Quatre parets i una clucada d'ulls

Sempre quan he pensat en la meva casa. He pensat que hauria de tindre cabirons de fusta (tinc la casa vella de Vimbodí als gens), tinc fixació per les bigues i pels cabirons de fusta. En consonància seria vella, amb sostres baixos i rajoles fins a mig metre de la paret. Ho sigui, les clàssiques cases de poble de tota la vida. La llar de foc seria opcional, però no faria nosa. I algun balcó i potser una cuina amb un pedrís a la paret. Ho sigui la típica casa que si hi col·loques una rajola tradicional catalana no desentona. Aquesta seria la prova de foc.

Doncs avui la Roser i jo hem donat tot el que hem estalviat en els últims deu anys a un home i ens hem compromès a pagar durant una altra pila d'anys a un altre home a canvi de quatre parets. La nostra casa.

Com és la meva casa?

Doncs és una antiga fàbrica reconvertida, amb sostres de més de quatre metres ( Ai! La factura de la calefacció). La típica casa que agrada a arquitectes i dissenyadors i que podria aparèixer a una revista de decoració. Quina por! Ho reconec: agrada o no agrada. No cal dir-ho, a mi sí. A més no té cabirons de fusta té bigues de ferro.

No em puc estar de penjar un parell de fotos, avui el menjador.

El nostre pati desde el menjador.

El menjador, amb la cuina al fons i l'estudi a dalt.

La cuina i el menjador desde l'estudi.

Aquests dies m'acompanya la meva àvia. Sempre deia que tenia una il·lusió a la vida: poder morir a casa seva i no a la casa d'un d'altri. Quan has estat masover tota la vida i has anat a fer jornals tens molt clar la paraula propietat i amo. Els meus avis crec que no es van creure mai que ho aconseguissin, era un somni massa impossible. Així que àvia un petó, estiguis on estiguis xafardejant i posant líos. I no esbronquis tant a l'avi!

En el cafè de la joventut perduda. Patrick Modiano

Diversos personatges de vida bohèmia s'entrecreuen en un bar de Paris i es senten atrets per Louki, intentant desxifrar la seva història.

Dijous llardós

Avui he preparat per dinar una carmanyola d'espaguetis al pesto ben oliosos, no tindria gaire importància si fos pel fet que aquesta no tanca gaire bé i he oliat tot el meu interior de la meva bossa: llibreta de notes, llibres, apunts... un bon merder.

Quan he arribat a l'EOI i he tret el report de reading ( eps! Que aprofito les classes!) he descobert dues taques enormes d'oli i no he pogut evitar un somriure de nostàlgia. De petit els fulls que em donaven els professors automàticament es doblegaven, es perdien o es desordenaven a l'instant, encara que hi prestes tota la meva atenció. I algun cop l'oli de l'entrapà feia de les seves.

He fet una còpia presentable al mig de classe, intentant evitar que em veies la professora. Fer les feines a últim moment també era una especialitat meva, me n'oblidava. Més d'un cop m'he aixecat a les tres de la matinada pensant: Merda!

No sé com ho he fet però la còpia també tenia dues taques d'oli però aquestes les he jutjat acceptables. Hi ha coses que no canvien amb el temps.

Fer exàmens

Entre l'estrès de classe i classe, que els alumnes tinguin examen és un petit descans. Una hora de relax on pots descansar i no cal tirar del carro, simplement vigilar, també et dona l'oportunitat de llegir una mica, fer quatre coses, sempre hi ha coses a fer o simplement recuperar-te.

Jo que sóc tant intel·ligent he convertit les quatre hores de classe de dilluns de primer d'Eso en quatre hores d'examen. Enlloc de distribuir-les al llarg de la setmana totes seguides, quin avorriment! Tot perquè els alumnes no es diguin les preguntes, com si ara ho fessin! S'han convertit en tant ganduls que ja ni això fan. El que serveix per trencar la rutina s'ha convertit en un dia monòton.

El que mai me'n recordo és que fer un examen és com demanar diners al banc, els tornes i amb interessos. Porto tota la tarda corregint i el piló no hi ha forma de que baixi.

Els amics de la Mar: La Lluna

Hola Mar,

T'explicaré una petita història a veure si t'agrada.

El Sol i la Lluna són dos germans bessons, un noi i una noia. Quan eren infants, corrien, jugaven i s'empaitaven com fan tots els germans. Però ja saps en els contes sempre passa una desgràcia. Un dia la Lluna, que li agradava escapar-se de nit, va caure a l'aigua, i malgrat estar tota xopa va continuar jugant. Corrent i corrent, tota xopa pel cel així que la pobra es posà malalta.

