Sempre he envejat les reunions de vídues que queden per fer un enorme plat de nata en una granja i es passen la tarda xerrant amb les amigues, son les meves heroïnes. I espero aquella edat que ja tot se’m refoti i no tingui manies.
Fins fa poc pensava que res les podia superar, però fent un cafè a Montblanc vaig veure un vell amb la seva filla, d’una cinquantena d’anys, que es demanava per esmorzar un tall de mona i una mitjana. La combinació per mi és horrorosa, però vaig pensar: Quins collons. Olé tu! La mona era de mantega i el tall tenia més de quatre dits i la filla va dir la pitjor frase que es pot dit a un iaio:
-No te l’acabaràs. Naturalment sabeu com va acabar la història cinc minuts després.
I per cert, l’edat que tot se’m refoti i no tingui manies s’acosta. He calculat que un parell d’anys més i començaré a dir les veritats a tothom.I per cert, quan arribi em trobareu a Montblanc menjant-me un enorme tall de mona de mantega, això sí, amb un cafè amb llet.
