dimarts, 22 de gener de 2008

Cien años de soledad. Gabriel García Márquez.



Sempre m'han agradat els autors llatinoamericans, m'agrada la seva màgia i les seves novel·les. La seva barreja de realitat i mitja fantasia. I en aquest cas s'han confirmat les meves sensacions. La narrativa no pot estar sotmesa a allò que físicament és veritat o allò que pot succeir al nostre món, no pot tenir aquestes limitacions. I això ho trobo ens els autors castellans de les amèriques. Si per fer una novel·la el protagonista ha de volar doncs que voli però sense que això el faci ser un ser fantàstic sinó simplement un home que vola.

Malgrat que en un moment sembla que el llibre sigui massa llarg i que sobrarien històries, el que trobo més aconseguit del llibre és el seu final. Sap relligar totes les històries i fer un bon tancament a la història del poble-família que conté totes les anteriors.

Consell: una mica de paciència al mig del llibre, si us mig agrada acabeu-lo.