Així ara el Sol el veus jugar tot cridaner pel cel de dia i a la pobra Lluna la veus pàl·lida, plena de blaus i crostes i de tant en tant té tant fred i que es tapa amb una manta. Per això a vegades només en veiem un tros petit, petit.

T'ho explico tot això perquè quan vegis a la Lluna la pobreta està malalta i no podem fer ni soroll, ni plorar, ni cridar ni fer gaire remor perquè està malaltona i la podries despertar. També de pas deixaries dormir als teus pares que van cansats.

De com l'Arnau s'enfilà a la Lluna
ja ho explicarem en un altre conte.

Els nens porten un pa sota el braç, les nenes unes opos.

A la meva germaneta,

La meva germana tenia una bona feina i segura a Barcelona però volia una altra cosa, viure al Camp de Tarragona. Així que va deixar la seva feina i va agafar una suplència per un any d'una plaça que entraria a concurs al finalitzar aquest contracte. Així que es podia quedar sense res al cap d'un any.

La meva germana no tenia prou amb un sol fill, així que va decidir tenir-ne un altre malgrat tenia les oposicions a la vista. La meva germana és valenta i decidida però sobretot és una pencaire nata.

La meva germana va saber dijous que esperava una nena i avui ha aprovat les oposicions, perquè jo sé que: Els nens porten un pa sota el braç, però les nenes unes opos. I és que les nenes són molt més llestes que els nens. Jo sempre ho he sabut! M'ho va ensenyar la meva germana!

Castanyer de Can Cuc

Pantà de Vallforners-Castanyer de Can Cuc

2,5 hores

Sempre dèiem que aquesta excursió era ideal per criatures, així que ara que en tenim una no ens ho pensem gaire. Així que vuit cames comencen a caminar per transportar sis persones. Quina cara l'Arnau i la Mar! Així tothom fa muntanya.

El castanyer de Can Cuc

Un bon matí al Montseny, llàstima d'haver-hi massa gent però ja ho sabíem al triar aquesta excursió.
A la tornada vam tenir una agradable trobada.

A veure si trobeu un porc senglar i dos garrins a la fotografia.

Millor anar tirant, que es fa tard.

Avui 16 d'octubre, Santa Teresa.

Sí,sí ja sé que Santa Teresa es celebra el 15 d'octubre, però hi ha algunes llars catalanes que el dia 15, el de l'assassinat de Companys, no tenien res a celebrar i ho passaven al 16.

No he entès mai la mania de la revisió del seu procés. Cal que la justícia militar ens digui que va ser un procés il·legal? A mi no em cal. Entenc això sí la visió dels familiars que vulguin una reparació moral.

Tampoc no em preocupa que els seus “historiadors” atribueixen tots els mals a la presidència de Companys i el tractin de colpista i assassí. Jo sé perquè el van matar, per ser el president escollit de forma democràtica pel poble de Catalunya.

Així que jo no mouré un dit per anul·lar el seu procés, els màxims interessats són ells que haurien de sentir-se avergonyits. I si mai la justícia em demana perdó, ja em pensaré si l'accepto.

Das-Mosoll

1.5hores

Uff! quina mega-excursió

Primera excursió, més aviat passejada de tots tres, que ens permet comprovar el tema de la impedimenta. La veritat molt bé per sortides curtes però per llargues... però tampoc és la intenció. La llàstima és que aviat farà massa fred.

Quin rotllo! amb el paisatge tant bonic que hi ha.
I em fan anar així! No veig res!

Al final una bonica passejada tardoral per la Cerdanya.

Camí del cementiri de Das.

Nou institut

Visca educació. Segons el departament totes les places de matemàtiques de l'antic institut estaven cobertes. Per tant jo sobrava i m'han enviat a un nou institut. El petit problema és que era mentida. Doncs dos professors canvien de plaça (jo un d'ells) i a l'àntic institut li falten dos professos. I ja pots trucar i explicar l'error que no et fan cas. Així que canvi d'institut i dues setmanes sense profe de mates a l'anterior IES.

Em sap greu. Crec que havíem fet un grupet de profes que ens aveníem força. La veritat sempre he sentit una mica de nostàlgia dels antics instituts on he estat. Sap greu marxar, però així és la feina. El que passa és que vaig al poble del costat i cada dia passo per davant de l'anterior IES. Potser millor així la majoria ha marxat.

Doncs el que toca: Nou institut, nous companys, nous alumnes, noves direccions, nous organigrames, nous materials, noves maneres de funcionar, nou poble, nou bar ( mentida no tenim cap bar proper!)...