D'aquí a molts anys, encorbat a l'escona , amb el gaiato a les mans i amb les galtes roges de l'escalfor d'un vell tronc d'alzina. Un d'aquells dies bojos, ventosos, brúfols amb el gebre a les branques i la boira de les Garrigues baixant pel coll de Tarrés, un d'aquells dies d'hivern que fa parar bojos als forasters i que als de Vimbodí ens fa sentir vius.
Un d'aquells dies que fa ajuntar padrins, fills i néts a la vora d'un bon foc i d'unes bones torrades, no sé com sorgirà el tema: una vella fotografia ?, una enganxada a l'esquena després de fer el cavallet als néts ? o un comentari casual. Algú dirà: Sabeu que l'avi feia castells ?, que va parar el tres de nou a terços?
Llavors aprofitaré el meu moment amb uns llargs preàmbuls. Els parlaré d'una inoportuna lesió, d'un casteller de tronc jubilat que és va veure obligat a fer els tres de vuit. D'un tres de vuit indestructible l'any següent ( m'hauré oblidat d'Esparreguera), d'uns assajos frustrants, de la paciència infinita d'una colla. I d'unes proves espectaculars ( tot s'exagera amb el temps) dos dies abans de la cita. Llavors ben preparats, els parlaré d'una colla valenta, d'una plaça plena de gom a gom, i els narraré un intent penós, fluix, decebedor de tres de nou.
Amb la decepció als ulls, els parlaré que això no és pas un conte sinó la realitat, que aquesta molta vegades és dura i cruel. Els parlaré igualment de l'ambició,del companyerisme, de la valentia d'una colla, de l'orgull, que aquell qui mai arrisca no pot guanyar mai res, però també els parlaré de la feina ben feta i de l'auto exigència. Que els hi serveixi d'una lliçó per a la vida.
I llavors, quan els néts ja s'hagin cansat de l'avi, que pesats són els grans !, i juguin amb moderns jocs electrònics que no puc ni imaginar. Em vindran a la memòria els meus anys a la colla. Aquells castells mítics, aquells que es recorden anys i anys: aquell tres de nou de Vilafranca o el de Vilanova o aquells intents de tres de vuit per sota, o el crit de la plaça vella de Terrassa al carregar el quatre o aquell quatre de Montgat on pensava que em moria dalt del castell, però poc a poc els castells els oblidaré i recordaré els companys. Que se n'haurà fet? Recordaré aquelles converses interminables sobre castells, aquella passió, aquelles copes de gelat immenses abans de la Mercè, quan encara teníem totes les esperances abans de l'endemà fotre'ns una hòstia espectacular. Recordaré el millor que tenen els castells, els companys.
M'aixecaré i m'aniré a dormir amb mal d'esquena però no dels castells sinó dels anys, abans d'això picaré l'ullet a la padrina que naturalment sap que estic pensant. Com vaig poder arribar a parar un tres de nou ? Qui va ser el boig que em va fer pujar allà dalt?
Fa tres dies que tinc mal de cap, per què serà?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada