Llibre de la segona edició del club de lectura negra.
-Un blog personal, com tants, però aquest és el meu-
Llibre del club de lectura de novel·la negra.
Segona edició del club de lectura de novel·la negra, si el primer any va ser de novel·les de la mediterrània aquest l'han titulat joies de la novel·la negra. Aquest llibre no l'hagués llegit mai per un motiu absurd, l'autor és diu igual a dues persones que conec i això em feia basarda. M'hagués perdut una gran novel·la, segur que les dues altres del cicle també cauran.
El propòsit d'aquest any del club de novel·la negra és anar a les sessions havent-ne mirat totes les entrevistes i el material addicional, a veure si hi compleixo.
La pujada al mirador de la Pena des de Poblet és la meva clàssica de Vimbodí. Tinc una d'aquestes clàssiques des de cada lloc on acostumo a anar i tinc per costum fer-la un cop cada any. Aquest estiu gairebé no la faig perquè just quan estaven al cotxe anant cap a Poblet vam escoltar que havien tancat l'accés pel perill de foc i havia de marxar al cap de pocs dies, però circumstàncies de la vida han fet que hagi hagut de tornar al poble i he aprofitat per fer-la, no podia faltar.
Potser en el futur tindré altres clàssiques però cap tindrà el valor sentimental d'aquesta i aprofito sempre per exprimir-ho al màxim. Pujo a la mateixa roca que pujava quan tenia cinc o set anys per veure el paisatge, encara que ara hi hagi uns pins que no deixaven veure res, i recordo les anècdotes que m’explicava el meu avi del Bosc.
Últim dia abans de la tornada. Anem a la Galleria Nacional i aquest cop com a comiat anem a un pub a dinar. Aprofitem per visitar el barri del Soho l'atracció del dia és que anem amb autobús de dos pisos.
Tercer dia pels nens i una mica de descans (en teòria) a la pràctica acabem caminant un munt.
Anem al barri xino i després a les botigues de M&M i Lego i després al British. Però la gran troballa del dia és que finalment trobem una cabina amb telèfon!!!
El segon dia visitem el centre històric de Londres.
Fem la ruta a peu: Torre de Londres, pont de la torre, Tate, Parlament i finalment el Palau de la reina. No sé com els nens no es planten després d'aquesta patejada.
Primer dia, camí de Candem ens aturem a l'estadi de l'Arsenal, al Pau li brillen els ulls. Després ens acostem a passar el matí a Candem. Com farem habitualment agafem alguna cosa per dinar i busquem un parc per dinar tots.
Ara que la furgoneta està arreglada canviem l'estil de viatge, els nens ens ho imposem. Aquest any no hi ha furgoneta, càmping i natura, sinó avió, casa i ciutat. Triem Londres. El fet que els nens ja siguin grans fa que tinguin interessos propis i que la tria de llocs a visitar es complementi amb algun dels seus desitjos.
L'Anna i el Pau fan el seu primer viatge amb avió. I el primer dia passa amb canvi de casa sobtat, desallotjament de l'estació de metro per amenaça d'incendi i buscant la nova casa per Londres. Amb la compra del menjar i instal·lar-nos s'acaba el dia.
Ja no soc secretari de l'Institut, cinc cursos, No m'arrepenteixo gens, però ganes immenses de fer una parada. Associant el número de claus a les preocupacions queda clar que podré descansar una mica.
Sempre he envejat les reunions de vídues que queden per fer un enorme plat de nata en una granja i es passen la tarda xerrant amb les amigues, son les meves heroïnes. I espero aquella edat que ja tot se’m refoti i no tingui manies.
Fins fa poc pensava que res les podia superar, però fent un cafè a Montblanc vaig veure un vell amb la seva filla, d’una cinquantena d’anys, que es demanava per esmorzar un tall de mona i una mitjana. La combinació per mi és horrorosa, però vaig pensar: Quins collons. Olé tu! La mona era de mantega i el tall tenia més de quatre dits i la filla va dir la pitjor frase que es pot dit a un iaio:
-No te l’acabaràs. Naturalment sabeu com va acabar la història cinc minuts després.
I per cert, l’edat que tot se’m refoti i no tingui manies s’acosta. He calculat que un parell d’anys més i començaré a dir les veritats a tothom.I per cert, quan arribi em trobareu a Montblanc menjant-me un enorme tall de mona de mantega, això sí, amb un cafè amb llet.