Entro a la tècnica.

Aquest any si que m'ho prenc amb calma. No vull deixar els castells però no vull que m'absorbeixin tant. Vull fer altres coses. Una trucada, dos dies de que sí o si no i entro a la tècnica. Contradictori ? Totalment, però sóc així.

Hi han persones que no saben dir que no i tinc clar que jo sóc una d'elles però també és el grau de responsabilitat de quan et demanen un compromís et sentis responsable més el cuquet d'entrar allà on és couen les coses. En fi que em deixo entabanar fàcilment.

També el que em demanen m'agrada i puc treballar a la meva, cosa que vull. Sé que moltes persones em veuran com el tonto que avisa als qui altres han decidit que puguin, però se'm refot. No crec que aporti molt a la tècnica de troncs però almenys la meva feina m'agradaria fer-la bé.

D'altra banda si haig d'acabar amb els castells que sigui emmerdat fins al fons. Només un desig aguantar més del mes i mig que vaig suportar a la tècnica de pinyes fa una pila d'anys.

Fa mil anys que sóc aquí. Mariolina Venezia

28/01/2008




Una novel·la de la història d'una família italiana. Des de la reunificació italiana fins a les dates actuals. Així descobreixo algunes coses que ignorava com les guerres de guerrilles després de la reunificació defensant el retorn dels antics reis i contra els terratinents. Altres coses que s'aprecien i ajuden a entendre la Itàlia actual com les diferències, bàsicament de percepció de la vida, entre nord i sud d'Itàlia.

La novel·la és bona al principi però decau ràpidament a la meitat.

Consell: n'hi han de més bones.

Oix-Torralles-Hostal Vall d'en Bac

5h 30'

Ens apropem a l'alta Garrotxa per fer una excursió partint d'Oix fins a l'Hostal de la Vall d'en Bac. Partim d'Oix i ens dirigim pel GR-1 a l'agregat de Torralles, el camí va fent pujada però sense ser excessiu, en una hora i poc ens hi arribem. És un petit poble amb església romànica i quatre cases totalment arreglades. Després continuen seguint el GR-1 fins a l'Hostal de la Vall d'en Bac, una hora i mitja més. El corriol és molt agradable i d'aquí pel GR-83 i després per un camí local ens tornem a Oix pel bosc del Quer, tardem aproximadament el mateix per fer la tornada 2,30 minuts.

El bosc del Quer és increïble sembla tret d'un conte. Mai havia notat tant els canvis d'humitat d'una manera tant radical. Primer una fondalada totalment glaçada on en tot l'hivern no hi deu entrar el Sol, després un bosc totalment cobert de Barbes de Monjo i de verdet als arbres ( se'ns ha espatllat la màquina, mala sort!) , més tard una zona totalment xopa per travessar un corriol i al final de sobte aparèixer un llit de fulles ocres, enmig d'un bosc sec. Cada canvi te'l trobaves de sobte, al girar un revolt.



Excursió molt agradable, i sense pèrdua ja que hi ha pals indicadors a les cruïlles que indiquen direccions i temps per arribar a cada lloc.

Foto periodisme a Catalunya (1976-2000)

Tornem a fer una cosa que feia temps que no fèiem: passejar per Barcelona amb l'excusa d'anar a veure una exposició. En aquest cas la de foto periodisme al Palau de la Virreina. M'han agradat molt les fotos, tant les de situació o fet noticiable ( un atemptat, una festa...) com les preparades ( una fotografia per il·lustrar una entrevista amb un polític) que pensava que no m'agradarien tant.

Una exposició curta per anar-hi aprofitant que estàs pel centre de Barcelona.

Once

Una de les coses que sempre reflexiono de les narracions, films...és quanta estona necessites o has de dedicar a crear un clima que faci que els espectadors vegin la situació dels personatges i que sàpiga fer apreciar als espectadors la importància del canvi que es produeix. Has alentit massa la història? O has estat massa ràpid i no s'entén la psicologia dels protagonistes?

En aquest film crec que el director va massa lent i les continues cançons fan alentir massa la narració i fer-la una mica reiterativa. Tot i això un bon final, no dic sorprenent, fa que te'n vagis del cinema més satisfet del que pensaves a mitja pel·lícula.

Cien años de soledad. Gabriel García Márquez.

Sempre m'han agradat els autors llatinoamericans, m'agrada la seva màgia i les seves novel·les. La seva barreja de realitat i mitja fantasia. I en aquest cas s'han confirmat les meves sensacions. La narrativa no pot estar sotmesa a allò que físicament és veritat o allò que pot succeir al nostre món, no pot tenir aquestes limitacions. I això ho trobo ens els autors castellans de les amèriques. Si per fer una novel·la el protagonista ha de volar doncs que voli però sense que això el faci ser un ser fantàstic sinó simplement un home que vola.

Malgrat que en un moment sembla que el llibre sigui massa llarg i que sobrarien històries, el que trobo més aconseguit del llibre és el seu final. Sap relligar totes les històries i fer un bon tancament a la història del poble-família que conté totes les anteriors.

Consell: una mica de paciència al mig del llibre, si us mig agrada acabeu-lo.

Persèpolis

Bona pel·lícula per conèixer una mica que és viure enmig d'un règim islàmic i quan abans podies viure de manera occidentalitzada al mateix país, i com tot això trastoca les relacions entre les persones. Ja feia temps que deia que volia llegir els còmics i com sempre massa tard. Això si la pel·lícula sap jugar amb l'humor i sap tractar de forma poètica els fets més durs.

Ruta de les Rieres (Mataró-Òrrius)

3 h 45'

Tinc al cap una vella/nova idea i per això vull començar a conèixer l'entorn de Mataró . Decideixo fer l'itinerari ornitològic de la diputació , el de Riudamelia corresponent al parc de la Serra Litoral. Així enllaçaré la Riera d'Argentona i la d'Òrrius o riera d'Amèlia per anar des de casa fins a Òrrius.

Hi han camins per fer en bicicleta i altres caminant i anar de Mataró a Argentona per la riera és clarament un dels primers. És pla , pista i al costat de la carretera. Així que se'm fa mot pesat ( altres cops aniré fins Argentona amb el bus). Només la idea de començar a iniciar un vell/nou projecte em fa anar content i mirar els passeriformes que veig entre les canyes. En una hora i quart estic als quatre rellotges.

Començo l'itinerari ornitològic primer entremig d'uns camps i després m'endinso al bosc. Realment val molt la pena i el repetiré altres vegades, tret d'un parell de pujades el camí és força suau. Llàstima de la presència de ciclistes que trenquen l'encant. En fi una bona elecció. Després d'una mica més d'una hora estic a Òrrius. Un bon lloc per anar a veure ocells i al costat de casa.

Una altra hora i poc per arribar a la parada d'autobús d'Argentona, desfent el camí. Em fa mandra tornar a fer el camí de la riera i agafo el bus.

Bibliografia Ruta 6 de la guia Guia del parc de la Serralada Litoral.

L'últim do de pit ( II part)

L'últim do de pit ( I part)

Curiosa la vida, curiosa la mort. Com no ho he vist fins ara? Com se m'ha escapat? Com pot ser tant cert? Com he pogut estar tant cec i no ho he vist fins ara? Estic convençut que si no m'estigués morint no ho tindria tant clar o potser hagués pensat que m'estic encaparrant que el temps ja dirà si tinc raó o no en tinc. I no faria res. No serà que m'estic tornant boig? No serà que se m'ha confós la realitat? el subconscient no estarà fent-me una mala passada? Però ho sé del cert, no sé perquè, però sé que és veritat. No hi ha res de concret, d'obvi, de clarificador però en tinc tota la certesa. Sé que el meu fill mai serà feliç amb el seu padrastre. Sé que el farà desgraciat.

No és pas gelosia de la meva antiga parella. Cadascú ha fet la seva i que li vagin bé les coses. Aquest cap de setmana ho he vist clar. Com no ho he pogut veure abans ? Poc a poc li ha robat l'autoestima, no havia vist el meu fill abans així. Sé que el farà desgraciat i la Maria no ho veu! No em farà cas, si li explico, pensarà que me tornat boig.

Aquell puto músic perfeccionista no troba res ben fet, ho he vist. Ho podries fer millor Xavi, no està malament però...Mai li he sentit dir res que ho fes bé, noto que el meu fill li fa nosa. No li farà mal però el tracta com una penyora que ha de pagar i si desapareixes millor. Puto egocèntric, com si no hi hagués res més al món que ell i la seva puta flauta.

No, tampoc no és un motiu per matar una persona. Però que collons m'importa ell a mi sols m'importa el meu fill! Però és que no tinc diners, ni res important. Em moro i no li puc deixar res.
No sóc ni escriptor, ni pintor ,ni manetes, ni res. No li puc deixar res al meu fill sinó aquest petit pis rellogat. Almenys li hauria de deixar que fos feliç, la possibilitat de ser feliç. Jo ho sé, ningú sap que passarà en el futur, però jo sé aquell paio farà el meu fill un desgraciat. Ho sé. Deu ser la lucidesa dels moribunds.

I que pensarà el meu fill de mi? Que pensarà del seu pare assassí? Ho haig de fer, no puc ser egoista, ho haig de fer per a ell, perquè tingui la possibilitat de ser feliç. Mataré aquell paio.

33

Sempre he pensat que l'eternitat és un xic massa de temps. Potser amb una mica menys ja faríem el fet. Però bé les coses són cop són. Ja ho sé, és llei de vida i la cosa més natural del món, però no sé perquè últimament us tinc més presents que mai. Potser celebrar l'aniversari ( si l'edat de crist ) em produeix aquest fet. Bé només us volia enviar records i que malgrat no us vingui a veure us tinc presents, més del que mai m'havia pensat.

Bé, una abraçada i un petó.

Pd Collons Ramon, ja sé que des de l'institut no ens vèiem però podies avisar si marxaves!