Sempre he pensat que hi ha dos trencaments en l’art modern. El primer amb els ismes quan els pintors es van poder alliberar del realisme gràcies a la fotografia i van començar a experimentar amb la realitat, impressions ( impressionisme), trossejant-la geomètricament ( cubisme)... però sempre partint de la realitat. I una segona fase on ja abandonen la realitat i és dediquen a experimentar sense límits i a buscar sensacions.
La primera d’aquestes fases m’atreu moltíssim la segona no em diu res ( quasi mai). Per que quedi clar un Picasso, un Miró de l’ inici, un Gris els trobo molt interessants un Tàpies em deixa fred. Serà perquè no es basen en la realitat?
El museu de Ceret està basat quasi bé en la totalitat en aquesta primera fase i la veritat em va agradar moltíssim. Vaig descobrir alguns pintors que desconeixia i em van sorprendre ( Herbin ). Quina és la meva incultura!
A part l’exposició temporal de Marc Chagall val molt la pena. Pintura, ceràmica i escultura. Sobretot el que destaco són els gerros, un capitell de pedra i els quadres de gran format. I una cosa que últimament valoro molt, el tamany del Museu és l’apropia’t i de dimensions ideals.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
1 comentari:
Hi estic d'acord, els ismes de principis del segle XX busquen explicar la realitat des d'altres punts de vista.
Em quedo amb la idea d'anar a Ceret a descobrir aquests pintors dels que parles ;)
Publica un comentari a l'entrada