Ma mare s'atabala, tota la vida s'ha atabalat. Es preocupa per tot, vol ser a tot arreu i acaba per no estar enlloc. Sempre que li passa, que es sempre, em poso nerviós, la vull frenar, vull fer el que ella fa i fer el que em toca, vull ser a tot arreu i sí, m'atabalo. Jo també m'atabalo. A vegades sóc jo que m'atabalo poso nerviosa a ma mare, que pateix i acabem els dos atabalats i posant histèrics a qualsevol que hi ha per allà.
Avui ha estat un dels dies més gloriosos de la nostra comèdia. Després de tot això sempre em pregunto: per què? Si hi havia temps de fer-ho tot amb calma.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
1 comentari:
M'he sentit identificada. Amb tu! no pas amb la teva mare.
Deixa-la fer, com vulgui i quan vulgui, no l'aturaràs!
El preocupant és si dins els seus plans de fer tantes coses involucren als demés... Aleshores cal dir - això si-, -això NO-!
Publica un comentari a l'entrada