dimarts, 30 de setembre del 2008

Nepal. Bhaktapur, Pashupatinath, Boudhanath 4 d'agost.

Continuem la visita a la vall de Katmandú. Al matí ens apropem a la ciutat medieval de Bhaktapur. Ja ens sona l'arquitectura newari i l'estil dels temples són els mateixos que vam veure ahir, però ja ens agrada. Passegem per la plaça Durbar, naturalment, veiem el palau del rei i el banys reials i després donem un tomb per la ciutat. Entrem a una escola de mandales i ens expliquen el seu significat i tipus. Després anem a una altra plaça i comtenplem un temple de cinc terrats, amb una escalinata preciosa i finalment la plaça on fan la terrissa, tota plena de càntirs, gerros, figuretes...

Ens deixen temps lliure i passo un dels moments més agradables del viatge, sentat simplement dalt del temple, contemplant la plaça, mirant la gent, els colors , la roba, les ètnies i muntant mentalment les peces del carro enorme que hi ha a la paret. Com deu ser contemplar aquesta plaça un dia de festival?, realment havíem de venir a l'octubre.



La vista desde dalt del temple, fixeu-vos amb el carro.


Després ens acostem a Pashupatinath el temple hinduista on fan les cremacions dels habitants de Katmangú tant hinduistes com budistes, un altre cop la barreja. Com ha passat al matí no ens deixen entrar als temples hinduistes però si que veiem les cremacions des de l'altra banda del riu. No impressiona tant com pensava.



Una cremació i la familia vestits de blanc,de dol.


I per acabar el dia ens acostem a stupa de Boudhanath la més gran de Katmandú, només entrar a la plaça canvia l'ambient caòtic del carrer del costat per la tranquil·litat més absoluta, com pot canviar tant una ciutat d'un carrer a un altre? Ensopeguem la gent que ha acabat de treballar i va a resar donant voltes a l'stupa, però hi ha l'ambient d'un carrer de poble quan la gent surt a passejar i xerrar . L'únic curiós és que tothom dona voltes en sentit horari, seguint el ritme del món. Ens agrada moltíssim a tots aquest lloc.


Dos dies portem al Nepal? Semblen ja dues setmanes, realment val la pena.

dilluns, 29 de setembre del 2008

Nepal. Swayambhunath, Katmandú, Patan 3 d'agost

Primera visita del viatge, cap a l'stupa d' Swayambhunath. Està situada dalt d'un turó i és segons la tradició on es va dipositar la flor de lotus que flotava al llac que ocupava la vall de Katmandú quan un santó el va buidar. Enfilem les escales del temple, si esbufeguem tant que farem al trekking? Al principi tots arremolinats, mig acollonits, sensació que dura cinc minuts a partir d'aquí i durant el viatge sensació de total seguretat i tranquil·litat ( sort que els prejudicis han durat poc). Primer xoc, al temple no es pot entrar, és massís i la gent fa les ofrenes al seu voltant i enmig del recinte budista, un temple hinduista, realment tot és un poti poti. Ens deixem portar per la novetat, els colors, les ofrenes, els milers de déus...



L'stupa d'Swayambhunath i els seus habitants més famosos


Anem a Katmandú a la plaça Durbar, m'impressiona, els temples, les cases, la gent, quin ambient més increïble i això que el guia diu que ens porta pel matí perquè esta més tranquil. Aprofitem per visitar la casa de la Kumari (nena-déu) i tenim la sort que ens beneeix. Comencem a aprendre a ignorar els venedors ambulants i estar més tranquils pel trànsit boig de Katmandú.

A la tarda anem a Patan, antiga capital del Nepal i la seva plaça durbar ( totes es diuen igual) és encara més impressionant que la de Katmandú. Només poder veure aquestes dues places ha valgut la pena. Anem al temple d'or i faig el primer sacrilegi del dia, passejo en sabates de cuiro per un recinte sagrat. El Monsó ens saluda, acabem xops de cap a peus, realment els paraigües molt millor que portar xubasqueros, no era l'època per venir, ho podem passar malament.

Caram pel primer dia! Moltes sensacions: el menjar, la religiositat que ho impregna tot, la gent, el respecte a les altres religions, a l'altra gent... i les places, quines places!



La plaça Durbar de Patan.

dijous, 25 de setembre del 2008

Un dia vaig parar el tres de nou a terços.

Un relat egocèntric, és el meu bloc!

D'aquí a molts anys, encorbat a l'escona , amb el gaiato a les mans i amb les galtes roges de l'escalfor d'un vell tronc d'alzina. Un d'aquells dies bojos, ventosos, brúfols amb el gebre a les branques i la boira de les Garrigues baixant pel coll de Tarrés, un d'aquells dies d'hivern que fa parar bojos als forasters i que als de Vimbodí ens fa sentir vius.

Un d'aquells dies que fa ajuntar padrins, fills i néts a la vora d'un bon foc i d'unes bones torrades, no sé com sorgirà el tema: una vella fotografia ?, una enganxada a l'esquena després de fer el cavallet als néts ? o un comentari casual. Algú dirà: Sabeu que l'avi feia castells ?, que va parar el tres de nou a terços?

Llavors aprofitaré el meu moment amb uns llargs preàmbuls. Els parlaré d'una inoportuna lesió, d'un casteller de tronc jubilat que és va veure obligat a fer els tres de vuit. D'un tres de vuit indestructible l'any següent ( m'hauré oblidat d'Esparreguera), d'uns assajos frustrants, de la paciència infinita d'una colla. I d'unes proves espectaculars ( tot s'exagera amb el temps) dos dies abans de la cita. Llavors ben preparats, els parlaré d'una colla valenta, d'una plaça plena de gom a gom, i els narraré un intent penós, fluix, decebedor de tres de nou.

Amb la decepció als ulls, els parlaré que això no és pas un conte sinó la realitat, que aquesta molta vegades és dura i cruel. Els parlaré igualment de l'ambició,del companyerisme, de la valentia d'una colla, de l'orgull, que aquell qui mai arrisca no pot guanyar mai res, però també els parlaré de la feina ben feta i de l'auto exigència. Que els hi serveixi d'una lliçó per a la vida.

I llavors, quan els néts ja s'hagin cansat de l'avi, que pesats són els grans !, i juguin amb moderns jocs electrònics que no puc ni imaginar. Em vindran a la memòria els meus anys a la colla. Aquells castells mítics, aquells que es recorden anys i anys: aquell tres de nou de Vilafranca o el de Vilanova o aquells intents de tres de vuit per sota, o el crit de la plaça vella de Terrassa al carregar el quatre o aquell quatre de Montgat on pensava que em moria dalt del castell, però poc a poc els castells els oblidaré i recordaré els companys. Que se n'haurà fet? Recordaré aquelles converses interminables sobre castells, aquella passió, aquelles copes de gelat immenses abans de la Mercè, quan encara teníem totes les esperances abans de l'endemà fotre'ns una hòstia espectacular. Recordaré el millor que tenen els castells, els companys.

M'aixecaré i m'aniré a dormir amb mal d'esquena però no dels castells sinó dels anys, abans d'això picaré l'ullet a la padrina que naturalment sap que estic pensant. Com vaig poder arribar a parar un tres de nou ? Qui va ser el boig que em va fer pujar allà dalt?





Fa tres dies que tinc mal de cap, per què serà?

dilluns, 1 de setembre del 2008

Nepal. Viatge 1-2 agost.

De Barcelona a Madrid, Katmandú no està a l'est? Per què anem cap a l'oest? Madrid-Doha, Doha-Katmandú tot un dia de vol per arribar de casa al nostre destí. Cansat, rebentat gairebé sense dormir gens i al·lucinant amb l'espectacle de l'aeroport de Doha. Podies veure des de europees amb tops i minifaldilla a dones àrabs del golf que només els hi veies els ulls amb prou feines. També espectacular la cua per accedir a l'aeroport i com descaradament i amb els somriure a la cara tothom s'intentava colar d'una forma tant descarada que et parties de riure enlloc d'emprenyar-te. Això i el joc de: Qui creus que ve amb el nostre grup al Nepal? L'únic una mica entretingut de la pallissa. Per sort la tia borde anava a Perú.

Arribem a Katmandú ja a la tarda, collaret de flors i salutació amb el guia. Namaste... namaste... Fins a catorze vegades. Camí de l'hotel amb els ulls oberts com a plats: tots el cotxes pitant i creuant-se entre ells, tres cotxes alineats i tallant-se a l'últim moment abans de xocar amb el de cara, entremig de transeünts, bicicletes, infinitat de motos amb un, dos, tres fins a quatre persones en una moto! Caos total. Tots els baixos de les cases ocupats per botigues fins i tot les escales de les cases, venedors ambulants de menjar... quan el guia ens diu que hi ha poc ambient perquè el dissabte és festiu. Eh? Què hi ha tancat? si això és una disbauxa.

Ens refugiem a l'hotel cansats i sopem al mateix hotel no sortim ni afer un vol. Només em vist Katmandú pel forat d'una finestra, demà tot un país ens espera.