dimecres, 4 de febrer del 2009

Atrafegat i gairebé col•lapsat.

Hi ha unes setmanes al llarg del curs que la feina em desborda, sembla que es multipliqui i jo en no dono l’abast.

El pitjor de tot és que no hi ha forma d’acabar un tema, no puc tancar res. Les feines es ramifiquen i no paren de ramificar-se. Poses un examen, l’hauries de corregir i oblidar-te però t’has de mirar les reclamacions dels alumnes, apareixen els que estaven malalts i has de repetir l’examen amb anunciats nous i tornar a corregir i mirar les reclamacions de les reclamacions. Naturalment vols tenir tots aquest exàmens junts, si els separes mai més els tornaràs a veure plegats. En conclusió: vas amb els exàmens de casa a la sala de professors; de la sala al departament; del departament a classe. Llavors quan t’havies oblidat et diuen: Jo havia de fer l’examen que estava malalt. Corres a buscar un enunciat. Però a on? a la llibreta de notes? A la teva guixeta? Al departament? O te’ls has deixat a casa? tinc una còpia al llapis?

I naturalment no saps com tu fas però totes les classes tenen exàmens la mateixa setmana que coincideix amb la setmana que has d’entregar la pràctica del curset de formació que fas per Internet i que has quedat amb tres pares per xerrar i on s’han de decidir les llistes d’optatives, preparar el crèdit de síntesis i llegir-te la memòria del treball de recerca. I encara que has tingut dues setmanes per fer-ho no has fet res. Estaves preparant el tema nou de batxillerat. I mires la programació de les opos com es va cobrint de pols perquè ja fa temps que no l'obres, encara que vas dir d’aquesta setmana no passava. I de la neteja de la casa ni em parlem, especialment de la cuina.

Però com que comences a ser gat vell saps que d’aquí a unes setmanes tot s’arreglarà. Els exàmens estaran corregits, els temes preparats i hauràs xerrat amb els 27 pares de la teva tutoria. I el millor de tot clavaràs una bronca descomunal als alumnes per ser desorganitzats, per fer les coses a últim moment, per no saber-se distribuir el treball, mentrés per sota el nas somrius ja que tu erets com ells, tu encara ets com ells però amb una mica de sort ells aprendran la lliçó i seran millors que tu. Aquests esperança mai es perd. La d’arreglar-me ja fa temps que la vaig perdre.

2 comentaris:

Agnès Setrill. ha dit...

M'he estressat llegint el teu post. D'una cosa m'ha servit,veig que hi ha qui està pitjor que jo...

El barranc de l'Argentada ha dit...

Agnès,

Almenys estic content el post ha estat d'utilitat per algú.

I segona cosa per la gent que no em coneix, dividiu per dos tot el que escric, sóc una mica exagerat i no em tingueu llàstima sóc un caós amb potes, m'ho guanyo a pols.