Hi ha moments en que et fas gran i has de deixar el lloc on has nascut. Has d'iniciar un camí que a vegades serà dur, ingrat i a voltes voldries no haver iniciat però imprescindible a la vida si no et vols quedar aturat. Això és el que li passa al meu colom. Avui ja ha volant fins a la façana del davant i no sé quan trigarà a marxar: un dia, dos, tres... No sé si sentirà nostàlgia del lloc on va néixer però sé que d'aquí poc marxarà.
Com és possible que els coloms joves siguin tant foscos ? Ara m'adono que confonia els vells amb els joves. I a partir d' ara quan passegi per la plaça de Santa Anna pensaré : és el meu colom? És un fill seu? Un nét? Això sí, a la propera puta rata voladora carregada de paràsits que vulgui fer el niu a la meva finestra la matxaco!
La Puck i el colom dient-se adéu de punta a punta del carrer.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada