dijous, 27 de març del 2008

Ceret “ Els dos campanars”

23 de març 2008




El segon dia centrem la nostra ruta a Vilafranca del Conflent i a redós del Canigó. Anem fins a Castell de Vernet, deixem el cotxe i comencem a grimpar amunt fins al monestir de Sant Martí del Canigó. Mitja hora, tres quarts de forta pujada per mig d’una castanyeda. Primer de tot descobrim l’ermita de Sant Marí el Vell ( un precedent del monestir?) Fem la conya de: Me l’imaginava més gran ! no deixa de tenir l’estructura de tots els monestirs que estem veient en petit. Deu minuts més i trobem el monestir. Les visites són a les deu i a les onze i la propera a les dues. Mirem el rellotge: dos quarts de dotze. Ja em començo a cansar dels horaris francesos! Així que donem una volta i comencem el descens. Ens ha anat bé que ens toqués l’aire després de tant de cotxe.

Arribem a Vilafranca però és un xic aviat per dinar així que pugem abans a Fort Liberia. Quina pujada! I ja en portem dues en un matí. Visitem el fort i ens endinsem una mica més en l’enginyeria militar del segle XVII. A mi m’agrada, a part, no deixa de ser geometria.

És curiós i ho he estat pensant. Com la frontera d’Espanya i França s’ha desplaçat cap el Sud podem anar veient la diferència entre les fortaleses de l’edat mitjana i l’edat moderna. Fa un any vam veure les medievals a Queribus, Parapertus i Foix i en aquest viatge veiem la transformació que va produir l’aparició de les armes de foc als castells.

Després de la visita ens falten els vuit-cents esglaons de baixada pel pas subterrani que uneix la fortalesa amb el poble. Ens tremolen les cames i estem baldats, així que cap a dinar. I després ja una mica descansats donem una volta per la ciutat closa. Això sí, si ahir vam veure un casteller de Barcelona avui trobem un capgròs. Tothom ha vingut aquí?

A la tarda visitem Sant Miquel de Cuixà , l’altre campanar que conversa amb Sant Martí a l’epíleg del Canigó de Verdaguer. Tot és casualitat però semblem uns fanàtics del poema èpic de Mossèn Cinto. Aquest sí que el podem visitar però sols podem veure mig claustre, l’altra meitat està a Nova York! Una de les coses que més m’agrada és la cripta i els soterranis, realment és una església sobre una altra.

Ja és hora d’anar cap a Ceret a descansar i deixem els dos campanars xerrant entre ells.

dimecres, 26 de març del 2008

Ceret “ Els sarraïns ja han entrat a Elna i Ceret”

22 de març 2008





Enfilem l’autopista cap al nord fins arribar al Pertús, per què sempre que l’atravesso penso en Aníbal? O els musulmans i Pere Martell? Poc després ens desviem cap a Argelers, més records del Pertús per arribar al nostre destí Cotlliure.

M’imaginava un port amb unes barques i una església-fortalesa pintoresca però hi ha molt més. Del fort de Sant Elm i del Palau dels reis no en sabia res. Tot el conjunt té un encant especial. Passegem per l’escullera i donem la volta al castell. El viatge comença bé, la veritat.

Després de dinar ens acostem al cementiri i veiem la tomba de Machado. No m'agrada ni visitar cementiris, ni les visites obligatories.

Ens acostem a Port-Vendres , qui m’havia dit que valia la pena? I decidim anar fins a Elna a completar el dia. Entrem a l’església i veiem el guia que surt dient Ferme. Si són quarts de cinc! Ens hem de fer la idea que els horaris han canviat. Doncs ens aproparem cap a Ceret una mica abans del que ens pensàvem.

No sé perquè però tinc gravat al cap el vers del Canigó que diu “ els sarraïns ja han entrat a Elna i Ceret”. He descobert les dues ciutats el mateix dia.

El dia es tanca amb la vista del Canigó. Hi ha alguna forma millor d’acabar una jornada?

Museu d'Art Modern de Ceret

Sempre he pensat que hi ha dos trencaments en l’art modern. El primer amb els ismes quan els pintors es van poder alliberar del realisme gràcies a la fotografia i van començar a experimentar amb la realitat, impressions ( impressionisme), trossejant-la geomètricament ( cubisme)... però sempre partint de la realitat. I una segona fase on ja abandonen la realitat i és dediquen a experimentar sense límits i a buscar sensacions.

La primera d’aquestes fases m’atreu moltíssim la segona no em diu res ( quasi mai). Per que quedi clar un Picasso, un Miró de l’ inici, un Gris els trobo molt interessants un Tàpies em deixa fred. Serà perquè no es basen en la realitat?

El museu de Ceret està basat quasi bé en la totalitat en aquesta primera fase i la veritat em va agradar moltíssim. Vaig descobrir alguns pintors que desconeixia i em van sorprendre ( Herbin ). Quina és la meva incultura!

A part l’exposició temporal de Marc Chagall val molt la pena. Pintura, ceràmica i escultura. Sobretot el que destaco són els gerros, un capitell de pedra i els quadres de gran format. I una cosa que últimament valoro molt, el tamany del Museu és l’apropia’t i de dimensions ideals.

dilluns, 24 de març del 2008

Austràlia. Roc Casagran

23/03/2008

Capítols curts, històries entrellaçades, personatges solitaris amb alguna cosa a amagar. Aquesta és la estructura d’aquesta novel•la que sincerament m’ha agradat. Una aposta senzilla, treballada i correcta, una aposta honrada.

Quatre personatges es passegen per la Barcelona actual. Una okupa, un taxista, una poetessa alternativa i un actor que mai ha fet cap paper ni cap curs d'interpretació són els protagonistes d’aquest relat.


Consell: un jove autor amb noves idees i una bona novel·la al darrere.

Delicioso suicidio en grupo. Arto Paasilinna.

21/03/2008

Hi ha llibres que prometen molt, que els trobes originals, cosa que costa molt de trobar. Que fins i tot, comencen amb molt de ganxo i de sobte es desinflen. Aquest és un d’aquest casos. El que podria ser un gran llibre d’humor negre o fins i tot de burla de la societat finlandesa perd pistonada després d’uns primers capítols que et sorprenen.

Imaginar-se un grup de finlandesos agrupats per les seves intencions, l’esport nacional finlandès: el suïcidi; com es dediquen a recórrer Europa buscant el millor lloc per estimbar-se amb un autocar, podia haver donat molt més suc que aquesta novel•la.

dijous, 20 de març del 2008

Castellfollit-Mola d'Estat


2 hores 45 minnuts


Fem una petita sortida pel Bosc de Poblet. Anem en cotxe fins a la casa forestal de Castellfollit i seguim la pista que hi surt. Després hem de trobar un camí no marcat que va a enllaçar al GR que seguirem fins arribar al mirador de la Mola d’Estat i després a la Taula dels Quatre batlles.

En teoria una excursió en que la única dificultat és encertar el camí que enllaça la pista amb el Gr-171 que va de Prades a la Pena.

Sortim de la casa forestal i em diverteixo fent excursionisme a l’antiga. Amb un mapa i treballant el sentit de l’orientació. Segueixo cada revolt amb el mapa al davant del nas per saber exactament on estic i trobar el corriol. Aquesta és la paella a l’esquerra i ara hauríem de trobar un dipòsit d’aigua... Una mica abans del que em sembla i en un corriol no marcat al mapa trobo un camí que ascendeix i porta la direcció correcta. És aquest ? es perdrà el camí? Hi ha unes marques verdes als arbres. Ascendim i arribem al Coll de la Caldereta on enllacem amb el GR.L’hem encertat. Ara sols queda seguir les marques blanques i vermelles per trobar la Mola d’Estat.

