Aquest diàleg amb variacions l'he tingut ja un munt de cops.
-Oh! Quin nen tant maco.
-Sí, és molt riallerA.
-Mira com riu. Què vols tu? Ets molt simpàtic.
-Sí, ja ho té. És molt simpàticA.
- Com es diu?
-És diu Mar.
-Ah! Marc, si té cara de Marc. I mira com riu. Mira X quin nen més bufó.
-Sí, és una NENA molt riallera.
-Hola Marc que rius? Que t'agraden que et diguin coses? Quin nen més espavilat.
-MAR, MAR diga-li alguna cosa a X senyor/a.
-Hola Marc, quins ulls més grossos que tens i que oberts. Quin nen més despert.
-És una NENA no un NEN és diu MAR i no MARC.
-Ah! Maria del Mar.
-Sense el Maria, Mar a soles. (Com costa ! Mar no és tant estrany).
-Ah! és que com no porta arracades.
-No li vam voler posar (no sóc partidari de perforar els meus fills amb objectes metàl·lics).
-I com que va vestida d'aquesta manera.
-Sí, avui porta pantalons (Què vols un vestidet rosa ple de llacets?).
-Ja ho deia jo que era una nena, té cara de nena. Adéu Mar.
-Adéu (Ha dit Marc o Mar?)
No penso posar arracades a la meva filla, ni dir que es diu Maria del Mar , perquè és diu Mar. Però confesso que ara moltes voltes surto amb la bufanda rosa.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
2 comentaris:
No claudiquis!! A mí tampoc em van posar arracades de petita, i sempre els hi he estat d'allò més agraïda. La veritat és que mai no m'han fet cap falta, m'he estalviat infeccions i altres històries que les meves amigues han anat passant.
Res, de d'aquí el meu suport a uns pares com els meus!! M'he sentit molt identificada amb la Mar!! i m'ha fet molta molta gràcia aquest post!! Visca les orelles lliures!!!
Tali
Mercès Tali,
Sempre he tingut clar que no li possaria, quan sigui gran que faci el que vulgui.
Per cert la bufanda rosa li va regalar la meva mare i és molt divertida, així que no em fa res possar-li.
Publica un comentari a l'entrada