El segon dia centrem la nostra ruta a Vilafranca del Conflent i a redós del Canigó. Anem fins a Castell de Vernet, deixem el cotxe i comencem a grimpar amunt fins al monestir de Sant Martí del Canigó. Mitja hora, tres quarts de forta pujada per mig d’una castanyeda. Primer de tot descobrim l’ermita de Sant Marí el Vell ( un precedent del monestir?) Fem la conya de: Me l’imaginava més gran ! no deixa de tenir l’estructura de tots els monestirs que estem veient en petit. Deu minuts més i trobem el monestir. Les visites són a les deu i a les onze i la propera a les dues. Mirem el rellotge: dos quarts de dotze. Ja em començo a cansar dels horaris francesos! Així que donem una volta i comencem el descens. Ens ha anat bé que ens toqués l’aire després de tant de cotxe.
Arribem a Vilafranca però és un xic aviat per dinar així que pugem abans a Fort Liberia. Quina pujada! I ja en portem dues en un matí. Visitem el fort i ens endinsem una mica més en l’enginyeria militar del segle XVII. A mi m’agrada, a part, no deixa de ser geometria.
És curiós i ho he estat pensant. Com la frontera d’Espanya i França s’ha desplaçat cap el Sud podem anar veient la diferència entre les fortaleses de l’edat mitjana i l’edat moderna. Fa un any vam veure les medievals a Queribus, Parapertus i Foix i en aquest viatge veiem la transformació que va produir l’aparició de les armes de foc als castells.
Després de la visita ens falten els vuit-cents esglaons de baixada pel pas subterrani que uneix la fortalesa amb el poble. Ens tremolen les cames i estem baldats, així que cap a dinar. I després ja una mica descansats donem una volta per la ciutat closa. Això sí, si ahir vam veure un casteller de Barcelona avui trobem un capgròs. Tothom ha vingut aquí?
A la tarda visitem Sant Miquel de Cuixà , l’altre campanar que conversa amb Sant Martí a l’epíleg del Canigó de Verdaguer. Tot és casualitat però semblem uns fanàtics del poema èpic de Mossèn Cinto. Aquest sí que el podem visitar però sols podem veure mig claustre, l’altra meitat està a Nova York! Una de les coses que més m’agrada és la cripta i els soterranis, realment és una església sobre una altra.
Ja és hora d’anar cap a Ceret a descansar i deixem els dos campanars xerrant entre ells.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada