Cap de setmana a les fosques, sense gaire vent, malgrat que una mica més i s'endú la resta de Catalunya, però nosaltres res; sols a les fosques. I per sobre de nosaltres un cel com mai havia vist. Per la petita finestra es veien més estels que en tot el firmament qualsevol altra nit. Quan tornaré a veure una nit com aquella? Crec que mai més. I llavors vaig començar a pensar en el preu de les coses. En el preu del progrés que no ens permet veure els estels i si compensa o no. Estem disposats a pagar el preu de no tenir estels? Segur que sí, és un preu petit per a les nostres comoditats però és un preu al cap i a la fi.
Vaig pensar en un vell amic disposat a posar-se al capdavant de la colla, més d'una dècada de castells ens acompanyen, moltes alegries i moltes més decepcions. Molts sopars xerrant de castells i discutint de com hauria de ser la colla. Un vell company que demana el suport dels seus amics, que el necessita. Quin és el preu? Què estic esgotat, sense energies, que els castells m'han robat massa coses, que vull descansar, que necessito descansar. Tres anys de castells més no me'ls puc ni imaginar. Però no acompanyar un amic en la seva aventura? Deixar tira't un amic? Això no és un preu massa alt? No me'l puc permetre.
2 comentaris:
Potser un amic, de debó, comprèn que sigui necessari un descans.
Les entitats que absorveixen tant de temps i energía, encara que s'hi participa voluntariament, cremen molt a vegades.
El més fotut es que en el món dels castells tothom és imprescindible, sempre falta gent oi?
Gràcies Agnès,
Malgrat això no deixa de saber-me molt greu.
Publica un comentari a l'entrada