mercè i de la plaça malgrat la seva duresa.

“Van completar el cartell de la diada els Castellers de Barcelona, que van carregar el seu primer 2 de 8 de l’any i, posteriorment, es van enfrontar dues vegades amb tot un 4 de 9, que van haver de desmuntar per indecisió de la canalla. Entre nosaltres: tant l’un com l’altre van pujar rebregats. Però més enllà de qualsevol altra consideració, els Castellers de Barcelona es van tornar a guanyar el respecte de la plaça. Són una colla valenta, que sap de què va això dels castells. Ni anys de transició ni gaites. La Mercè obliga, i qui s’arronsi que no vingui”


Joan Beumala Diari Avui 24 setembre 2007

Mai he trobat un paràgraf que expliqui millor que representa la Mercè per a la colla.

Un any estrany.

Aquest any m'ho prenc amb calma, aquesta reflexió la mantinc quan vaig al primer assaig de la temporada. La veritat ja fa uns anys que penso que fer castells m'han robat massa temps, que són onze anys al peu del canó i tinc moltes aficions abandonades. No, no puc deixar de fer castells perquè m'apassiona però durant onze anys ha estat la única afició. Tots els caps de setmana ocupats de febrer a novembre. Si almenys assaguèsim divendres tindria tot el dissabte per fer coses. Aniré a castells sempre que no tingui una cosa millor a fer.

Entro al local i només entrar la cap de colla m'agafa i em diu ras i curt.

-Travé, quines intencions tens per aquest any? Nosaltres hem pensat en tu, i pensem matxacar-te als assajos.

Se m'obre una porta que jo considerava tancada fa dos anys, la de pujar als castells. Sé que sóc massa alt per parar a segons ( destrosso les mides ), que potser me engreixat massa ( no sóc per tant folrable) , que hi ha molta gent amb mida a la colla ( per tant que se li pot treure més suc en el futur). Durant uns anys malgrat tot això vaig fer el quatre de vuit i el pilar de cinc, però això ja ho considerava tancat. El que més em va sorprèn és que m'expliquin les coses. Mai ni quan vaig començar a pujar ni quan van considerar que no pugés ningú de la tècnica es va dirigir a mi. Bé, és la mateixa crítica que han fet els castellers a les tècniques durant dos cents anys. Caram, canvi d'estils? I quines intencions reals tindran ? El quatre? El pilar? I per cert, no em pregunta perquè em vaig abstenir a l'assemblea ?

Als primers assajos començo a entreveure les intencions de la tècnica, paro uns quants quatre de set nets. Així es tracta del quatre i fins i tot faig un quatre de set a plaça. Però de sobte deixo de parar castells a l'assaig. És que volen assegurar el primer quatre de vuit de l'any? O que ja no conto per la tècnica ? Al cap d'una assajos se'm confirma que ja no entro a les travesses. I al final de l'estiu estic el vuitè a la llista de segons que de facto s'aplica a assaig. L'únic que em molesta és que ningú m'explica per què? Sóc conscient dels meus problemes com a segon o potser, no estaria d'acord amb el que em dirien però m'agradaria una explicació o unes paraules, senzillament deixo d'existir per la tècnica.

No em va pas malament, pujar als castells no em treu la son. Me considerat sempre un casteller de folre i les úniques enrabiades que he tingut les he tingut quan m'han deixat a terra en un castell folrat, d'altra banda si no m'importa perquè estic una mica mosca? O és que m'importa ? També pujar als castells comporta un grau de protagonisme que no m'agrada, per caràcter m'agrada anar a la meva i passar ignorat, sempre he pensat que algunes persones deuen pensar de mi que sóc bastant totxo, però ja em va bé. Mai m'ha importat el que pensessin de mi ( la meva gran virtut i el meu gran defecte). Abans del l'estiu em fan fer alguns pilars de quatre nets fins al terç, tranquils que no m'importa que ja està bé com està i que els pilars em porten mals records ( ja ho explicaré algun dia). La veritat és que al final mantinc el ritme d'assajos i actuacions d'altres anys i és no hi ha gaires caps de setmana que trobi millors coses a fer que anar a castells, així de trist molts propòsits i poques accions. Acabo abans de l'estiu parant un tres de set a segons, el Jaume Carles s'ha fet mal jugant a futbol.

Arribo després de l'estiu . Jaume Carles cascat, Brió cascat. Qui farà el tres per la Mercè? Començo a parar el tres de set net a assaig i fer pinyes de tres. Uf; No hi ha ningú més ? Jo estava molt tranquil. Algú de la tècnica em podria dir alguna cosa? Sé que paro el tres perquè els que l'han fet estan lesionats, els altres segons potser no tenen prou cos i les trucades que ha fet la cap de colla a tots els que l'han parat en el passat no han funcionat. No ho critico, criticaria que no ho hagués fet però no ha funcionat i la Mercè s'acosta. El Lupus? Jo? El Jorge on para? No hi han gaires més opcions. D'un dia per l'altre se'm reobre la porta dels troncs i més oberta que mai. El tres! Sempre pensava que mai aniria més enllà del quatre i ja era molt ! Quin any més estrany, de tranquil·litat a pujar, de fer proves a res, de res a tenir un per preparar el tres.

Em fa ràbia estic content amb la tècnica i considero que la colla ha treballat bé. Els motius que em van a impulsar a abstenir-me continuen, però la colla es mereix una bona Mercè. La colla i la tècnica ha treballat dur i amb seny aquest primer tram de temporada i ara es mereix recollir els fruits i com sempre sembla que la mala sort ens acompanyi.

Uf, aquest últim mes intens ja us l'explicaré en un altre post.

dilluns, 17 de setembre del 2007

A fil d'espasa. Manuel Forcano.

17/09/2007




Un llibre d'història que parla de les matances dels jueus en època de les croades, i que com tota la cristiandat no quedem ben parats els catalans. Un llibre ben fonamentat, de lectura amena. I que comença a resoldre uns dels dubtes històrics que sempre he tingut ( i els mateixos jueus es van plantejar després de l'holocaust), per què els jueus accepten les matances ? Per què no es rebel·len? Per què no hi ha una reacció violenta ? D'altra banda ben poca cosa podien fer, i potser la contrareacció hagués estat pitjor. L'altre dubte com han pogut persistir després de tantes humiliacions i persecucions?

Les cites prèvies als capítols extretes del Talmut de Babilònia potser és el millor del llibre. Com per exemple la cita final després de totes les persecucions i matances. “ Visqueu bé. Aquesta és la millor de les venjances”

Consell: per a tots els que els interessi la història dels jueus, o de la edat mitjana o com és pot fer una campanya per culpabilitzar un col·lectiu.

dijous, 6 de setembre del 2007

El fons de l'ampolla. Simenon

5/9/2007




Quan fa un temps que no llegeixes, sempre és una bona opció recórrer als clàssics. Una bona novel·la curta de Simenon sense pretensions però ben estructurada et fa recordar el plaer de la lectura. No et fascinarà la història o no la trobaràs ideal però passaràs una bona estona i al acabar el llibre podràs descobrir que potser no t'ha atrapat però si que hi has tingut curiositat.

Consell: una bona novel·la per quan no saps que llegir, o tens un trajecte una mica llarg de tren.

dijous, 30 d’agost del 2007

Submarinisme a Gran Canària.

Quatre apunts per si mai tornem a Gran Canària a fer submarinisme

Bussejar a les Illes Canàries, per temperatura, visibilitat i sobretot presència de vida marina, res a veure amb Mataró.

L'illa està rodejada per una plataforma que fa que t'hagis d'allunyar molt per fer immersions profundes, tot està a uns 20 metres de profunditat. Vam fer una immersió a 5 km de la costa i una profunditat de 20 metres.

Existeix una guia d'immersions penjada a internet :la guia del Cabildo de Gran Canaria de immersions on apareixen les tres primeres que vam fer i un munt d'altres. Moltes per fer des de terra i molt interessants ( per exemple el Cabrón) bo de tenir present si mai hi tornem.

L'altra cosa és que aquest cop si que em dóna la impressió d'haver encertat el centre. Trenta minuts en barca per portar-te a un lloc bo, la confiança que et donaven o el fet que després de la immersió et comentessin que feies malament i quines coses havies d'arreglar. Així un 10 a Atlantik diving ( Puerto de Mogan).

I com a valoracions personals: Considero que no he notat un gran progrés tècnic sinó que continuu gastant massa aire, i potser evoluciono molt lentament; al contrari de la Roser que ha fet un canvi espectacular. I l'altre que ampliant els nostres coneixements de biologia marina gaudiríem molt més de les immersions. I que el fet de portar càmeres ens ha donat molt de joc.

I com a conclusió general més val poques immersions a llocs interessants i que realment ha valgut molt la pena.

25 immersió

Data: 25 agost 2007
Lloc: Veneguera ( Gran Canaria)
Pes: 8 kg
Bar entrada: 200
Bar sortida: 40
Profunditat: 16 metres
Des de vaixell.
Centre: Atlantik dive
Companys: Roser i Sarrà

Comentaris: aprofitant que fa corrent fem una immersió a la deriva. Descendim del vaixell i ens deixem arrossegar per la corrent, el vaixell va seguint-nos i ens recull quan emergim.

Anem paral·lels a la costa i anem xafardejant les roques. Vèiem forces morenes i els peixos de poca profunditat. Deixo que un cranc aranya se'm passegi pel braç i noto les seves potes com caminen. L'instructor toca una morena i m'indica que m'acosti però just quan estic a punt de tocar-la s'amaga. Llàstima! Vèiem el que creiem que són “ anguilas jardineras” i l'invertebrat que ens havien avisat que té pèls orticants. Potser és la immersió més fluixa de les Canàries però ha estat millor que les que hem fet sempre i marxem de les Canàries amb un gran regust de boca i ganes de tornar-hi.

Havíem acabat els carrets i en aquesta immersió no fem fotografies.

Temps fons fins a la data: 15h
Temps immersió: 45´
Temps acumulat: 15h 45'

24 immersió

Data: 24 agost 2007
Lloc: Baja Pasito Blanco ( Gran Canaria)
Pes: 8 kg
Bar entrada: 210
Bar sortida: 40
Profunditat: 19 metres
Des de vaixell.
Centre: Atlantik dive
Companys: Roser i Sarrà



Comentaris: anem a una plataforma rocosa en forma d'enclusa. Potser no vèiem tanta fauna com als biòtops però l'ambient és natural. Trobem dues escurçanes, una d'elles enorme. Peixos trompeta, eriçons...

Hi ha un banc immens de xerles roncadores (“roncadores”) i el tornem a travessar, aquests s'obren i quedem envoltats per ells. Ells formen un anell i nosaltres estem al mig, uff quin plaer. Veig una petita morena i els crancs aranya. Per primera vegada veig un pop nadant, primer s'arrossega i després comença a nedar. Naturalment tornem a emergir eufòrics i ja comença a ser costum.

Avui li tocava a la Roser portar la càmera però li molesta i ens l'anem passant encara que jo acabo fent la majoria de fotografies.

A la barca dos dels nostres companys veuem una tortuga però no som a temps de veure-la cap dels tres! ;-(


Temps fons fins a la data: 14h 25'
Temps immersió: 35´
Temps acumulat: 15h

dimecres, 29 d’agost del 2007

23 immersió

Data: 23 agost 2007
Lloc: Biòtops artificials d'Arguinenin ( Gran Canaria)
Pes: 8 kg
Bar entrada: 210
Bar sortida: 40
Profunditat: 21 metres
Des de vaixell.
Centre: Atlantik dive
Companys: Roser i Sarrà




Comentaris: anem a uns biòtops artificials a uns 35 minuts en zodiac des de Mogan. Només baixar contemplem com una ralla enorme ( 2 metres?) comença a nadar. Impressionant!!! Anem pels biòtops i contemplem dos ralles més enterrades a la sorra. En castellà chucho i chucho negro en català escurçanes. Veig per primera vegada el cranc aranya. Vèiem un gran banc de roncadores ( xerles roncadores) i no ens podem resistir a la temptació d'atravessar-lo. També tornem a veure a distància un estol d'espets.


Avui m'encarrego jo de fer les fotografies, realment no és tant fàcil com sembla però és molt divertit.

Quan estic fent la parada de seguretat contemplo el fons i puc veure com es distingeixen els peixos plans que he contemplat abans, a quinze metres de distància!

Potser no és el lloc més bonic però la fauna és espectacular i tornem a sortir eufòrics per segon dia.


Temps fons fins a la data: 13h 50'
Temps immersió: 35´
Temps acumulat: 14h 25'

22 immersió

Data: 21 agost 2007
Lloc: Cermona II Puerto de Mogan ( Gran Canaria)

Pes: 8 kg
Bar entrada: 200
Bar sortida: 30
Profunditat: 20 metres
Des de vaixell.
Centre: Atlantik dive
Companys: Roser i Sarrà






Comentaris: primera immersió a les Canàries. A cinc minuts del port de Mogan hi ha un pesquer enfonsat d'uns quaranta metres. Podem veure la gran quantitat de vida que hi ha a les Canàries. Al voltant del vaixell vèiem un banc d'espets. Descobreixo per primera vegada el peix trompeta ( estranyísim i molt curiós), vèiem també una gran quantitat de peixos nous.

Per primera vegada anem a un vaixell enfonsat i realment és espectacular, fa una mica de corrent però sense ser exagerat. Estrenem les càmeres barates que hem comprat i el resultats són bastants bons. La Sarrà disfruta portant la càmera i acaba el carret a mitja immersió.

Descobrim un esquelet de peix espasa al costat del vaixell i ens hi acostem.

Realment sortim eufòrics i molt feliços per la gran quantitat de vida que hem pogut contemplar.


Temps fons fins a la data: 13 h 15'
Temps immersió: 35´
Temps acumulat: 13h 50'

diumenge, 19 d’agost del 2007

El meu amor Sputnik. Haruki Murakami.

18/8/2007



Una novel·la sobre els amors impossibles i plena de personatges que naveguen per les seves vides sense saber que fer amb elles. Una molt bona novel·la encara que al final perd una mica de ritme.


Consell: pels que vulguin entrar en els nous escriptors japonesos o els que simplement vulguin una bona lectura.

Altres llibres de vacances

Quan a un se li acaben els llibres que tenia previst llegir comença a treure llibres de sota les pedres, o de temàtica molt local. Aquest llibres també han caigut durant la setmana a Vimbodí.


Els borbons en pilotes. Diversos autors.

Crec que no hi ha cap Borbó que es salvi de la crema.

Rojals. Josep Insa Muntaña.

D'aquells llibres amb un conjunt de dades que mai et miraràs, la part llegible molt bé.

Guia turística de Montblanc. Francesc Badia i Batalla.

Petita descripció de cada monument però amb el rigor i el detall ideal. Molt bona primera aproximació a la vila ducal.

El món d'ahir. Stefan Zweig

13/8/2007



Com pot ser una persona tant intel·ligent i desconèixer tant la realitat? O com podem idealitzar tant el món de la nostra infantesa ? L'imperi austro–hungarés era tant ideal, que en pensaves d'ell si no erets austríac? O nosaltres estem equivocats i era una oportunitat pels estats plurinacionals? Malgrat això només treure's el barret, anar a contracorrent en certs moments és una tasca gairebé impossible i l'autor ho aconsegueix.

Consell: pels que vulguin conèixer la vida dels intel·lectuals de la primera meitat del segle XX.

Tor. Carles Porta.

11/8/2007



El comentari que la realitat supera la ficció moltes vegades és veritat. La veritat és que l'ambient tant enrarit fa por. Un s'imagina vivint o passant per aquelles valls i li agafa una esgarrifança. Això sí també és molt curiós com es fa un reportatge periodístic i com a poc a poc s'entra dintre d'un ambiert tant tancat.

Us deixo una adreça del trenta minuts de Tor perquè segur que després el voldreu veure.

http://cat.bloctum.com/sergiblog/2007/05/13/tor-tretze-cases-i-tres-morts-de-carles-porta/

Consell: per estudiants de periodísme perquè aprenguin com és fa un reportatge d'investigació.

dissabte, 18 d’agost del 2007

Barranc del Titllar, Tossal de la Baltasana.

4 hores




He fet el recorregut 3 de natura pel parc, el que puja pel barranc del Titllar i després fa un recorregut circular passant pel Tossal de la Baltasana. La veritat val molt la pena.

Agafem el camí a les Colònies, compte perquè està mal senyalitzat és el camí amb cadenat de la dreta i no el camí en cadenat on està el cartell, ascendim fins a l'enclusa i després puguem per un caneló on retrobem al camí verdader. A la baixada descobrim el camí verdader.La veritat llàstima d'aquests dos errors, sobretot el d'inici perquè la resta del camí està molt ben senyalitzat. En una hora arribem al xalet forestal del Titllar.

Seguim per la pista uns cent metres i trobem l'inici de la volta circular. Seguir la volta com indica el camí en sentit horari perquè la pujada és més llarga i per tant més suau. En una altra hora llarga estem al Tossal de la Baltasana, imprescindible disfrutar del bosc de roure revoll. Continuem pel GR que seguíem i en tres quarts retornem al xalet i tres quarts més per tornar al principi.

Advertència: el senyal del principi està malament és el camí amb cadenat de la dreta i no el de l'esquerra també amb cadenat.

dilluns, 6 d’agost del 2007

El fons del teló.

Demà ja marxo cap a Vimbodí. A aquestes hores estaré prenent la fresca a la terrassa de casa dels meus avis, xerrant amb els meus pares i ma germana o jugant amb el meu nebot. Tindré aquella silueta blau-grisosa que conec de memòria de les muntanyes de Prades al fons. I sempre hi és present com a teló de fons de les meves estades al poble.

Només és per dir-vos que me'n vaig del blog per unes setmanes però després hi haurà totes els llibres que llegeixo, les excursions, les immersions... tots els rotllos que us escric. Així que potser després de molts dies sense actualitzar descobrireu un allau de posts.

Aquest propers dies em deixaré perdre pel Barranc de l'Argentada real i el virtual quedarà en estat letàrgic.

diumenge, 5 d’agost del 2007

21 immersió

Data: 4 agost 2007
Lloc: Illa Mateua ( L'Escala).
Pes: 7 kg---9 kg
Bar entrada: 230
Bar sortida: 40
Profunditat: 9 m
Companys: Roser i Jordi.

Comentaris: immersió des de costa de molt fàcil accés i la illa a uns 10 metres de la platja. Molt poca profunditat 9 metres i amb el centre molt aprop. Poca fauna i la típica de pocs metres. , però podem veure tot el que normalment veiem: castanyoles, sard, estrelles, garotes, júlies ... Dóna per fer tres voltes a la illa, amb tranquil·litat. Veig el túnel després d'una esquerda però és massa estret per passar i no gaire recomanable. Massa gent fent snorkel però no molesten.

Disfruto de la immersió després de l' última experiència, però no em puc enfonsar. El Jordi em dóna 1 kg i molt millor i al final la Roser me'n dóna dos més que li sobren. Haig de millorar la respiració i el control de la respiració per baixar i pujar. Això fa que potser gasti massa aire.

Potser no és la immersió més interessant però els tres hem disfrutat i la considerem ideal per fer la primera de l'any que ve.

Temps fons fins a la data: 12 h 20'
Temps immersió: 55'
Temps acumulat:13h 15'

dimecres, 1 d’agost del 2007

L'enamorat de l'Óssa major. Sergiusz Piasecki

1/8/2007


Molts llibres posen a la seva contraportada que sóc fantàstics però de tant en tant t'ho creus i te l'endús. I llavors el llegeixes i et confirma la teva primera impressió i en fons ja ho sabies, no saps perquè, però ja ho sabies. I vas a la llibreria a buscar un altre descobriment però en el fons saps que no se'n troben cada dia.

Consell: malgrat basar-se en fets reals és com una novel·la de contrabandistes que t'atrapa.

dilluns, 30 de juliol del 2007

El desert dels Tàrtars. Dino Buzzati

30/7/2007



Deixar-se conduir pels esdevediments, o l'encara sóc a temps, o ja decidiré el que vull fer més endavant també es prendre una decisió i al cap d'un temps t'adones que t'ha canviat la vida per sempre.

Consell: no la llegiu en èpoques on tingueu dubtes existencials,us pot deprimir de forma definitiva.

dimecres, 25 de juliol del 2007

L'espectacle de la pena de mort. Joan de Déu Domènech

24/07/2007

Cada cop m'agraden més els llibres d'història que parlen d'un fet en concret i d'una manera amena més com un llibre de divulgació que un estudi rigorós amb set centes notes a peu de pàgina. Aquest llibre ho aconsegueix és amè i de bon llegir i lliga amb comentaris amb l'actualitat, encara que alguns d'aquest comentaris potser els trobo sobrers. Algunes curiositats que desconeixia i que m'han sorprès sabíeu que el botxí saltava sobre els penjats per estrènyer el nus de la corda i la mort fos més ràpida? A part també d'un bon altre nombre de barbaritats que es feien.

Consell: pels amants de les costums i fets de Barcelona.

divendres, 20 de juliol del 2007

L'ase d'or. Apuleu

19/07/2007


Primer vaig pensar que seria un gran text per adaptar per un espectacle de titelles infantil, després que potser per adults i finalment dubto que es pugues adaptar. Primer masses històries i algunes s'haurien d'eliminar i segon algunes no serien correctes actualment ( homofòbia). I a més moltes històries acaben malament encara que potser seria bo per un espectacle infantil que tot no fos tant ensucrat. Però no li veig les possibilitats del principi. Això una novel·la senzilla per passar una bona estona.

Consell: per gent que vulgui conèixer una mica la societat romana d'una forma divertida.

dimecres, 18 de juliol del 2007

Dramaturg d'espectacles de titelles

Sempre m'han agradat de les titelles, tant les de fil com les de mà. Per què ? No ho sé, potser és un reducte de l'infant que tots tenim a dintre, però m'agraden els espectacles de titelles.

No hagués dit mai que tindria enveja del nivell cultural de Lleida, però en tinc. Ells tenen un festival anual de titelles que funciona a la perfecció i un centre de titelles i a Barcelona el festival és bianual i a sobre se l'han carregat amb lo del teatre visual. On puc anar a veure espectacles per adults de titelles aprop de Mataró? Les titelles no només són pels infants, no hi ha espai a Barcelona per una sala de titelles per adults?

L'altra cosa que critico dels espectacles de titelles és que moltes vegades són de companyies auto-gestionades: ells fan els titelles, els interpreten i construeixen l'espectacle i el text; i moltes voltes, em sembla les titelles són magnífics, la interpretació molt bona però el text queda curt o fluix. Demano una figura que no existeix i que suposo que és moriria de gana. El dramaturg de titelles.

Els espectacles de titelles tenen un ritme o unes característiques diferents als teatre d'actors o als textos escrits per tant han de tenir un text adaptat. Per sort per Santes sempre hi ha titelles i aquest any també per adults!

l'Ovidi. Núria Cadenas

16/07/2007


Curiós aquest país on s'ignoren la gent que fa nosa i quan s'adonen que s'està morint o que s'ha mort en l'oblit corrent tots a fer-li homenatges. Tots es planyen pel seu anonimat que havia caigut últimament, per després tornar al cap d'uns mesos a l'anonimat de la seva obra. Potser aquest país no es tant petit com pinten sinó petit de mires. Curiós, curiós aquest país.

Consell: més que aquest llibre recupereu o descobriu les cançons de l'Ovidi, no sigueu curts de mires.