Cap de setmana una mica boig. Ens anem a Bèlgica a veure una obra de teatre. Eh? A Bèlgica? Doncs sí. Com va estar? No en tinc molta idea, l'obra era en flamenc. Eh? I no entenc ni un borrall de flamenc. Doncs, per què hi vam anar? La dirigia un amic de la Roser, la seva primera obra semi-professional. Doncs no costa gaire fer una escapada i aprofitar per airejar-se una mica.
El problema és que em vaig sentir durant tot el cap de setmana com a l'obra de teatre. L'excusa del patètic ensenyament de llengües estrangeres ja no val. Ja fa massa temps que li hauria d'haver posat solució. Haig de fer un pensament en aquest sentit. I més quan al meu Ies ja fan les matemàtiques en anglès.
Però sortir a fora sempre va bé i més escoltar altra gent, lo de parlar deixe-m'ho estar. Hi han moltes coses que penses que són d'aquí i són universals i altres que penses globals i no ho són. Futileses però que et fan pensar.
Com pot ser que per un casa de tres plantes, 300 metres quadrats, amb terrassa i un jardí hagin hagut de pagar 40 milions de peles? Si a mi m'estan mig insultant les immobiliàries de Mataró per demanar un pis de segona mà una mica decent per aquest preu. No ens estan prenent el pèl a tots?
Coses curioses. Com pot ser que es reconegui un català a cinc quilòmetres per al forma de vestir? La indumentària motxillaire, esplaiera és clarament d'aquí i a mi no m'ho semblava pas.
I la última que et fa pensar un xic. Cada cop que et pregunten perquè parles en castellà amb altra persona de Barcelona. Que no sou catalans ? Que no parleu català? La incapacitat d'entendre que la situació català-castellà no és una situació normal, no és d'igualtat. I quan vols explicar-li que aquella persona té pinta de no saber català, que no vols semblar un radical, que hi han molts condicionats. Et pares a pensar, potser no tenen raó? Potser tot és més senzill, ets català parles català i ja està.