Malgrat que sigui una pista gens perdedora m’estranya no anar trobant les marques. Anem tirant i al final arribem al Clot del Llop on veiem les marques de GR. Ens hem desviat i hem anat més lluny del que volíem. Tornem pel GR que hauríem d’haver agafat. Trobem la Taula dels quatre batlles i després la Mola d’Estat. Ja m’ho havien dit , però quina vista de l’interior de les muntanyes de Prades. Ara podem desfer el camí per on hem vingut o seguir el GR i hauríem d’anar a parar al Coll de la Caldereta. Ens arrisquem i tornem pel GR i comprovem que el GR es separava de la pista que hem seguit poc després del Coll. Hem tingut sort que la pista enllaci després en el GR. Trobem el camí difícil i ens perdem al GR!!! Desfem el camí fins a Castellfollit.

Com en totes les excursions pel Bosc de Poblet, s’acaba amb un vermut abans de dinar a Cal Fonoll. I amb un altre lloc que penso sovintejar en el futur ( Mola d’Estat).

dijous, 13 de març del 2008

Matagalls ( Per Coll Formic)

2 hores 10 minuts


Aprofito el matí festiu que tinc entre setmana per anar a fer el Matagalls per Coll Fòrmic. No és gran cosa, ni potser la més original. Però que no val la pena? I a part a la tarda haig de fer crèdit de síntesis.

Ens enfilem a un ritme lent i fent parades. Com he pogut perdre el poc fons físic que tenia fa un mes? Molt poca gent per ser el Matagalls, que bonic que es poder anar als llocs entre setmana, fins que apareix tota una classes d’institut cridant i queixant-se. Havia de ser el Satorres de Mataró? La Roser ha pogut saludar a una ex-professora seva, quines casualitats.

En fi un agradable mati al Montseny, encara que la visibilitat no era la millor per culpa dels núvols.

dilluns, 10 de març del 2008

Òrrius-Cèllecs

2 h 15 minuts

Aprofitem el diumenge al matí per fer una escapada a la muntanya. Comencem de la plaça major d’Òrrius i ens acostem per pistes forestals fins Sant Bartomeu de Cabanyes una ermita romànica però tancada a les visites. Després muntanya amunt fins a Cèllecs mirem la vista del Vallès. En una horeta i poc arribem al coll. Com comença a ploviscar enfilem ràpidament cap a baix.

Una senzilla excursió per estirar les cames un diumenge al matí.

Firmin. Sam Savage

8/3/2008

La primera vegada que llegeixo un llibre recomanat en un blog de literatura. No ho sé però a vegades tens la impressió de trobar una joia amagada, i aquest cop tenia aquesta impressió. La veritat no m’ho ha semblat. No és pas un llibre dolent però tampoc cap d’aquells que vas corrents a recomanar als amics.

La vida d’una rata enamorada de la literatura i de gent que viu d’aquest tema: un llibreter de vell i d’ocasió i un escriptor frustrat. Un altre llibre que et porta una bona estona de lectura.

dissabte, 8 de març del 2008

XXXII Saló de fotografia

Passejant per la Riera entrem a la mostra de fotografies de Mataró. M’han agradat les fotografies però sense cap que em sembles especialment remarcable o em fes parar. Potser no tenia un dia inspirat.

diumenge, 2 de març del 2008

El noi del pijama de ratlles. John Boyne

29/02/2008

No van actuar els ciutadans alemanys com a nens amb els camps d’extermini durant la Segona Guerra Mundial? Fent veure que no veien el que era obvi. Hi han realitats tant cruels que són difícils de copsar?, encara que les tinguis davant del nas? I la idea del càstig del Tal faràs, tal trobaràs pel comandant del camp són les dues idees que em venen al cap després d’haver llegit aquest llibre. No sé si l'autor hi ha pensat a escriure'l però a mi em venen present.

Un llibre que sap tractar amb tendresa i desde un punt de vista nou, cosa molt difícil, un tema molt dur. Encara que a vegades no t’acabis de creure la inocència del nen.