País Basc: Arantzazu, Oñati, Segura.

Encara que el dia és una mica plujós ens arribem al Santuari d'Arantzazu i tenim a la cartera fer una caminada fins a les Campas d'Urbía. El Santuari és totalment modern i per tant una mica sorprenent. Ens agrada el seu aspecte extern però ens decepciona força per dintre. És fred, fosc i sense massa gràcia.


Com que el dia es va arreglant una mica .Al final, però una mica tard, ens atrevim a endinsar-nos bosc enllà. Ens sorprèn veure els excursionistes bascos amb polaines, jaquetes i caputxes que per protegir-se de la pluja, tots a més a més, porten un paraigües a la motxilla. Si el porten deu ser per alguna cosa.

La pluja que reapareix, el vent i la Mar reclamant el dinar ens fan tornar abans del previst. Malgrat aquesta mini excursió no he tingut sensació de descans i recarregar piles fins que ens hem perdut una mica pel bosc. Reconec que em faig una mica pesat proposant caminades i mirant muntanyes.


A la tarda ens deixem perdre pels pobles de la Vall: Oñati Segura.

L'esglèsia d'Oñati.

Qui diu que s'ha perdut l'afició al País Basc?

País Basc: Donosti i Tolosa

Primer dia de l'escapada al País Basc. Com que el dia pinta malament decidim anar fins a la costa i arribar-nos a Donostia quan en principi no ho teníem previst. Primera vegada que visito el Peine del viento, després d'haver estat tres cops abans a la ciutat. Fa tant de vent que em trenca el paraigües i l'haig de llençar (la veritat no era gaire bo). Ens acostem a la part antiga però el seguidors de la Real i del Bilbao omplen tots els bars de pinxos del centre i ens quedem amb les ganes. Impossible encabir un cotxet.

A la quarta veig el Peine.

A la tarda anem a Hernani a la Fundació Chillida però els diumenges està tancada ( sempre ens passa el mateix) i poc després al diari descobrim que tancarà de forma definitiva al gener, un altre lloc que ens perdrem. Fem una passejada per Tolosa abans d'arribar-nos aviat a Zegama perquè la Mar corri una mica per la casa rural i ens deixi dormir.

El Mercat de Tolosa.

País Basc: Quilòmetres i rapinyaires

1586.6 quilòmetres i gairebé un centenar de rapinyaires després torno a estar a casa, un s'ha de distreure amb alguna cosa quan fa tants quilòmetres en cotxe. Molts paisatges i més d'una vintena de milans reials vistos (un dels pocs rapinyaires que sé reconèixer a 120 km/h)

I com sempre moltes coses que queden en el tinter per una altra ocasió:

Pujar al Aizkorri des de Aranzazu, alguna de les rutes des de Zegama que no hem fet.

Aquella fotografia de dos milans reials sobre un caserio de Legazpi que la peresa de treure la càmera del maleter i el fet de no trobar un lloc on parar el cotxe es va quedar sense fer. I encara ho continuo maleint tres dies després.

Aquells pinxos o aquells gots de txacol·lí a Donostia i Gazteiz que no vam fer...i tantes i tantes coses.

I amb la sensació que quan anem de viatge ens movem massa, que volem abarcar massa territorri i que per properes ocacions reduïm el cercle.

Castanyer de Can Cuc

2h ?

Després de dos anys sense anar a cap caminada capgrossa hi tornem. L'escollida és la quasi clàssica del castanyer de Can Cuc. La nostra sorpresa és quan la Mar és la única criatura que ens acompanya. Normalment al ser senzilla i d'un matí hi ha un bon grapat de canalla.

Ens passem la caminada mirant el calendari de caminades: a quines anirem i a quines no anirem. Aquesta per dates no pot ser,aquesta no la podem fer amb la Mar...i amb les que al final ens oblidarem... esperem poder anar-hi a alguna més abans que s'acabin.

Coll de Can Benet-Santa Maria del Montnegre

2h 15'

Fem una escapada pel Montnegre. Donem una volta a una castanyereda jove però força extensa, ja amb gairebé totes les fulles caigudes. No m'acabem de convèncer les excursions pel Montnegre, perquè la majoria són per pistes forestals. Aquesta ho ha estat en la seva totalitat. Malgrat tot no ens ho hem deixat de passar-ho bé. Hi havia unes boniques vistes del Montseny i uns boscos molt interessants.

Els boscos del Montnegre.

El que queda del roure gros de Santa Maria.

Santa Maria del Montnegre.

Ja som patrimoni de la humanitat!

Avui han proclamat els castells patrimoni de la humanitat. Bé, us semblarà una ximplesa però m'ha fet il·lusió. Per a mi; que estic d'any sabàtic o dècada sabàtica (encara ho estic decidint) però especialment per tots els meus companys en actiu.

Sí, m'ha fet especialment il·lusió per aquells companys que dediquen hores i hores a una de les coses més absurdes i meravelloses que hi ha: els castells. Hores i hores per aconseguir una fita totalment efímera, sense cap recompensa que el fet d'haver-ho aconseguit.

Ja som tant importants com la dieta mediterrània!

Unitats de xoc. Pere Calders

Quan a l'epíleg veus que el llibre va passar per la censura militar de la República entens una mica el deix del llibre. Cau una mica en el panegíric als soldats de la República. No deixa de ser interessant per això.

Sinopsis: Les experiències bèl·liques de Pere Calders fins arribar al front de Terol.

L'home del llac. Arnaldur indridason

Segona novel·la que llegeixo de l'autor i encara que el desenllaç sempre el veig més o menys previsible m'agrada. Encara que de tant en tant alguna alegria en la vida del protagonista no aniria malament.

Sinopsis: el cadàver aparegut en un llac d'Islàndia porta a l'inspector a endinsar-se en els estudiants islandesos que van rebre beques per estudiar a l'Alemanya de l'Est. Aquest fet permet a l'autor descriure l'ambient fosc dels anys durs de comunisme a l'Alemanya de l'Est.

Dibuixant arbres

Avui he tingut unes d'aquelles sessions voluntàries del curset de formació que fem els dimecres per la tarda. Amb el terme voluntàries vull dir per voluntat del director. Ja que la majoria de nosaltres no les volem fer, però el director ja ens va deixar clar la seva voluntat i especialment la normativa de centre.

Avui ha estat una d'aquelles sessions que tenim per reflexionar, posar coses en comú i discutir sobre l'educació entre tots. Ho sigui ens han preguntat durant deu minuts la nostra opinió i després durant una hora cinquanta minuts ens han explicat la normativa i el que els prestigiosos pedagogs formulen i ens han il·luminat amb la seva llum la nostra ignorància.

Així que jo he pres apunts, ho sigui he estat fent dibuixets i esperant que s'acabessin les interminables dues hores ( hi ha dies que no pots i avui era un d'aquells). I m'he adonat que sempre faig les mateixes tres classes de dibuixos: arbres, pobles o figures geomètriques en volum i amb ombres. Avui m'he dedicat als arbres, no sé el perquè. Però el que m'ha sorprès és adonar-me, que des de potser fa més de vint anys, que quan m'avorreixo faig les mateixes tres classes de dibuixos. Curiós.

Un dels quatre fulls d'apunts que avui he pres.

Passejant belgues

Això és el que hem estat fent tota aquesta setmana. Passejant els nostres amics de Hasselt i mirant que podien fer ells quan nosaltres treballàvem. Sort que Barcelona està aprop i dóna per molt. Així que portem una setmana de gairebé sortir cada dia a sopar fora. De buscar llocs on facin paella per sopar. Eh? De la Mar plorant perquè està constipada i del Matteo plorant perquè es troba en un llit estrany. Una setmana de poc dormir.

Una setmana molt curiosa. On els hi expliques una excursió planera pel Montseny i et diuen: preciós sí, però pla... I penses clar viuen a Bèlgica. O quan estàs mitja hora explicant la dificultat de la torre de vuit sense folre ,I Vilafranca la descarrega d'aquella manera!

Ara que han marxat encara ens queden unes setmanes atapeïdes. Has de tenir convidats a casa per adonar-te de la multitud de coses interessants, museus, llocs, propostes... que es poden fer i que tu no has fet mai. Ara cal posar-se al dia!