Maping

Una de les coses que més em fan gaudir és desplegar un mapa i començar a imaginar itineraris. Mirar les corbes de nivell, els topònims. Transformar aquelles taques blaves en llacs on plantar una tenda. I sobretot imaginar-me: ascendint valls, passant colls i arribant als cims. Ja de petit un dels meus jocs solitaris preferits era dibuixar mapes, normalment d'illes, amb multitud de cales i penínsules. Un cop acabats de dibuixar es convertien en escenaris totalment reals, existents. Potser d'aquells jocs infantils sorgeix la meva passió per mirar mapes.

Un cop he fet aquesta primera mirada al mapa és quan començo a llegir ressenyes i guies d'itineraris. Començo a combinar-los, a afegir quilòmetres i hores. D'aquí ens podríem apropar fins aquí i d'aquí fins... Tots em fascinen, tots m'agraden, tots els vull fer. Llavors a l'altra punta del mapa descobreixo un lloc interessant ( un llac, un pic de nom curiós...) i tant sí com no, vull enllaçar-lo a la meva ruta però sense deixar de passar per on volia. Haig de trobar una ruta que enllaci tots els llocs on vull anar. I a la tercera fase, trec el llapis i començo a sumar hores de caminada. Es pot fer una ruta de 15 hores per dia? Sé que no, però és que no vull renunciar a res. I si allarguem la travessa? I ens estem més dies?

Arriba la quarta i última etapa , la de la retallada , la de realització d'un itinerari factible. La incertesa de no escollir els millors llocs em dura poc pensant que qualsevol lloc que trii serà preciós. La d'eliminar trossos la intento trencar pensant que la muntanya no es mourà i hi podré tornar sempre que vulgui. Però malgrat tot això, no em deixa de quedar un pòsit d'amargor. No vull renunciar a res. Vull fer aquella travessa impossible, aquella que sé que no és pot fer, però que vull fer. Aquella que un nen petit que jugués a dibuixar mapes, que s'allargaven i es contreien a la seva voluntat seria capaç de trobar la forma de fer-la.