Em vaig passar una bona pila d'anys anant cada cap de setmana a Vimbodí. I quan hi arribàvem, el divendres al vespre, la meva àvia sempre ens tenia preparat el mateix sopar: arròs bullit i tres truites diferents. Sempre les mateixes: patates, espinacs i fesols. D'aquestes la darrera era sempre la més sorprenent. Crec que era impossible que hi cabés un sol fesol més, a voltes em preguntava si la meva àvia havia utilitzat algun ou per fer-la. Crec que és la cosa més contundent que he menjat mai.
Ho explico perquè avui és un dels contats dies que n'he fet una. I sempre que en faig una, sóc incapaç de cuinar-la sense pensar en aquells sopars de divendres o quan el dissabte al matí ens menjàvem els trossos que havien sobrat per esmorzar. Fredes encara eren millors. I malgrat m'esforci i ho provi; sempre acabo fent alguna desgràcia amb la truita quan intento encabir un fesol cap endins amb la forquilla. És sorprenent quan en un instant pots viatjat vint anys enrere.
2 comentaris:
Els menjars, les olors,...després de les fotos crec que és el que més ràpit ens pot dur al passat. A mi em passa sovint i no és cap tòpic, el que cuinava l'àvia, és el que ens ha quedat més gravat, deu tenir la seva explicació...
Per cert, no sabia que fer per sopar! :-) jo li poso un polsim d'all junt amb els fesols.
Hola Agnès,
M'apunto el consell.
Però quan faig una truita de fesols no cuino, és una competició amb la meva àvia per intentar encabir el màxim número en el mínim espai. És el meu únic objectiu encara que sé que sempre sortiré derrotat.
Publica un comentari a l'entrada