Tinc la sensació que el confinament ja no m'afecta. Però quan em paro una mica a pensar-hi penso que és tot el contrari: m'afecta tant que ja no hi penso.És perquè he assumit que la meva vida és així, que sempre és així i no. Ara hauria estat esperant el pont de maig per escapar-me i sortir de la rutina de classe, classe classe i ara per ara em costa imaginant-me dintre d'una aula. Si és el meu estat normal a aquestes alçades de curs!
També em sorpren com tornen els vells hàbits. Primer dia amb unes ganes horribles d'agafar la bicicleta i escapar-me, al segon dia ja em feia mandra. El mateix que em pasava quan em proposava fer esport, o agafava a la bici després d'uns dies de pluja.
No hi ha dos sense tres, de 4 de 8 (14/04/2024)
Fa 1 setmana
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada