Una orella, per a mi el quatre amb l'agulla és una orella. L'orella del Manel que és el que més veig, el que em serveix de referència, poca cosa veig més del castell. Veig poques coses, però en sento moltes.
El castell són els peus del Pau, que des de el conec ha anat baixant pisos i canviant de nom : piolín, Pauet i ara ja Pau. I l'absència dels peus del Vladi, que em sap greu, però les coses són com són. Són els meus peus sobre el Josep-Lluís, el baix que he renunciat a preguntar-li com ha anat. Bé, molt bé nen. És sempre la seva resposta encara que algunes vegades el vegis esbufegant. El castell també són les mans al costat de la cama i a sota el genoll de l'Oriol i el Paco. L'Oriol cua, cabells blancs, moto i estelada a la diada i el Paco vivint a Vic, crític amb algunes decisions de la tècnica però baixant a tots els assajos, i músic de cap de setmana. També les mans al cul del Vador, que té un gat clavat al meu. I la pressió a les cuixes dels vents, del Carrat i del Ruben. El Carratalà fa anys que no es passa per la colla però a la Mercè no pot faltar i el Ruben al matí s'estava fotent un suís a la Pallaresa, jo també hi era. El castell també és el peu del Xiquet i del Gaby els quals agafava, i el París, l'home que mai té un no per resposta i el Téllez que l'any passat vam tenir alguna discussió pujada de to, però que tot plegat em sona molt llunyà i oblidat.
Ha soltat els peus del Víctor i del Gaby i me llançat a rodolar per sobre la pinya vermella. He trepitjat caps de laterals, vents i cordons. De companys que fa temps que no venen però no falten a la Mercè, de nous castellers encara amb samarretes, de companys del Riberal que tampoc mai falten. Alguns són amics meus, altres fa molts anys que convivim i alguns no en sé ni el nom, però tots companys.
He rodolat per sobre una gran taca vermella i quan he tocat el terra dur de la Plaça de Sant Jaume (els que fa anys que fem castells amb Barcelona sabem el dur que és), llavors he mirat al cel i he vist un majestuós pilar de sis al mig de la pinya de la colla, la joia de la colla.
Ara que em replantejo el meu futur a la colla. Si com el castell m'allunyo del nucli de la colla però aquesta té un futur esplendorós, com l'agulla que queda al castell seré feliç.
Pd: No suporto veure fotografies dels castells, estic entrat de pit!
1 comentari:
M'has fet posar nerviosa, talment com si estigués fent pinya i només em guiés per la música de les gralles, encara que jo mai he estat a la Plaça Sant jaume.
:-)
Encara que ho deixis, només serà temporal, segur! (Ho vius amb molta passió, i ets molt jove.)
Publica un comentari a l'entrada