diumenge, 30 de desembre del 2012

Remenant papers i nous i vells propòsits d'any nou.

Per un petit projecte a quatre mans, m'he trobat remenant papers a l'arxiu comarcal. En concret, els pressupostos municipals del segle XIX del poble. He mirat xifres, llistes de sous. He sumat i restat rals de velló, escuts i pessetes. He intentat desxifrar tintes esborrades i xifres incomprensibles durant un matí d'hivern, no hi havia més temps. M'hi he divertit.

Acabo l'any emmerdat en un nou projecte–afició i amb la sensació de tastaolletes que no acaba d'aprofundir en res. I és que no hi ha temps per a tot, però em dol. Així la llista de bons propòsits pel proper any no cal que la canviï continua sent aprofitable d'any per any ( muntanya, aus, fotografia...) encara que cada any és fa més llarga amb els vells més els nous propòsits. No hi ha forma de escurçar-la! Per cert bons any a tots!

dimecres, 19 de desembre del 2012

Hivern àrtic. Arnaldur Indridason



Quarta novel·la que llegeixo de Indridason, molt rodona, amb totes les característiques de la seva sèrie, potser la menys trista a nivell personal. Encara que continuo amb el mateix problema: això és un nom de dona o d'home.

Sinopsis: un jove de setze anys i origen filipí apareix assassinat al costat de l'Institut. Racisme?

dissabte, 15 de desembre del 2012

Passi-ho bé, senyor Chips. James Hilton


Encara em sorprèn la innocència d'alguns textos de principi de segle, lo blancs que són. No ho critico, s'agraeix una lectura com aquesta de tant en tant. Potser ara som massa recaragolats. Innocent, senzilla, sense pretensions al meu parer però de lectura amena i que et deixa mig somriure i mitja llàgrima.


Sinopsis: tota la llarga vida de docent d'un professor d'un college a l'Anglaterra entre l'època victoriana i la primera guerra mundial.

diumenge, 9 de desembre del 2012

Ja ha arribat el tió!

A casa meva els tions vénen volant de Prades i tenen forma de porquet, coses de casa. Avui de sobte hem sentit un cop a la porta i ens hem adonat que ja havia arribat. La reacció de la Mar ha estat emocionar-se i preocupar-se perquè no tenia cap bastó. La reacció del Pau ha estat continuar emocionant-se perquè es pot xumar el peu i d'aquí no l'hem tret. Amb el bastó la Mar s'ha dedicat a estovar el tió. I encara torna a casa cada any? Després quan li hem dit que per cagat ha de menjar, ha anat a buscar cinc o sis plats i omplir-los de cereals, casualment els que no li agraden. El problema és que el tió de casa és força petit. Ideal perquè una nena de tres anys el pugui transportar tot el dia per casa sense dificultat. No sé si l'any que vindrà més tard, vist el panorama.


dilluns, 3 de desembre del 2012

No cal riure


Només recordo un camí que la Mar es pixés sols treure-li el bolquer. En canvi en Pau ho ha fet més de deu vegades, d'acord és un nen i diuen que els hi passa més sovint. D'acord és més explosiu i surt més impulsat, efecte font. D'acord però no cal començar a riure quan passa i menys fer cleques a les cinc del matí. Quin penques!!!