Alea jacta est

El Janillo ha de marxar aniràs de segones mans enlloc de segon vent com ahir.

D’acord cap problema estic acostumat a ser el comodí del folre, m’agrada .Gairebé he passat per tot arreu. Al final el Janillo encara hi és a temps i em demana permís per pujar. Permís? Si el lloc és teu i tinc molt clar que és millor per a la colla que pugi ell. Ell és un primeres i arriba sobrat. Quin plaer aquest companys! Doncs cap a fora de l’ajuntament a posar-me a la soca, cosa que normalment no passa i  no hi estic acostumat. I per tant he viscut la torre d’una forma estranya. Moltes coses ens jugàvem en aquella torre i totes moltes importants. Però bàsicament o un final de temporada amb il·lusió o tornar per n-èssima vegada derrotats al local. Quan he sabut que no anava al folre ràpidament he anat a dir que estava lliure. Necessitava ser trepitjat, estar sota una rengla, no em semblava bé quedar a l’últim cordó quan la nostra colla es jugava tant. La soca ja estava feta i per tant al final he estat en un cordó sense cap peu a sobre i en un lloc sense massa responsabilitat, també ho he entès, la gent de la soca s’ha guanyat aquest dret a base de patir als assajos i jo no sóc ningú per treure’ls-hi el lloc. Bé una perspectiva nova i el pitjor de tot ,tret de l’aleta, des de el principi del toc i fins els crits d’eufòria de l’Oriol Costa en cap moment he sabut com anava la torre. Al final immers enmig de la soca votant amb tot el nucli a sobre i celebrant la torre amb els meus companys, mentres veia els ulls vidriosos de molts components de la colla.
 
No he pujat al folre ni he estat massa important en el castell més transcendent de la colla aquesta temporada però és el de menys. L’important és que la colla ha sortit triomfant i amb moltes ganes de fer coses. Més important que fer el quatre és descarregar un reguitzell de torres abans que acabi la temporada.
 
Molta gent em pregunta per què faig castells, simplement per viure moments com aquest.