dilluns, 28 de setembre del 2009

He rodolat sobre una gran taca vermella



Una orella, per a mi el quatre amb l'agulla és una orella. L'orella del Manel que és el que més veig, el que em serveix de referència, poca cosa veig més del castell. Veig poques coses, però en sento moltes.

El castell són els peus del Pau, que des de el conec ha anat baixant pisos i canviant de nom : piolín, Pauet i ara ja Pau. I l'absència dels peus del Vladi, que em sap greu, però les coses són com són. Són els meus peus sobre el Josep-Lluís, el baix que he renunciat a preguntar-li com ha anat. Bé, molt bé nen. És sempre la seva resposta encara que algunes vegades el vegis esbufegant. El castell també són les mans al costat de la cama i a sota el genoll de l'Oriol i el Paco. L'Oriol cua, cabells blancs, moto i estelada a la diada i el Paco vivint a Vic, crític amb algunes decisions de la tècnica però baixant a tots els assajos, i músic de cap de setmana. També les mans al cul del Vador, que té un gat clavat al meu. I la pressió a les cuixes dels vents, del Carrat i del Ruben. El Carratalà fa anys que no es passa per la colla però a la Mercè no pot faltar i el Ruben al matí s'estava fotent un suís a la Pallaresa, jo també hi era. El castell també és el peu del Xiquet i del Gaby els quals agafava, i el París, l'home que mai té un no per resposta i el Téllez que l'any passat vam tenir alguna discussió pujada de to, però que tot plegat em sona molt llunyà i oblidat.

Ha soltat els peus del Víctor i del Gaby i me llançat a rodolar per sobre la pinya vermella. He trepitjat caps de laterals, vents i cordons. De companys que fa temps que no venen però no falten a la Mercè, de nous castellers encara amb samarretes, de companys del Riberal que tampoc mai falten. Alguns són amics meus, altres fa molts anys que convivim i alguns no en sé ni el nom, però tots companys.

He rodolat per sobre una gran taca vermella i quan he tocat el terra dur de la Plaça de Sant Jaume (els que fa anys que fem castells amb Barcelona sabem el dur que és), llavors he mirat al cel i he vist un majestuós pilar de sis al mig de la pinya de la colla, la joia de la colla.

Ara que em replantejo el meu futur a la colla. Si com el castell m'allunyo del nucli de la colla però aquesta té un futur esplendorós, com l'agulla que queda al castell seré feliç.


Pd: No suporto veure fotografies dels castells, estic entrat de pit!

dijous, 17 de setembre del 2009

Sense Tísner

Sóc un desastre, ho reconec. Vaig perdre el llibre 556 Brigada Mixta del Tísner que havia agafat de la biblioteca. Quan vaig preguntar que havia de fer, em varen dir que havia de comprar el mateix llibre i portar-lo a la biblioteca. Em vaig dirigir a la llibreria i en aquesta edició o en qualsevol altra edició el llibre està descatalogat. Doncs torno de la biblioteca per preguntar que faig. Em diuen que buscaran un altre llibre del mateix autor per compensar la pèrdua, comencen a mirar i s'adonen que tots els llibres de l'Avel·lí estan descatalogats.

Em vaig quedar de pedra. Ja l'hem ignorat ? I el seu gran amic en Pere Calders? També és impossible trobar els seus contes? Tenim una cultura tant rica i tant plena d'autors que podem oblidar la ironia, l'humor i el compromís del Tísner? L'Avel·lí va venir a explicar la seva trajectòria vital al meu institut i des de llavors que li tinc un apreci especial, i em dol aquesta circumstància.

Pd Demano perdo a tots els lectors que no podran fruir de 556 brigada Mixta per la meva pèrdua.

dilluns, 14 de setembre del 2009

7 anys de 4d8

Anant cap a l'actuació de Badalona em va fer gràcia constatar que en la mateixa plaça i el mateix dia havia debutat com a segon de castells de vuit (4d8 11/09/2002) ja fa uns quants anys. Ara uns quants anys després apujava el repte posar-l'hi una agulla a l'interior. Comentant-ho amb els companys després vam començar a recordar els quatres de vuit més merdes que hem fet. El curiós és que la majoria no me'n recordava i em van passar coses.

Jo vaig recordar el 4d8 de Montgat (27/04/2003), el castell que he patit més en la vida i que creia que m'havia lesionat, després va ser portada de la revista de la colla. Del de Ripollet (Intent 1/05/2003) no me'n recordava al principi i això que em vaig trencar un braç! Del del 25è aniversari de Minyons (18/07/2004) tampoc i mira que va ser l'últim castell que vaig fer a tronc fins que la crisis dels segons de la Mercè del 2007 em va fer tornar a pujar. També van parlar d'un 4d8 de Les Corts però aquest no anava. He tingut la “sort” de fer-me mal a totes les caigudes de castells de vuit i a les Corts no recordo haver rebut.

Suposo que ara que aquest any em plantejo prendre'm els castells amb més calma o deixar-ho em venen aquest atacs de nostàlgia. Tot el meu temps lliure el dedico en gran part a la colla i tinc ganes de fer més coses. Així que a finals de temporada decidiré que fer.

En quant a l'actuació, llufa. El primer intent anava molt bé però la canalla va dir que no volia pujar i el segon intent vaig fer malament la meva feina, no vaig mantenir les mides del castell i em vaig obrir en excés. L'únic positiu és que no em vaig rebre gens a la caiguda, ja era hora, semblava el pupes. Alguns companys sí que van rebre una mica però res d'importància, espero que es recuperin aviat.

Revisant les dades me adonat que després del 4d8 de Terrassa vaig tornat a pujar al 4d8 de Vilanova, és el de la foto. Haig de menjar més panses.

diumenge, 13 de setembre del 2009

La Mar coneix Vimbodí

La Mar els dies 6-7-8 d'agost va anar a conèixer el seu poble: Vimbodí. Ràpidament quan els vilatans es van assabentar de la visita, van córrer a decorar tot el poble i omplir-lo d'ornaments fets a corre-cuita. Amb gots de plàstic, càpsules de Nexpresso... van deixar el poble engalanat. Els vimbodinecs han promès que cada cinc anys faran el mateix per recordar-ho. Fins i tot van portar la Verge de l'ermita al poble. Algunes males veus diuen que va passar perquè coincidia amb les festes dels Torrents i que ja fa temps que cada cinc anys engalanen el poble. Ja sé sap en els pobles hi han moltes enveges.



Els cafès de les esperes es van convertir en flors i els gots de la celebració en fanals.



Així uns quants dies de joia sols emboirats quan la Mar va ser segrestada per la seva àvia que la va arrancar dels braços paterns i la va introduir a l'interior de la casa pairal. Deixant els pares de la Mar sols palplantats al carrer, sense filla ni benvinguda. En fi, ja no som ningú.

dijous, 3 de setembre del 2009

Vida normal

Fa dies que tinc ganes d'escriure, sobre el meu nou institut i les sensacions que em desperta; sobre castells i anar explicant els amics que té la Mar o fer alguna cosa digna amb el meu altre bloc, mig abandonat pobre.

Però vaig dient la setmana que ve quan m'hagi assentat una mica, que tot estigui més consolidat llavors ho faré. Però estic començant a creure que amb una criatura, l'anar sempre atrafegat, retardat de feina i adormit serà la meva nova vida normal.