diumenge, 30 de setembre del 2007

Ruta de les Ermites.

4 hores



Surto de Montblanc enmig de la boira pel Foradot i segueixo el Gr 171 -175 , al cap d'una deu minuts es separen i enfilo cap a l'ermita de Sant Joan. Només són quatre quilòmetres però el camí és molt costerut. En teoria les vistes són molt maques però està enboirat. L'ermita val la pena i m'arribo fins a la cova de Nialó que hi va viure, com va poder?, la germana de Jaume d'Urgell després de la derrota d'aquest. Continuu i al cap de poc el camí es converteix en pista fina a l'ermita de la Santíssima Trinitat, una mica avorrit.

Ara haig de decidir, el més lògic és anar fina a l'Espluga i tornar pel GR 175 però trobo que el GR del Cister és un gran camí per fer en bici però molt pesat a peu. Així que prefereixo tornar per dalt i descobrir nous camins per properes excursions. Tornar pel Barranc de la Pascuala ja ho he descartat per més endavant. El camí de les cent fonts ja l'he passat abans. Està molt ben senyalitzat així que decideixo pujar pel sender de l'Artiga que va fins a la Pena des de l'Ermita. Malgrat que un senyal sembla que el camí surti de la mateixa ermita el mapa indica que s'ha de continuar la pista. Continuo la pista amb el següent determini si el trobo faré la volta per dalt sinó segueixo el GR fins a Poblet i torno per baix.

El sender de l'Artiga està perfectament senyalitzat i marcat en verd i blanc malgrat això una marca desgastada en confon i m'equivoco. Si quan el camí comença a fer-se estret ja sé que m'he equivocat. Per què no torno enrrera fins que estic envoltat d'esbarces. Així el mapa guanya a les marques. Enllaço fins a la pista però no m'acosto a la Pena es fa tard i estic bastant cansat. Passo de les indicacions i miro el mapa seguint la pista fins a les cent fonts. Cent ? Jo només en veig una, hi ha un cartell pels Plans, penso per una altra ocasió. Baixo fins a la pista i la segueixo fins on trobo que s'ajunta el GR i la pista després de Sant Joan. Desfaig el camí, jo he pujat tot això ? Uf. He sortit just quan les campanes donaven les nou i arribo just quan donen la una. Total quatre hores justes.

dijous, 27 de setembre del 2007

Alea jacta est

El Janillo ha de marxar aniràs de segones mans enlloc de segon vent com ahir.

D’acord cap problema estic acostumat a ser el comodí del folre, m’agrada .Gairebé he passat per tot arreu. Al final el Janillo encara hi és a temps i em demana permís per pujar. Permís? Si el lloc és teu i tinc molt clar que és millor per a la colla que pugi ell. Ell és un primeres i arriba sobrat. Quin plaer aquest companys! Doncs cap a fora de l’ajuntament a posar-me a la soca, cosa que normalment no passa i  no hi estic acostumat. I per tant he viscut la torre d’una forma estranya. Moltes coses ens jugàvem en aquella torre i totes moltes importants. Però bàsicament o un final de temporada amb il·lusió o tornar per n-èssima vegada derrotats al local. Quan he sabut que no anava al folre ràpidament he anat a dir que estava lliure. Necessitava ser trepitjat, estar sota una rengla, no em semblava bé quedar a l’últim cordó quan la nostra colla es jugava tant. La soca ja estava feta i per tant al final he estat en un cordó sense cap peu a sobre i en un lloc sense massa responsabilitat, també ho he entès, la gent de la soca s’ha guanyat aquest dret a base de patir als assajos i jo no sóc ningú per treure’ls-hi el lloc. Bé una perspectiva nova i el pitjor de tot ,tret de l’aleta, des de el principi del toc i fins els crits d’eufòria de l’Oriol Costa en cap moment he sabut com anava la torre. Al final immers enmig de la soca votant amb tot el nucli a sobre i celebrant la torre amb els meus companys, mentres veia els ulls vidriosos de molts components de la colla.
 
No he pujat al folre ni he estat massa important en el castell més transcendent de la colla aquesta temporada però és el de menys. L’important és que la colla ha sortit triomfant i amb moltes ganes de fer coses. Més important que fer el quatre és descarregar un reguitzell de torres abans que acabi la temporada.
 
Molta gent em pregunta per què faig castells, simplement per viure moments com aquest.
 

La quarta mà. John Irving

26/09/2007




Sempre m’ha sorprès com d’una experiència personal o d’una frase casual un autor construeix una novel•la. Com d’una idea molt minsa o del nucli de l’estructura es va bastint capes i capes de situacions i personatges que al final originaran l’obra. Aquí després de llegir tota la novel•la l’autor als agraïments finals ens deixa intuir com s’ha realitzat l’obra.

Una novel•la d’un personatge una mica perdut i que es deixa emportar per les circumstàncies, una novel•la potser no sorprenent però si que no segueix un fil clàssic.

Consell: Una bona novel•la ni genial ni dolenta simplement una bona novel•la.

dimecres, 26 de setembre del 2007

Mercè 2007

Mercè agredolça, agra al principi (23) i dolça al final (24) cosa que et deixa un bon regust a la boca però no t'ha de deixar oblidar la seva agror.

Ràbia perquè aquest any veníem preparats i amb la lliçó apresa i malgrat tot va succeir el que sempre ens passa. Ràbia perquè a diferencia d'altres anys no s'ha pogut veure que aquest any hem treballat de forma molt diferent. Que hem de fer per creure'ns els castells ? Quan el folre deixarà de ser un guirigall ? Per què a vegades et fa tanta ràbia tenir raó en coses que no veies clares ja d'antuvi ?

Però d'altra banda com sempre enamorat de la Mercè i de la plaça malgrat la seva duresa.

“Van completar el cartell de la diada els Castellers de Barcelona, que van carregar el seu primer 2 de 8 de l’any i, posteriorment, es van enfrontar dues vegades amb tot un 4 de 9, que van haver de desmuntar per indecisió de la canalla. Entre nosaltres: tant l’un com l’altre van pujar rebregats. Però més enllà de qualsevol altra consideració, els Castellers de Barcelona es van tornar a guanyar el respecte de la plaça. Són una colla valenta, que sap de què va això dels castells. Ni anys de transició ni gaites. La Mercè obliga, i qui s’arronsi que no vingui”


Joan Beumala Diari Avui 24 setembre 2007

Mai he trobat un paràgraf que expliqui millor que representa la Mercè per a la colla.

Un any estrany.

Aquest any m'ho prenc amb calma, aquesta reflexió la mantinc quan vaig al primer assaig de la temporada. La veritat ja fa uns anys que penso que fer castells m'han robat massa temps, que són onze anys al peu del canó i tinc moltes aficions abandonades. No, no puc deixar de fer castells perquè m'apassiona però durant onze anys ha estat la única afició. Tots els caps de setmana ocupats de febrer a novembre. Si almenys assaguèsim divendres tindria tot el dissabte per fer coses. Aniré a castells sempre que no tingui una cosa millor a fer.

Entro al local i només entrar la cap de colla m'agafa i em diu ras i curt.

-Travé, quines intencions tens per aquest any? Nosaltres hem pensat en tu, i pensem matxacar-te als assajos.

Se m'obre una porta que jo considerava tancada fa dos anys, la de pujar als castells. Sé que sóc massa alt per parar a segons ( destrosso les mides ), que potser me engreixat massa ( no sóc per tant folrable) , que hi ha molta gent amb mida a la colla ( per tant que se li pot treure més suc en el futur). Durant uns anys malgrat tot això vaig fer el quatre de vuit i el pilar de cinc, però això ja ho considerava tancat. El que més em va sorprèn és que m'expliquin les coses. Mai ni quan vaig començar a pujar ni quan van considerar que no pugés ningú de la tècnica es va dirigir a mi. Bé, és la mateixa crítica que han fet els castellers a les tècniques durant dos cents anys. Caram, canvi d'estils? I quines intencions reals tindran ? El quatre? El pilar? I per cert, no em pregunta perquè em vaig abstenir a l'assemblea ?

Als primers assajos començo a entreveure les intencions de la tècnica, paro uns quants quatre de set nets. Així es tracta del quatre i fins i tot faig un quatre de set a plaça. Però de sobte deixo de parar castells a l'assaig. És que volen assegurar el primer quatre de vuit de l'any? O que ja no conto per la tècnica ? Al cap d'una assajos se'm confirma que ja no entro a les travesses. I al final de l'estiu estic el vuitè a la llista de segons que de facto s'aplica a assaig. L'únic que em molesta és que ningú m'explica per què? Sóc conscient dels meus problemes com a segon o potser, no estaria d'acord amb el que em dirien però m'agradaria una explicació o unes paraules, senzillament deixo d'existir per la tècnica.

No em va pas malament, pujar als castells no em treu la son. Me considerat sempre un casteller de folre i les úniques enrabiades que he tingut les he tingut quan m'han deixat a terra en un castell folrat, d'altra banda si no m'importa perquè estic una mica mosca? O és que m'importa ? També pujar als castells comporta un grau de protagonisme que no m'agrada, per caràcter m'agrada anar a la meva i passar ignorat, sempre he pensat que algunes persones deuen pensar de mi que sóc bastant totxo, però ja em va bé. Mai m'ha importat el que pensessin de mi ( la meva gran virtut i el meu gran defecte). Abans del l'estiu em fan fer alguns pilars de quatre nets fins al terç, tranquils que no m'importa que ja està bé com està i que els pilars em porten mals records ( ja ho explicaré algun dia). La veritat és que al final mantinc el ritme d'assajos i actuacions d'altres anys i és no hi ha gaires caps de setmana que trobi millors coses a fer que anar a castells, així de trist molts propòsits i poques accions. Acabo abans de l'estiu parant un tres de set a segons, el Jaume Carles s'ha fet mal jugant a futbol.

Arribo després de l'estiu . Jaume Carles cascat, Brió cascat. Qui farà el tres per la Mercè? Començo a parar el tres de set net a assaig i fer pinyes de tres. Uf; No hi ha ningú més ? Jo estava molt tranquil. Algú de la tècnica em podria dir alguna cosa? Sé que paro el tres perquè els que l'han fet estan lesionats, els altres segons potser no tenen prou cos i les trucades que ha fet la cap de colla a tots els que l'han parat en el passat no han funcionat. No ho critico, criticaria que no ho hagués fet però no ha funcionat i la Mercè s'acosta. El Lupus? Jo? El Jorge on para? No hi han gaires més opcions. D'un dia per l'altre se'm reobre la porta dels troncs i més oberta que mai. El tres! Sempre pensava que mai aniria més enllà del quatre i ja era molt ! Quin any més estrany, de tranquil·litat a pujar, de fer proves a res, de res a tenir un per preparar el tres.

Em fa ràbia estic content amb la tècnica i considero que la colla ha treballat bé. Els motius que em van a impulsar a abstenir-me continuen, però la colla es mereix una bona Mercè. La colla i la tècnica ha treballat dur i amb seny aquest primer tram de temporada i ara es mereix recollir els fruits i com sempre sembla que la mala sort ens acompanyi.

Uf, aquest últim mes intens ja us l'explicaré en un altre post.

dilluns, 17 de setembre del 2007

A fil d'espasa. Manuel Forcano.

17/09/2007




Un llibre d'història que parla de les matances dels jueus en època de les croades, i que com tota la cristiandat no quedem ben parats els catalans. Un llibre ben fonamentat, de lectura amena. I que comença a resoldre uns dels dubtes històrics que sempre he tingut ( i els mateixos jueus es van plantejar després de l'holocaust), per què els jueus accepten les matances ? Per què no es rebel·len? Per què no hi ha una reacció violenta ? D'altra banda ben poca cosa podien fer, i potser la contrareacció hagués estat pitjor. L'altre dubte com han pogut persistir després de tantes humiliacions i persecucions?

Les cites prèvies als capítols extretes del Talmut de Babilònia potser és el millor del llibre. Com per exemple la cita final després de totes les persecucions i matances. “ Visqueu bé. Aquesta és la millor de les venjances”

Consell: per a tots els que els interessi la història dels jueus, o de la edat mitjana o com és pot fer una campanya per culpabilitzar un col·lectiu.

dijous, 6 de setembre del 2007

El fons de l'ampolla. Simenon

5/9/2007




Quan fa un temps que no llegeixes, sempre és una bona opció recórrer als clàssics. Una bona novel·la curta de Simenon sense pretensions però ben estructurada et fa recordar el plaer de la lectura. No et fascinarà la història o no la trobaràs ideal però passaràs una bona estona i al acabar el llibre podràs descobrir que potser no t'ha atrapat però si que hi has tingut curiositat.

Consell: una bona novel·la per quan no saps que llegir, o tens un trajecte una mica llarg de tren.