Una de les coses que més em va alegrar al tornar a tenir els juliols de festa es poder contemplar les etapes del tour. Sempre he associat els juliols a la filera de ciclistes escalant els Alps o els Pirineus. Aquells ciclistes envoltats de verd i de milers caravanes i espectadors.
Molta gent em pregunta com puc mirar el ciclisme per la televisió que no hi ha cosa més llarga i avorrida. Tota aquesta gent no entén l'esforç que representa el després de cent quilòmetres començar l'ascensió de tres o quatre pics que nosaltres ni tant sols podríem fer ni les primeres rampes. L'èpica del ciclisme i la bestiesa que representa aquest esport.
No hi ha esport que un grup lluiti per objectius tant diferents, i que totes aquestes lluites s'han de saber canalitzar. Els que lluiten per la general, els que lluiten per l'etapa, els que lluiten pel gran premi de la muntanya o d'altres maiots i els que esperen simplement per acabar l'etapa esperant dies més propicis. Tot això es barreja en el ciclisme, totes aquestes lluites les han de considerar els corredors per saber si han de treballar, reservar-se o és el moment de patir i donar-ho tot.
Jo encara m'emocionaré amb aquell fugat que ha fet 150 quilòmetres en solitari i a cinquanta metres es atrapat i mejat pel grup sense contemplacions, o per aquell maiot groc plorat per què se li escapen els competidors en un port i no podrà dormir de groc. O per aquells que es llencen per una meta volant per poder cobrar el premi i ser professional un any més. O pels gregaris que ho donen tot a canvi de ben poca cosa.
Aquest juliol tornaré a asseurem al sofà a contemplar l'èpica del ciclisme.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada