Últimament em costa molt escriure,
massa projectes. Fa temps que vull fer un parell de comentaris de la
mani, però les coses s'estan movent a un ritme que em descol·loca.
Tant de temps esperant que es moguin, ara em sorprèn la rapidesa.
Una reflexió a partir de dos in puts.
Creus que ens la donaran? Aquesta és la pregunta que em va fer un
familiar que no havia pogut anar a la mani. I el comentari d'una
tertúlia de l'endemà: la manifestació contra la sentència del
constitucional va ser una manifestació de gent emprenyada contra
Madrid, la manifestació d'ahir va ser d'alegria col·lectiva i
mirant a Europa. Les independències no s'atorguen, es prenen. No hem
de negociar res a Madrid, el dia que decidim que tot el que dicti
Madrid no té validesa, que no ens afecta, que sols acatem el que
nosaltres decidim llavors Madrid no tindrà més remei que negociar
la partició. El més important de la manifestació de 11 de
setembre, segons la meva opinió, és que era el primer pas en
aquesta direcció.
Esperava amb cautela les declaracions
del Mas. Trenta anys d'ambigüitats de convergència em fan pànic.
M'han sorprès i m'han il·lusionat,encara que em costa de creure i
tinc por de la típica jugada convergent. Però no la veig possible:
Espanya enrocada i el sentiment de la ciutadania en una altra
direcció.
Només un neguit. Sempre m'he queixat
que no teníem polítics a l'alçada de la ciutadania. Ara que els
tenim espero que estiguem a l'alçada d'ells. Venen temps durs i
complicats però aquests temps que sempre hem somniat i desitjat.
Per cert primera mani del Pau.
