Nova llei educativa, n-èssim canvi legislatiu en el meu àmbit, però aquesta és la llei que ho solucionarà tot, això diu el conseller. Els sindicats diuen tot el contrari. I jo enmig com sempre i marejat pels canvis.
Que el sistema educatiu necessita una reforma? Sembla clar, que hi han hagut massa canvis també. Què hi han coses que semblen bones i dolentes a la vegada també.
Més poder als directors? Perfecte hi han pocs, però hi ha professors que no fan bé la seva feina i els directors en prou feina no els poden dir res. Però també hi ha directors que reparteixen prebendes entre els seus amics i interins que carregen amb molta més feina que els hi pertoca.
Autonomia de centre? Sí sembla correcte ajustar un model a la situació pròpia del centre, però fins a quin grau? Què es pot permetre i que no?
Moltes preguntes i a ningú amb prou confiança perquè me les respongui. Els sindicats els veig desfasats i amb una retòrica de transició, de la conselleria bones paraules i després només rebo que garrotades. I els periodistes?
Avui he rigut molt a la tertúlia de RAC-1. Un tertulià ha comentat indignat que al seu fill li deien pijo per anar a la concertada. Que un país no es podia permetre tenir dues xarxes enfrontades i que les dues opcions eren vàl·lides . Acte seguit ha soltat quatre tòpics de la pública: professors mandrosos, mals resultats, ambient funcionarial... Sort que no s'ha d'enfrontar els dos models.
Jo també sé un munt de tòpics de la concertada, però no els diré. Els problemes de la pública i la concertada són els mateixos. Pèrdua de la cultura de l'esforç, desprestigi de la professió i uns pares que han abandonat l'educació dels seus fills.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada