Em fa basarda una cosa. Mai a la vida he anat en un treking organitzat: que em portin la motxil·la, em facin el dinar i al vespre em munten la tenda i acabi amb un sopar de tres plats, postres i cafè. Però ja fa temps que intento mentalitzar-me.
El nostre grup endinsant-se al paisatge.
Comencem una mica tard i ràpidament veiem la diferenciació entre els portadors i els xerpes que ens guiaran. Els segons aniran amb nosaltres i els primers aniran al seu ritme i ens anirem creuant pel camí. Ràpidament fem dos grups sense voler, els “joves” i la gent “gran”.El xerpa ( Kumba) va a un ritme constant, i al cap d'un temps m'adono que va al ritme perfecte per no cansar-se i fer tots els quilòmetres que volguéssim. Anem xerrant amb ell i fent bromes. Hem decidit que ens turnarem per no deixar-lo descansar.
Com poden ser tant verds els camps d'arròs?
Ens queixem que tota l'estona anem per pista i ens creuem amb motos i camions i ens diu que no sabia que havien fet aquella pista, que abans era camí ( eh?) .Quan portem dues horetes ens para un home i diu hora de dinar. Ens trobem taula parada i té calent. Així qualsevol fa muntanya! A la tarda dues horetes més i ja arribem al campament, ja? Caram quin treking més contundent! La nostra col·lecció de tendes sembla un poble, tendes per nosaltres, més dues letrines, més el menjador, més les tendes pels xerpes. Quina col·lecció. Cada cop veiem més el sector jove que enlloc d'un trekiing és una passejada pel camp. A veure demà.
El final de la jornada el campament.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada